OTTO PREMINGER. AUTOR: ANTONIO GARCÍA-BERRIO HERNÁNDEZ. EDITORIAL CÁTEDRA. COL·LECCIÓ SIGNO E IMAGEN/CINEASTAS
L’editorial Cátedra dedica el volum número 77 de la seva
col·lecció Signo e imagen/Cineastas al realitzador novaiorquès nascut a Viena Otto Preminger.
Avui dia en què sembla que la història del cinema hagi desaparegut o que hagi restat codificada
en quatre llocs comuns i enmig d’aquesta voràgine de l’oblit on s’apliqui la fòrmula del que no
es veu no existeix, almenys resulta interessant l’aparició d’aquest estudi consagrat al
director d’esplèndides pel·lícules com “Anatomía de un asesinato” (1962). Cal dir que aquest
gran i irregular cineasta desaparegut el 1986 als setenta nou anys - després de rodar una
discreta i maleada última cinta en què va haver de desemborsar de la seva propia butxaca prop
de dos milions de dòlars, “El factor humano” (1979), que hagués pogut ser el seu gran comiat
tenint en compte la contribució creativa del dramaturg Tom Stoppard a partir de l’obra homònima
de Graham Greene -, s’enfronta actualment al descrèdit crític aconseguit al final de la seva
carrera fruit d’una decadència creativa i l’escàs éxit comercial de les seves darreres
propostes.
Aquest cineasta injustament oblidat que va deixar obres mestres
inqüestionables com la poderosa, fascinant i excepcional “Laura” (1944) rodada prácticamente a
l’inici de la seva singladura cinematogràfica, va contribuir indubtablement a la majoria d’edat
del cinema clàssic gràcies a la seva creativitat artística i també a la seva heterogènia i
moderna temàtica, un aspecte aquest barrer que el va portar a tocar contra la moral
conservadora de Hollywood provocant el seu posterior afiançament com a realitzador independent.
Aquest realitzador europeu, per atzar, va debutar en l’escena teatral austríaca per
trasllladar-se tot seguit als Estats Units a l’aixopluc dels estudis Fox als seus joves vint-i-
vuit anys.
Aquest director, considerat ben aviat com autor per la crítica francesa – la
reraguarda de la inminent “nova onada” - gràcies a una filmografia rica i agosarada realitzada
durant tota la dècada dels cinquanta i inicis dels seixanta, va proporcionar l’emblemàtic
rostre d’una nova feminitat encarnat en una debutant Jean Seberg apareguda en els films “Saint
Joan” (1957) i “Buenos días tristeza” (1958) i que va agafar en prèstec un debutant Jean-Luc
Godard a “Al final de la escapada” per inaugurar oficialment el recanvi generacional i estètic
que va remoure l’encotillat cinema francès i, de retruc, el cinema mundial.
Aquest
període marcat per una independència lluny dels grans estudis, iniciada l’any 1952 després de
diferents entrebancs amb productors, mandataris i, també, censura, com la batalla perduda en
motiu de l’amputació a “Ambiciosa” (1947), va donar grans resultats en la seva nova faceta com
a productor en pel·lícules com “El hombre del brazo de oro” (1955) en què s’enfrontava
obertament al tema tabú de la representación de la drogadicció a la gran pantalla. Després de
rodar la superproducció “Éxodo” (1960) a partir del clàssic de Leon Uris a favor de la causa
sionista – el mateix Peminger era un jueu vienès de bona família - va encetar una mena de
trilogia institucional sobre la denúncia de la corrupció política a “Tempestad sobre
Washington” (1961), la mostració de les llums i ombres dins l’Església Catòlica a “El cardenal”
(1963) i l’acostament als defectes i virtuts de l’estament militar a “Primera victoria” (1964).
Entre l’anecdotari de la seva prolífica vida - en què hi figuren algunes aparicions com
a actor tot lluint la seva calva i el seu cos imponent i robust com en la memorable aparició
com a cap d’un camp de presoners nazi durant la Segona Guerra Mundial a “Stalag 17/Traidor en
el infierno” (1953) de Billy Wilder - hi ha un episodi que podria contribuir també a esbossar
el seu famòs caràcter difícil i, a vegades, tirànic, com l’encontre entre el director i l’agent
de Truman Capote, Irvin Lazar, per gestionar la compra dels drets de l’obra “A sang freda” que
va acabar amb un bon grapat de punts de sutura en el cap de Preminger.
