LA FORÇA DE LA NATURALESA. 22 RENCONTRES DU CINÉMAS D'AMÉRIQUE LATINE A TOULOUSE
Resulta simptomàtic, que en un ampli ventall de pel·lícules llatinoamericanes de diverses procedències dins de les seccions competitives Coup de Coeur i Découverte, la força i la presència de la naturalesa sigui tan determinant i n’esdevingui, al capdavall, un dels grans protagonistes. Un continent immens per força ha de treure rendiment dramàtic dels seus espais naturals en conjunció amb la presència de l’home. Així resulta commovedora la cinta “Alamar” del director d’origen mexicà nascut a Brussel·les Pedro González Rubio en què es mostra el procés d’aprenentatge d’un nen de mare italiana i pare d’ètnia maia quan aquest menut viurà en contacte directe amb la naturalesa un estiu al costat del seu pare pescador. El film mostra la unió quasi embrionària del fill amb el seu pare i el seu avi fusionant-se i fonent-se amb el mateix mar. Un tot indissoluble. Viuen sempre en una cabana sobre l’oceà o damunt una barca, tot el món gira al voltant d’un mar matern, proveïdor i generós. Un film nodrit d’un esperit documental de transparència desarmant i d’immensa força per on es filtra la vida real. Una gran pel·lícula rodada sense artificis ni estratègies ni tonteries de cap mena que al final ha obtingut el premi de la crítica internacional.
La presència del mar s’inscriu en un altra títol dins la secció oficial Coup de Coeur, “Agua fría de mar”, el primer llargmetratge de la realitzadora costa-riquenya Paz Fàbrega. Aquí l’element marí al costat de la natura selvàtica aporta el misteri i l’enigma de l’entorn que sembla traspassar-se a una nena que està acampada a la platja amb la seva famíia i una altra dona que hi està de visita amb el seu company. Entre les dues dones s’estableix un llaç invisible i inextricable que aconsegueix desestabilitzar i torbar l’espectador. Una feminitat enigmàtica i còmplice que enrareix l’atmosfera de la pel·lícula com si fos una conseqüència de les mateixa força del paisatge. S’hi troben ressons evidents del parasitisme i l’alienació dels habitants de “La ciénaga” de Lucrecia Martel, amb un deute explícit vers els jocs perillosos d’una canalla descontrolada i amenaçadora en la seva innocència, tot i que aquest primer treball de Paz Fàbrega s’endinsa i aprofundeix vers el món ocult femení i els batecs de la terra i el mar.
La naturalesa juga també un paper absolut dins la cinta xilena “Turistas”, el segon llargmetratge de la directora Alicia Scherson. Aquí, la reserva forestal de Siete Tazas és el marc de confluència de diferents personatges que arrosseguen marcades crisis d’identitat. Una dona que ha estat deixada pel seu marit, un turista noruec o un cantant retirat conformen aquest divers mosaic humà que l’atzar ha agrupat en aquest racó natural a la recerca d’una nova orientació en llurs erràtiques vides. La força transformadora de la natura esdevé en aquesta cinta un simple decorat i els abusos de plans insectes, animalets o sons dels ocells apareixen desproveïts de misteri en la seva plasmació literal en una cinta finalment plana i esquemàtica.
El paisatge àrid i desèrtic de la regió de El Sertao brasiler és l’abrupte marc físic que acompanya a un geòleg en missió laboral d’estudiar el terreny per a una futura canalització però, que a la vegada, fuig d’una ruptura sentimental, a “Viajo porque preciso, volto porque ti amo” del tàndem format per Karim Aïnouz – director de “Madame Sata” – i Marcelo Gomes – director de “Cinéma, aspirines et vautours” -. Aquest fascinant i bell llargmetratge narrat en primera persona sense que mai aparegui el rostre del viatger és una road-movie que funciona com a quadern audiovisual de viatge, un bloc personal d’imatges i reflexions dotat d’un manifest ressò documental que proporciona preciosos moments plàstics i lírics. Un diari íntim d’un home en una cruïlla existencial fet d’apreciacions i notes enmig d’un territori immutable i monòton en què aquest viatge en forma d’escapatòria desemboca en un mar que engoleix el vol d’uns banyistes des d’un penya-segat d’un encant trasbalsador i que al capdavall ha recollit el gran premi Coup de Coeur del 22è festival Rencontres de Toulouse.
La cinta argentina “El último verano de la boyita” és el segon llargmetrage de Julia Solomonoff i està protagonitzada per una nena preadolescent que viatja per estiuejar a una granja en un context rural al costat del seu pare per retrobar un amiguet de pagès que pateix una estranya simptomatologia. Una pel·lícula iniciàtica i de creixement personal que posa fi als jocs de nens i toca el tema misteriós i torbador de la identitat sexual en un context masclista i tradicional en què una cursa de cavalls pot esdevenir un metafòric ritus de pas a la maduresa. Aquesta tendra i càlida pel·lícula de mirada infantil s’allunya del fàcil impacte que proporcionaria l’escabrositat del tema i aposta per un tractament contingut i sobri. Aquests valors han facilitat que la cinta argentina obtingués el premi del públic però compartit amb una altra cinta argentina, “El hombre de al lado” de Gastón Duprat i Mariano Chon. Aquesta cinta és una nova comèdia del director de “El artista” i que connecta fàcilment amb el públic gràcies al contrast que sorgeix d’un conflicte entre un vell ordre encarnat per un veí urbà, rude, xulo, masclista, graciós i un modern nou ordre interpretat per un dissenyador d’èxit i el seu món asèptic, superficial, estirat i elitista. Aquesta confrontació social està exemplaritzada a través d’una discussió entre veïns en un immoble dissenyat per Le Corbusier quan el nouvingut d’ascendència ravalera vol fer una finestra per guanyar claror tot destruint l’estètica de la casa.
L’última de les set pel·lícules que competien en la secció oficial Coup de Coeur ha estat “Plan B” del també argentí Pablo Berger. Aquest film construeix una mena de rondó entre amants per acabar descobrint la pulsió homosexual que sorgeix entre dos nois amants de la mateixa noia. Una bona i robusta pel·lícula feta de plans essencials, aïllats, retallats de l’entorn en un fora de pla pràcticament inexistent. Cossos masculins lluïts amb naturalitat, frescor i espontaneïtat sense haver de mostrar homes esculturals i de gimnàs en una cinta que rebutja l’al·legat de la causa i el pamflet, que s’encomana de la grisor d’un entorn urbà auster i humil gràcies a una estètica de la lletjor i uns plans generals d’edificis amenaçadors filmats en la seva isolació amb sonoritats “lynchianes” que reforcen el caràcter abstracte de la cinta.
Pel que fa a la secció Découverte cal esmentar la brutalitat ancestral, absurda i enfollida d’una illa perduda en un confí de Xile on hi arriba un home cansat i apagat. Ens referim a l’excepcional “Manuel de Ribera” de Christopher Murray i Pablo Carrera narrat ben bé com una estructura laberíntica que aboca el seu protagonista a l’arbitrarietat i al sense sentit en la millor tradició de l’agrimensor K. de la novel·la kafkiana per definició “El castell”. Universos encriptats i estructures concèntriques on un nouvingut resta atrapat en una indesxifrable teranyina en què la naturalesa hi juga un paper cabdal en tota la seva enigmàtica i amenaçadora presència.
Una altra cinta que es mou en uns registres semblants és “El vuelco del cangrejo” del colombià Oscar Ruíz Navia al mostrar com un foraster arriba a un lloc remot, incontaminat i paradisíac per fer-hi escala abans de partir per mar amb una barca. El llogarret té trets de comuna hippie o d’enclavament utòpic i els seus moradors són afrocolombians, una comunitat escassament representada en cinema. El nouvingut viurà una mena d’immersió en un territori que acabarà per atrapar-lo quan un complex hoteler en construcció en aquesta miserable zona faci esclatar el conflicte i dinamiti una fràgil estabilitat. El hipnòtic viatge d’aquest estrany visitant de pell blanca, únicament ajudats per nens de la zona, va rebre el Prix Découverte de la Critique Française.
El viatge a una zona aïllada i apartada de províncies d’un noi a la recerca del pares en la cinta argentina “La Tigra, el Chaco” de Federico Godfrid i Juan Sasiaín significa una nova incursió en una zona rural i despoblada. Aquest viatge comporta una mena de suspensió temporal, un trajecte vers l’immutabilitat, una immersió en una espècie de terra de ningú en què es reivindica el valor de la senzillesa, l’hospitalitat i la humanitat dels seus pobladors mentre la figura del pare és esquiva. Una bonica història de retrobament de velles amistats d’infantesa i d’un amor potser recuperat d’alè nostàlgic i líric que sobresurt per les seves simples i caloroses pinzellades en un film de traces documentals i observadores de les coses petites i anodines d’on sembla sorgir amb força tota la vida. Aquesta pel·lícula va obtenir una Menció Especial pel jurat de la crítica francesa.
En aquesta secció competitiva cal assenyalar la força inapel·lable del document que representa la denúncia de “Paraíso” del peruà Héctor Gálvez a partir de les històries creuades d’un grup de joves que malviuen sense possibilitat d’escapatòria en el desèrtic i abandonat barri de Lima que rep el nom del títol de la pel·lícula conformat per centenars de famílies que fugien dels combats recents entre exèrcit i guerrilla. Interessant resulta la atípica, extrema i surrealista última cinta de Pablo Agüero “77 Doronship” sobre el sentiment d’abandó i de fugida masculí narrat lliurement i sense xarxa fent gala d’un gust pel món oníric i el subconscient poc habitual. Simpàtica i estèril resulta la cinta argentina “El pasante” de Clara Picasso sobre un noi que entra a treballar com a mosso en un hotel. I completament prescindible resulta la cinta onanista, hormonada i narcisista “Te creís la más linda” del jove xilè José Sandoval construïda exclusivament al voltant de la totpoderosa i totèmica fita de la conquesta d’una noia de part d’un noi per anar al catre tot i que llueix alguns moments de frescor prou desimbolts i un ritme força endimoniat.
Una escena del film Viajo porque preciso, volto porque te amo
lectures: 2408
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Toulouse)
