|
BRUC, LA LLEGENDA 
Director: Daniel Benmayor
Producció: Ikiru Films
Any: 2010
Durada: 97'
Guió: Jordi Gasull i Patxi Amezcua, basat en el relat de Jordi Gasull
Fotografia: Juanmi Azpiroz
Música: Xavier Capellas
Direcció artística: Antxon Gómez
Vestuari: Ariadna Papió
Muntatge: Marc Soria
Intèrprets: Juan José Ballesta (Bruc), Vincent Perez (Maraval), Santi Millán (De La Mata), Astrid Bergès-Frisbey (Gloria), Nicolas Giraud (Nouaille), Moussa Maaskri (Attab), Jérôme Le Banner (Baraton), Francesc Albiol (Dr. Ballart), Marcel Borràs (Miquel), Albert Vidal (Nicolau).
Sinopsi: Quan la màquina de guerra més perfecta de la història descobreix que la seva primera derrota es deu a un jove resistent, Napoleó envia a sis mercenaris curtits en mil batalles amb una sola missió: donar-li caça a les muntanyes de Montserrat i tallar-li el cap. Després d'assassinar als seus éssers estimats, el grup de mercenaris es llança en la seva recerca en els llocs recòndits de la sagrada muntanya de Montserrat. El jove, a qui anomenen Bruc pel lloc de la batalla, haurà de lluitar només per sobreviure i venjar la seva família. Es converteix així en un símbol de llibertat i esperança per al seu país, que distingeix en ell un heroi que va aconseguir el que ningú havia aconseguit mai: derrotar a l'exèrcit invencible de Napoleó Bonaparte.
Consideracions: El jove realitzador barceloní, Daniel Benmayor, és autor d'un film de terror ressenyable -va suposar la seva estrena en el llargmetratge-, Paintball (2009). Bruc és la seva segona pel·lícula.
Ara està preparant el seu tercer projecte, Hitman 2 -la seqüela del film que va dirigir Xavier Gens el 2007, interpretat en els seus principals personatges per Timothy Olyphant (La jungla 4.0) i Olga Kurylenko (Quantum of Solace).
Crítica: Montserrat. Organisme viu. La pel·lícula de Daniel Benmayor és un exercici de ficció històrica a partir de l’efemèride de la primera derrota de les tropes franceses que va tenir lloc en la batalla d’El Bruc el 1808. Aquest fet històric ha obtingut un ampli relleu llegendari que l’ha convertit pràcticament en un mite fundacional de la catalanitat, d’una banda, o de l’espanyolitat, de l’altra. Però l’aventura cinematogràfica de Daniel Bienmayor s’allunya dels grans i colossals fastos històrics per deconstruir l’acte heroic i transcendent del timbaler del Bruc. Els gran relat històric carregat d’èpica deixa pas a la microhistòria d’un jove convertit involuntàriament en heroi. Així passem de la història en majúscula a la lletra menuda. Dels superherois musculats, guerrers i sanguinaris de les grans epopeies bèl·liques passem a la petita història d’un jove carboner, anònim i insignificant, que sense voler ha entrat en els annals dels llibres d’història. No cal dir que la ficció històrica està de moda i gaudeix d’una gran receptivitat de part d’un públic televisiu i cinematogràfic amant de relats distrets i evasius que s’allunyin de la cotilla de la fidelitat històrica o de les recreacions de temps passats massa escrupoloses. És com si la història necessités de la sotragada i la sacsejada que pot imprimir el nostre ritme veloç i trepidant. Així ens trobem davant d’una espectacularització fílmica que privilegia l’acció per damunt de tot, en detriment sovint de la profunditat psicològica dels personatges, i d’aquesta manera ja no ens resulta anacrònic ni esbojarrat la introducció de les arts marcials o les acrobàcies en cintes ambientades en l’antiguitat. Per sort, “Bruc. La llegenda” no cau en les filigranes del la pista de circ que són avui els combats, tot i que els personatges principals apareixen massa estereotipats. Igual que el seu antiheroi, la pel·lícula és una cinta discreta però eficient i efectiva. Sense un gran desplegament pressupostari que pugui oferir batalles multitudinàries i impactants que facin vibrar els sentiments patriòtics o nacionals, la direcció de la pel·lícula es centrarà en oferir una digne cinta d’aventures i d’acció de baixa intensitat. Si s’obvien els grans enfrontaments és per fer una esglaonada successió de petites batalles cos a cos gràcies a l’estratègia de l’home acorralat en un territori com la muntanya de Montserrat que coneix molt bé gràcies a la seva feina. Així, l’improvisat vencedor dels francesos a la batalla d’El Bruc patirà una operació de recerca i captura ferotge i despietada a mans d’un grup d’ acarnissats soldats francesos encomanats pel mateix emperador Napoleó. Un home sol empaitat com un gos que s’haurà de defensar com un senglar ferit. La cinta de Daniel Benmayor fa bon ús del motiu del periodista i dibuixant com a testimoni directa dels fets i també com a fil conductor de la narració a través de la seva presència en moments destacats i que utilitzen força pel·lícules d’època. Però d’altra banda és incapaç de donar certa entitat i força a la història d’amor entre el noi i la noia que sembla més un peatge a pagar que altra cosa. I si destaca la persecució i encalçament del jove fugitiu és perquè aquest s’endinsa en la muntanya fins a fondre-s’hi pràcticament. Un personatge mimetitzat amb els boscos i els racons de les roques de la serralada de Montserrat que arribarà al seu moment culminant quan s’emmascari tot el seu cos amb cendres de carbó, la seva matèria primera. Aquest cos untat i empastifat esdevindrà una mena de capa o màscara d’un genuí superheroi de les fondalades i les crestes de la muntanya. La muntanya treballa com a aliat del jove timbaler gràcies a la boira que ho difumina tot, les fosques i amenaçadores coves, els racons que fan d’amagatall o les verticals parets d’autèntic vertigen. Un vertader organisme viu i actiu que adquireix rang d’actor principal. Un gegant ple de vida i de mort que funciona quasi autònomament, obsequiat amb nombroses vistes des de tos els angles, encara que es caigui en algun moment en l’abús de vistes aèries. Un predomini de l’espai natural de Montserrat, un territori físic i material, que en alguns moments s’apropa al plantejament minimalista i essencialista del director Lluís Galter en la seva visió en clau de cinema històric d’autor sobre la lluita titànica del darrer maqui català, Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”. (Joan Millaret Valls)
|
