LAS BICICLETAS SON PARA EL VERANO. FERNANDO FERNÁN GÓMEZ. EDITORIAL CÁTEDRA. LETRAS HISPÁNICAS
Editorial Càtedra, en la seva col·lecció Letras
Hispánicas, acaba de publicar l’obra “Las bicicletas son para el verano” del desaparegut actor,
escriptor, guionista, autor i director dramatúrgic, i, també, director cinematogràfic, Fernando
Fernán Gómez (1921-2007). Aquesta obra teatral de caire històric ambientada en el marc de la
Guerra Civil espanyola va donar peu a una recordada versió cinematogràfica – la pel·lícula més
taquillera de l’any 1983 - responsabilitat del realitzador madrileny Jaime Chávarri, un any
després de la seva estrena teatral, amb Amparo Soler Real, Agustín González – repetint el
mateix personatge de don Luis que abans havia interpretat dalt els escenaris -, Gabino Diego o
Victoria Abril.
La pel·lícula s’inicia com en el text teatral l’estiu del 1936 i es
mantenen els personatges bàsics de l’obra d’origen encara que la translació al cel·luloide
comportés l’inevitable procés de condensació de situacions i també l’alleugeriment del ritme
dramàtic mantenint una fidelitat prou manifesta que, en canvi, va desvetllar els recels i les
crítiques de Fernando Fernán Gómez. Aquesta pel·lícula participava d’alguna manera d’un tipus
de cinema d’ambientació pretèrita, un cinema d’època, i de caire literari, amb nombroses
adaptacions cinematogràfiques que, sovint, han estat més aviat una rèmora pel cinema espanyol
que altra cosa, malgrat l’èxit de públic, donant peu a un cinema encotillat i de cartró pedra.
Si es pot discutir la seva transcendència estètica o artística, el que resulta inqüestionable
és la seva decidida importància en la recuperació de la memòria històrica i la repercussió del
drama de la Guerra Civil en una sèrie de personatges senzills, quotidians; la petita història
d’éssers anònims i desvalguts.
Fernando Fernán Gómez, afiliat durant la República en el
sindicat d’espectacles de la confederació anarcosindicalista CNT, es va forjar com a actor
cinematogràfic durant la postguerra franquista en cintes de Ladislao Wajda o Juan de Orduña
arribant la seva consagració definitiva amb “Balarrasa” (1950) de José Antonio Nieves Conde
mentre els anys 60 ja es consolida com a autor i director teatral. Amb posterioritat la seva
prolífica activitat multidisciplinar ha estat frenètica.
“Las bicicletas son para el
verano” és una obra de l’any 1977 premiada en plena transició democràtica que participa potser
més dels textos realistes en el seu afany de situar la història com a teló de fons d’una
crònica familiar i costumista en què la conflagració bèl·lica hi és present tant explícitament
com implícitament, de manera real o elidida, que no pas dels textos més avantguardistes i
experimentals de l’època com els d’Alfonso Sastre o Fernando Arrabal. Una de les mostres de la
presència d’aquest rerefons bèl·lic que condiciona inexorablement la vida quotidiana dels seus
protagonistes és, sens dubte, les penúries econòmiques, els problemes d’abastament alimentari o
la fam, factors que, entre altres, ajuden a bastir una tragèdia col·lectiva exemplaritzada en
el grup humà de l’obra en un context geogràfic determinat.
La publicació de “Las
bicicletas son para el verano” correspon a la versió que l’autor va fer després de presentada
l’obra i abans de la seva representació. La peça està formada per un pròleg, quinze quadres i
un epíleg, i està dividida en dos parts. La gran riquesa d’aquesta edició és l’extens text
introductori editat per Francisco Gutiérrez Carbajo que ocupa pràcticament la meitat del volum.
