SORPRENENT ESPIGA D'OR PEL JOVE REALITZADOR XILÈ MATÍAS BIZE
La 50 edició de la Semana Internacional de Cine de Valladolid va
atorgar la seva màxima distinció al jove realitzador xilè pel seu segon
llargmetratge En la cama, una història mínima protagonitzada per dos
desconeguts que es troben per compartir una nit de sexe. Es tracta d'una
trama minúscula en què el gran protagonista son els diàlegs però que compta
amb una reduïda escala de plans, bàsicament primers plans, i que tota
l'acció discorre en una única unitat d'espai i de temps. Una proposta
arriscada i monòtona que pot provocar fàcilment l'avorriment. D'aquí prové
la sorpresa d'aquest guardó ja que la proposta de Matías Bize va polaritzar
obertament l'audiència entre detractors i defensors. En canvi, una altra
proposta molt semblant però estèticament molt més elaborada, amb partició de
la pantalla en dues meitats que guarden fàcil relació amb el pla/contraplà,
però enganyant constantment i sofisticadament aquesta elemental divisió en
un ric joc que juga al voltant de la separació i unió d'una parella
retrobada en una nit de sexe en un hotel, i que compta amb un treball
majúscul dels seus intèrprets, se'n va anar cap a casa immerescudament amb
les mans buides. Em refereixo al sorprenent segon film del jove nord-americà
Hans Conesa Conversations with other women que està interpretat
bàsicament per Helena Bonham-Carter i Aaron Eckhart. L'Espiga de Plata va recaure en el prolífic i famós director francès François Ozon pel seu novè llargmetratge Le temps qui reste en què un jove fotògraf homosexual de trenta cinc anys és atacat per un càncer amb nul.les possibilitats de sobreviure descarregant la seva ira sobre els seus parents i company de pis. Aquest aspre melodrama filmat en cinemascope pel francès Ozon, que correspondria a la segona part d'una trilogia que gira al voltant de la mort i el dol i que es va iniciar amb Bajo la arena, es va erigir en una de les triomfadores de la nit el passat dissabte 29 d'octubre a l'obtenir també el guardó al millor actor pel seu protagonista principal Melvil Poupaud. El premi a la millor actriu va recaure previsorament en l'octogenària Krystina Feldman per la seva impressionant caracterització del pintor polonès maleït, miserable i malalt Mi Nikifor, un film sobre aquest pintor autodidacta i naïf mort a la dècada dels seixanta dirigit pel realitzador polonès Krzystof Krauze que ha hagut d'invertir quatre anys en el projecte. El premi Pilar Miró al millor director novell va fer justícia a l'excel.lent treball del realitzador madrileny Daniel Cebrián Segundo asalto. El segon film del director de Cascabel, que ha comptat amb el veterà director basc Imanol Uribe en tasques de guió, relata amb vigor, força i bon pols narratiu la història de dos personatges que s'entrecreuen en el món de la boxa. Una sorprenent mostra del millor cinema negre possible amb connotacions paternofilials que a més d'un li pot recordar l'oscaritzat film Million dollar baby del mestre Eastwood. Incomprensiblement el premi de la crítica internacional FIPRESCI va correspondre a la fluixa, senzilla, pobre i benintencionada pel.lícula pacifista que va tancar la 50 edició de la Seminci 2005, em refereixo a la cinta francesa Feliz Navidad de Christian Carion protagonitzada entre altres pel jove Daniel Brühl. El jurat internacional format pel cineasta francès André Téchiné, l'actriu Maria Barranco, l'actriu i directora portuguesa Maria de Madeiros o l'escriptor Manuel Hidalgo va atorgar el premi 50 aniversari de la Seminci, el que anomenaríem l'antic Premi Especial del Jurat, a dos pesos pesants: Michael Haneke i Lars von Trier. El director austríac i el director danès van compartir respectivament guardó per dos treballs d'altura i de gran
significació i rellevància. El film de Haneke, Caché (Escondido), és una
treball inquietant i enigmàtic, quasi un exercici de terror, que juga amb el
tema de la càmera oculta gràcies a misterioses cintes de vídeo per dinamitar
a través de la violència la placidesa d'una família burgesa francesa. El
film de Lars von Trier, Manderlay, és la continuació de la seva anterior
obra Dogville en què reincideix en la particular i lúcida visió que
l'artista danès fa dels Estats Units centrat en la present ocasió en els
temes de l'esclavisme, la pena de mort i la democràcia en una plantació del
sud a la dècada dels anys trenta a través d'un desplegament escènic
d'aparent i estudiada senzillesa i un guió senzillament magnífic de
plantejament circular. Una operació idèntica a l'anterior rodada en un
immens plató amb marques negres sobre fons blanc en que combina càmera en
mà, precisos enquadraments i aparatosos plans zenitals que fan oblidar
ràpidament la seva mimètica anterior experiència. El festival castellà ha vist com en el seu cinquantenari estrenava nou director, Juan Carlos Frugone, després que el seu titular, Fernando Lara, fos cridat pel govern socialista per presidir l'INCA. Tot i que Fregone ocupava el segon lloc en l'anterior organigrama presidit immaculadament per Lara, l'edició d'enguany ha pagat el precipitat recanvi i les errades d'organització han aparegut en un certamen caracteritzat per l'envejada perfecció de que feia gala, merescudament, el festival vallisoletà. Sens dubte que Fregone ha pagat la novetat i allí on es van notar més els desajustaments va ser en l'àmplia retrospectiva dedicada a commemorar tan cèlebre efemèrides: còpies en mal estat, desori horari, projeccions en format dvd i selecció de títols força convencional. El festival va emprendre el camí el passat 21 d'octubre amb el darrer treball del realitzador grecofrancès Constantin Costa-Gavras Arcadia. Una entonada inauguració a càrrec d'un habitual del certamen que fa dos anys havia estat motiu d'un homenatge amb retrospectiva inclosa. Una pel.lícula paranoica sobre la ferotge competència en el món laboral actual en què el protagonista en atur - interpretació difícil però encertada de l'actor francès d'ascendència hispana José Garcia - començarà a desfer-se violentament dels seus possibles competidors en l'assalt al poder de la firma Arcadia. Constantin Costra-Gavras va acudir a la cita inaugural però no va ser l'única celebritat que va trepitjar terres castellanes. Es fa ineludible parlar de la visita del mestre taiwanès Ang Lee, que va acudir al festival amb la pel.lícula guanyadora a l'últim festival de Venècia En terreno vedado, i també la dels germans belgues Dardenne, els qual van presentar el llarg vencedor en l'últim festival de Cannes El niño. Tres puntals força representatius del cinema del nostre temps que van contribuir a engrandir el sobrat prestigi del qual gaudeix la Seminci.
lectures: 1855
Joan Millaret Valls (Enviat especial a Valladolid)
