Aquest divendres ha arribat a les sales de cinema del nostre país “La Nana”, segon llargmetratge del xilè Sebastián Silva (“La vida me mata”, 2007). La pel·lícula ve avalada pel seu èxit internacional: multi-premiada a Sundance 2009 i a la darrera edició del Festival de Cinema Iberoamericà de Huelva, la seva nominació als Globus d’Or en la categoria de Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa ha suposat un dels grans èxits de la Historia del cinema xilè.
La pel·lícula esdevé un notable retrat de la malaltissa quotidianitat d’una mainadera al servei d’una família benestant. Al llarg del metratge, l’espectador és testimoni de l’aferrissada lluita de la “nana” Raquel (una notable Catalina Saavedra) per mantenir el seu llinatge dins la llar on serveix des de fa vint anys. Atemorida per la possibilitat de ser reemplaçada o relegada a un segon pla, la Raquel defensarà la seva posició amb ullals i dents, com una lleona ferida, enfront les candidates que introduirà la família a la llar amb la solidària intenció d’alleujar el seu volum de treball. Precisament en la tragicòmica ruptura entre la realitat i la interpretació que d’aquesta en fa la protagonista es basa l’èxit de la primera meitat del film.
La pel·lícula, notable quan tan sols pretén mostrar i coherent en la relació entre fons i forma, erra el camí quan es decideix per la redempció de la protagonista i esdevé víctima d’un cert “síndrome Sundance”, els símptomes del qual són la tria d’optimistes solucions ja conegudes o la introducció d’un personatge messiànic i unidimensional capaç de transformar per art de màgia el tarannà de la protagonista. Aquesta decidida aposta per la bonesa, que trenca amb el to general de la pel·lícula, acaba per llastar el resultat final d’una pel·lícula tot i així interessant.
“La Nana” s’agermana amb un film molt similar però de resultats més satisfactoris: “El Custodio” (2006) de l’argentí Rodrigo Moreno, nova fotografia opressiva d’una persona eclipsada per l’obstinada obediència al seu rol, en aquest cas el de guardaespatlles d’un ministre. Proposta semblant, però valenta i coherent d’inici a fi.
