APICHATPONG WEERASETHAKUL AIXECA EL LLISTÓ DEL FESTIVAL DE CANNES
Més enllà de la ja esmentada en una crònica anterior, Another year del britànic Mike Leigh, nous candidats s’afegeixen a la conquesta de la Palma d’Or quan ja s’extingeix el mandat de la 63e legislatura del govern de Cannes. Arribats a aquest punt del camí es fa inevitable parlar del grandiós film del thailandes Apichatpong Weerasethakul, Loong Boonmee raleuk chat, amb patrocini català a través de la productora Eddie Saeta conduïda amb envejable encert i olfacte per Lluís Minarro.
Es tracta d’un film carregat de misteri, enigma i poesia on es convoquen fantasmes de difunts en el context d’una naturalesa atàvica on conviuen animals, homes, aus, plantes i esperits. El protagonista, l’oncle Boonmee, està malalt sota tractament de diàlisi, es dedica al conreu i explotació agrícola en una zona selvàtica, conviu amb la seva cunyada i es ajudat per un cuidador. En aquest context apareixen els esperits del seu fill i de la seva dona desapareguts fa temps. Es crea un clima de convivència entre morts i vius. Hi ha fascinants i torbadores digressions com la representació d’una mena de llegenda al voltant d’una princesa envellida que veu com l’aigua d’un llac li retorna una imatge amb rostre jove i després d’un passatge presidit per la fantasia i allò inexplicable s’acaba amb imatges subaquàtiques que ens condueixen fins a l’abstracció i la desfiguració. Hi ha moments d’una naturalesa vibrant, ancestral, incomprensible, com un pla fix en penombra amb figures animalitzades clavades en el temps i en l’espai. Moments de trànsit al misteri del desconegut, moments transcendents, com la incursió en una gruta amb moments bells, inquietants, superbs. Personatges desdoblats, ànimes fugisseres que es bifurquen després d’una cerimònia funerària budista. Una pel·lícula solcada per una banda sonora de sons i sorolls imperceptibles, monòtons, constants i xiuxiuejats capaç de crear inestabilitat i convocar allò meravellós alhora. Sense dubtar-ho, una de les millors cintes dins de la competició oficial.
Si en un festival de cinema hi desembarca Ken Loach no cal dir que la controvèrsia sorgeix sola. Afegit a darrera hora, l’últim film del britànic, Route irish - nom amb el qual es coneix una carretera extremadament perillosa que uneix l’aeroport amb la ciutat de Bagdad en un Irak en flames - reforça un cop més l’enemistat d’un ampli sector de la crítica envers la seva rudesa cinematogràfica mentre que d’altra banda aconsegueix fàcilment l’adhesió d’un públic i una crítica mes pendent del discurs i la denuncia. Aquest cop, Ken Loach s’enfronta a la Guerra d’Irak des de la reraguarda a partir de la investigació encetada per un soldat britànic a casa arran de la mort d’un company mort en combat en estranyes circumstancies. La cinta avança en format de thriller de rerefons militar i polític – demostrant que sovint van plegats agafats de la ma - a la recerca d’una veritat difícil de trobar per posar de manifest l’horror i la brutalitat d’una guerra plena de víctimes innocents i comportaments condemnables. Utilitza els nous formats de la gestació d’imatges com vídeos, enregistraments, mòbils i internet per construir un trencaclosques en el qual resta atrapat el mateix protagonista. Malgrat la literalitat i funcionalitat d’un cinema desproveït de gaire subtileses, el darrer Ken Loach reposa sobre la fermesa d’un sòlid guió i la bona interpretació d’un personatge que no pot escapat de la violència i l’agressivitat. Al capdavall, una nova mostra de cinema social, però de tons més ombrívols i menys complaents que de costum, sobre dos nois que un bon dia van anar a una guerra per sortir i viatjar. Dos pobres nois destruïts per les ferides i els efectes col·laterals d’una guerra bruta.
Una experiència perdurable d’aquesta present edició, dotada d’una segona volta farcida de major interès i més equilibrada, va ser la que va proporcionar la preciosa cinta d’ Abbas Kiarostami Copie conforme amb una esplendorosa Juliette Binoche. És una pel·lícula rodada a Itàlia sobre la crisi de parella que treu un enorme profit d’un entorn farcit d’art, d’història, de mediterraneitat, de tradicions i de religiositat. Kiarostami empren una intel·ligent i embriagadora reflexió presidida per la ambivalència entorn dels originals i les copies, d’allò autèntic i del seu doble, de lo fundacional i la seva replica per conduir-ho vers el terreny del matrimoni. Tot esta explicat d’una forma que ens retrotrau indefectiblement al clàssic de Rossellini Viatge a Itàlia amb trajectes a peu per un poble que, en aquest cas, sembla estar unit a la pròpia historia d’una parella que sembla trencada quan semblava que no es coneixien i quan simulen ser una parella. Un fascinant i atractiu joc sobre la interpretació, la màscara i el joc d’identitats en un poble visitat per parelles casadores o que celebren aniversaris de noces que contínuament cohabiten i interactuen amb la parella protagonista mentre antigues estàtues representen la fortalesa pètria d’una parella i vianants suggereixen gestos i donen consells.
També ha convençut la cinta francesa del debutant Xavier Beauvois Des hommes et des dieux sobre una petita comunitat de frares francesos que viuen en l’Atles africà, fent costat a la població autòctona i completament integrats en el medi i la regió, quan comencen a operar els terroristes islamistes. Una cinta sobre la fe, la religió, el sacrifici i, per damunt de tot, la vida, i protagonitzada per aquest peti grup humà que s’ha d’enfrontar tant a la bogeria terrorista com a les pressions governamentals. La gran força d’aquest film ascètic, depurat, minimalista i ple d’humanitat rau en el gran conflicte que es planteja dins de la comunitat quan s’ha de triar entre fugir i abandonar a la població o restar abocats a la imminent tragèdia. Una gran i emotiva cinta sobre l’ètica, la moral, la mort, el respecte, el compromís, el poder o la violència que contrasta i s’engrandeix quan es compara amb d’altres films en què l’assassinat, la tortura o les matances es filmen sense cap mania ni consideració. Éssers anònims i partícules humanes que desapareixen enmig d’una boira i una neu que ho colga i sepulta tot enmig d’un món d’odi i de fanatisme.
Així doncs, aquesta profunda i, a estones, innocent o candida cinta francesa sobre la noblesa d’esperit i el comportament humà contrasta amb l’espectacular i polèmica pel·lícula francesa Hors la loi de Rachid Bouchareb sobre la història recent de Franca a través del passat fosc que s’amaga rere la colonització d’Algèria i la seva independència. La conseqüència immediata de la seva projecció va ser un augment intolerable de les mesures de seguretat en el cinema i instal·lacions properes per temor a possibles protestes, atemptats o actes de violència. Si els escorcolls i registres són habituals i, d’altra banda, comprensibles en un festival d’aquesta magnitud, el que resulta ofensiu es l’augment desmesurat d’aquests. La pel·lícula retrata un grup de tres germans algerians en sol francès que enceten la lluita armada a través de sabotatges, assassinats i actes criminals de tota mena per aconseguir la llibertat del seu oprimit país així com el seu grau respectiu de compromís amb la causa separatista. És un film èpic i heroic més proper al cinema de gàngsters que altra cosa i que compta amb una factura impecable i unes imatges preciosistes i embellidores. Es un fals film històric i una soflama en nom del Front d’Alliberament d’Algèria desproveïda de qualsevol discussió o plantejament en que mai es prejutgen els crims que cometen ni la repressió de que són objectes ja que s’està massa pendent de fer un car, trepidant i vistós entreteniment farcit d’acció i violència en que no resultaria gens desafortunat comparar-ho amb alguns films sobre la màfia de casa Scorsese. Al capdavall és cinema, i com en tota arma d’informació massiva, aquesta pel·lícula almenys servirà per posar sobra la tala pagines negres i ocultes d’un país sovint invasor, imperialista, xovinista i colonitzador que segur que molts espectadors desconeixen. En fi, lluny de la bravura i immediatesa d’aquella Batalla d’Argel(1965) de Gillo Pontecorvo feta al cap de poc de la declaració d’independència d’Argèlia.
Una escena del film Loong Boonmee raleuk chat
lectures: 1169
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Cannes)
