UNA FRAPANT BIUTIFUL ATORGA UN MARCAT PROTAGONISME A BARCELONA EN EL FESTIVAL DE CANNES
Després que Robin Hood obrís la llauna del 63
Festival Internacional de Cinema de Cannes, el passat dimecres 12 de maig amb una estrena
mundial i interplanetària amb tots els ingredients indispensables per continuar engreixant el
circ de l’espectacle, les competicions oficials resten ofertes i la maquinària de pel·lícules
arranca sense fre fins el 23 de maig. La darrera cinta de Ridely Scott és una nova revisió del
clàssic d’aventures Robin Hood però reconduït vers l’èpica de Gladiator amb invasions,
batalles a camp obert, escaramusses i un substrat social de lluitar contra la tirania,
l’esclavatge i la submissió. Es tracta d’un film convencional i molt vist que pren un referent
del gènere de capa i espasa per desproveir-lo de la seva innocència i lleugeresa i inscriure’l
en els avatars tràgics de la historia per acabar en aquell punt en que es genera la llegenda
del bon lladre que seria Robin Hood dels boscos de Sherwood, com una preqüela. La presència del
cinema nord-americà ha estat circumscrita a escassos títols i més aviat fora de competició, un
terreny propici per poder exhibir una altre retorn a un espai visitat com el que fa Oliver
Stone a Wall Street:money never sleeps. La seva posada al dia d’un film sobre les altes
finances i les grans ambicions que era Wall street ha servit, d’una banda perquè es
produís un nou desembarcament de glamour a la Croissette, i de l’altra per
certificar que un director que ha fet una excursió revolucionària per Cuba o Veneçuela, quan
treballa a casa seva dispara amb pólvora mullada i el seu film apareix.
Woody Allen
segueix rodant còmodament al Regne Unit, novament amb participació catalana a través de la
productora Mediapro, i a You will meet a tall dark stranger, exhibida fora de
competició, ens ofereix un nou lliurament d’una llarga sèrie de títols en clau de comèdia
enlairats ja a la qualitat de proverbis o lliçons morals sobre el comportament humà. No ens
trobem davant d’un gran film del popular director nord-americà sinó que ens retrobem en un
terreny conegut i visitat, un format i un estil estipulat ja com a pura fórmula: reconeixible,
còmplice, familiar i divertit. Però en mig d’un clima humorístic conformat per parelles
volàtils, amors inconstants, desitjos irrefrenables o estupideses humanes, sembla aparèixer una
ombra que ho enterboleix tot, detectem un pòsit amarg que s’instal·la en la darrera filmografia
de Woody Allen, un regust melancòlic, un sentit de pèrdua, una maduresa carregada d’ironia i de
sarcasme.
La discreció que regna a la Secció Oficial tan sols ha estat trencada pel
treball que fa el britànic Mike Leigh a Another year. És una nova incursió en l’ambient
familiar en clau melodramàtica mitjançant la radiografia d’un petit grup humà a través del
cicle natural de les estacions. Tota la pel·lícula està construïda bàsicament amb diferents
àpats convocats per una parella gran, feliç, equilibrada i harmoniosa. Entre els convidats
destaca una companya de feina de l’amfitriona que sempre apareix nerviosa, alterada, i
il·lusa, una persona que no ha après a envellir i que viu dolorosament sola a la recerca d’un
home ideal. Aquest personatge estirarà fins el límit la distància que existeix entre l’amistat
i la família esdevenint un personatge tràgic per la seva pròpia condició extrema que al final
ha de restar al marge del grup familiar. Humor corrosiu, naturalitat, diàlegs esplèndids i una
composició actoral senzillament magistral gràcies al control de gestos, mirades, silencis i
posats dels seus intèrprets sota una mirada lleugerament amarga i desencisada també sobre la
vellesa com apuntaria Woody Allen en el seu film.
Interessant resulta l’única pel·lícula
africana a la selecció, Un homme qui crie del txadià Mahamat-Saleh Haroun. Malgrat la
seva senzillesa i simplicitat sap plantejar diàfanament, en format d’història mínima, els
riscos d’una relació paterno-filial que avança en precari quan l’envelliment comporta el relleu
laboral en el mateix lloc on treballen plegats pare i fill, la piscina d’un hotel residencial.
Aquest retrat de descomposició interna s’agreujarà encara més amb el clima de guerra que
progressivament s’instal·la en el país. Una pel·lícula gens complaent sobre la progressiva
destrucció d’un món estable, un estat de coses abocat a la desaparició en què les relacions
familiars s’estronquen i un país es veu abocat al col·lapse.
Força decebedor ha
resultat el retorn de Takeshi Kitano al cinema de yakuzas a Outrage. Tornen les
bandes de gàngsters i la violència, les traïcions, els posats hieràtics, els enfrontaments
verbals i físics, els rampells de violència cega i sàdica, les bromes i la paròdia en un
conjunt d’ingredients que reforcen el caràcter de pura i simple estratagema de fer ressorgir un
enyorat toc Kitano després d’un seguit de films marcats per l’autoconsciència i la
reflexivitat. Però ara tot sembla gastat, deslluït, apagat i desganat fins a l’ombligüisme. Un
estèril exercici narcisista envers una manera de fer que resulta ja irrecuperable. S’han
esvaït l’originalitat, la desimboltura o la poesia restant en el seu lloc el calc i la còpia.
Un altre oriental, el sud-coreà Im Sang-soo, tampoc ha estat capaç de donar la sorpresa
en el remake que fa d’un clàssic del seu país, The Housemaid. És un exercici
ampul·lós, grandiloqüent i sofisticat sobre les relacions de poder establertes en una casa rica
entre propietaris i treballadors, entre la mestressa i les minyones. El resultat d’aquest fresc
sobre les diferències socials en l’entorn d’una casa luxosa, rodat a estones en format de
thriller eròtic i a estones en clau de telesèrie llatinoamericana, és força buit,
artificiós, mancat sovint de la intensitat i de la ràbia que hauria de transmetre l’enverinada
situació d’aquesta casa podrida per l’ambició, el domini i la riquesa.
Biutiful
de González Iñárritu, una pel·lícula d’identitat incerta que es pot considerar tan espanyola
com mexicana com barcelonina però que fa gala d’un d’indubtable rang global i transfronterer,
retorna als universos del dolor i del sofriment a traves del viacrucis d’un malalt terminal per
una Barcelona clandestina, marginal, il·legal i miserable situada ben be a les antípodes de la
superficialitat, la lluminositat i la pijeria de Vicky Cristina Barcelona de
Woody Allen. El film destaca per les seves imatges espesses, aspres i físiques enmig d’una
realització barroca i saturada però amb certa tendència a recrear-se en la brutícia, la
desolació i la sordidesa d’un paisatge tan físic com humà en descomposició. Ens trobem davant
d’un cinema de la pèrdua, de la caiguda, de la derrota. Un cinema per remoure sentiments i
commoure a un espectador afeblit per la tragèdia gràcies a catàrtics sentiments d’expiació.
Aquesta sofrent vivència recau absolutament en el cos marcit i decrèpit d’un Javier Bardem que
ja coneix molt bé aquests registres.
Alejandro González Iñárritu i Javier Bardem durant el rodatge de Biutiful
lectures: 1414
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Cannes)
18 de maig de 2010
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Ja veurem com funciona Iñárritu sense els guions de Guillermo Arriaga...
Pep
18-05-2010
He sentit ha dir que la favorita és la peli del Kiarostami, que a més sembla que no és tan plasta com habitualment
