Aquesta frase, o una molt semblant, etziba, no sense certa sorna, el personatge de Miren Ibarguren en una escena de l'opereta "Una Hora más en Canarias", pel·lícula vista en el Festival de Màlaga que arribarà el juliol a les sales de cinema i de la qual ja hi haurà temps de parlar. Si Woody Allen retratava a "Vicky Cristina Barcelona" la ciutat de postal de 0,30 €, repleta de tòpics consumits, la Barcelona d'Eduard Cortés a "Ingrid" és aquesta ciutat europea, cosmopolita i hiper-moderna, modelada per al "Nosolomúsica" i impregnada d'un esperit singular: el del "gafapastisme".
Els "gafapasta" (o "culturetes") són aquesta tribu urbana que amaga el seu fàstic vital i la seva incertesa emocional amb un interès, de vegades més postís que real, per l'anomenada cultura alternativa. Es diverteixen llegint els ultra-nihilistes Bukowski i Houllebecq i prenent drogues de disseny, tornen a l'oasi de la infantesa escoltant el tonti-pop de La Casa Azul o Dorian i idolatren, com cantarien els Manel, el cinema de Kaurismäki i Tati, bàsicament perquè això els diferencia de la resta. D'aquesta manera d'afrontar la vida, sorgeix Ingrid (un gran descobriment el de la bella Elena Serrano), una porcellana de Lladró embolicada pel cos d'una dona il·lustrada i "cool". Ella és el millor de la caricatura de Cortés, que converteix l'underground en idiotesa i es mofa, com feia Miren Ibarguren, d'aquesta Barcelona tan europea. Un desconcertat i descol·locat Eduard Farelo, veí d'Ingrid, representarà l'alter ego del director, incapaç d'entendre el modus vivendi dels personatges que vol retratar.
L'univers d'Ingrid és estrany: viu en un pis sense portes on de tant en tant es passegen els Russian Red per a fer un acústic al seu saló. La seva llar sempre és plena de gent que no fa més que accentuar la seva solitud. En les seves performance, sotmet el seu cos a tot tipus de vexacions per oblidar el dolor per un pecat del passat. És, en definitiva, una notable encarnació de l'esperit d'una joventut en crisi i d'una ciutat situada, molt al seu pesar, entre París i Múrcia.
Amb tan interessant material de partida, no s'acaba d'entendre per què Cortés omple el metratge d'estupideses, sectes, somnis lynchians, somnambulisme i misterioses venjances. Retrat interessant i història absurda (i rodada com un videoclip de la DGT), "Ingrid" tan sols té cert interès si s'oblida el què s’explica i ens fixem tan sols en els personatges que intenten insuflar vida a un guió mort (i, d’acord, també en la música).
Almenys, s'obvien les respostes impossibles i es permet que la pel·lícula acabi com i quan la Ingrid desitja, amb la transformació del cos en píxels i amb una hissada de cella que ens demostra que tot ha estat una gran broma.
Eduard Farelo i Elena Serrano, protagonistes d'Ingrid al hall del Cinema Girona. Ingrid fou la pel·lícula escollida per a la inauguració de la nova etapa del Girona. Fotografia de MARTA BUENO.
