EL HIJO. GUIÓ: MARIO TORRECILLAS. DIBUIX: TYTO ALBA. EDICIONS GLÉNAT. COLECCIÓN NOVELA NEGRA
Home multifacètic, Mario Torrecillas està lligat als
audiovisuals des de la seva activitat tant en premsa com en el camp del curtmetratge. Mario
Torrecillas irromp ara en força en el món del còmic per partida doble sota el paraigües de
l’editorial Glénat en tasques de guionista. Al costat de l’edició de “Santo Cristo”, amb
històries d’ell mateix al costat del seu company Tyto Alba i dibuixos de Pedro H., sorgeix
l’àlbum “El hijo” alimentat per la pròpia i dolorosa experiència del mateix Mario i el dibuix
asiluetat i ratllat d’un Tyto Alba emparentat d’alguna manera en els gravats i les històries
negres, brutals i descarnades del Goya testimoni dels horrors humans. Aquest “El hijo” és un
àlbum trastornat i caligaresc sobre els límits de la bogeria i els problemes identitaris d’un
nen de la guerra en temps d’una miserable, violenta i grisa postguerra espanyola en sól català.
Aquest dantesc i esfereidor còmic, redimit d’alguna manera per l’energia benefactora
que emana de la descoberta de la paternitat del seu autor, compta amb un interessant pròleg del
realitzador Agustí Villaronga, un altre creador fascinat també pel costat més tèrbol i
esbiaixat de l’existència humana, qui ara mateix està visitant també la postguerra espanyola en
el rodatge de “Pa negra”.
Una història enverinada i contaminada pels efluvis desquiciats
i represors que emanen d’una època i d’un règim amb manicomis que funcionen com camps
d’extermini, institucions que apliquen la tortura i la vexació, hospitals que apliquen la
segregació social, patrulles mogudes per la venjativa cacera de l’home, fanatitzats capellans
rurals, l’enclaustrament d’homosexuals com a penalització i càstig o elements franquistes
distingits i trastocats com el sastre pedòfil – un necrofílic “Martínez el facha” - arraconats
en centres d’internament de tota mena de folls i elements díscols.
La bestialització i
la brutalitat d’un règim travessat també per nens famèlics, pidolaires, engrunes i sentit
d’orfenesa en què hi batega la sordidesa del clàssic “Paracuellos” de Carlos Jiménez. Temps
difícils també per un noi que va a la recerca de sí mateix i d’una mare fugitiva al costat
d’altres pacients del manicomi de Cantallops conduits sense remissió a l’abisme. Un noi
empaïtat també pels seus propis fantasmes com el pare cràpula, estraperlista i amoral. Un noi
aclaparat a la vegada per veus i aparicions que reforcen la seva filiació amb una mare
espectral, fantasmagòrica i cadavèrica que sembla no reconeixa el seu propi fill.
Una
atmosfera psicòtica i de tonalitats expressionistes que es propaga contagiosament com una virus
per tot el àlbum. Un clima Un conte llòbreg, delirant, mòrbid i al·lucinat protagonitzat per
personatges de perfil grotesc, deformat i distorsionador. I entremig d’aquest malson i d’aquest
descens als inferns sobressurt una monja santa i màrtir, lúcida i clarivident, que contrasta
amb l’animalització general.
