EL 38è FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINE D'OSCA CONVERTEIX LUC MOULLET EN PROTAGONISTA D'EXCEPCIÓ
En el marc del 38è Festival Internacional de Cine de Huesca s’ha presentat una retrospectiva del cineasta francès Luc Moullet. Es tracta d’una oportunitat única per descobrir l’obra cinematogràfica d’aquest singular realitzador nascut creativament enmig d’una rugent i fragmentada Nouvelle Vague que va revolucionar el cinema europeu i va provocar la irrupció i esclat de la modernitat cinematogràfica. Luc Moullet es va iniciar en la crítica a la degana revista “Cahiers du cinema”, com la majoria dels que després es van carregar la càmera a les espatlles per predicar la Nouvelle Vague arreu, i ben aviat es va distingir per la seva opció de privilegiar un humor crític i corrosiu en la seva clara intenció, manifestada en la roda de premsa de presentació del director en la secció “Directors de culte”, de “buscar la manera de fer riure a l’espectador”. El festival ofereix una mostra representativa del seus treballs en el format curtmetratge entre els anys 1984 i 2006 on es posa de manifest un humor de l’absurd nascut a partir d’escenes quotidianes per posar en solfa la societat de consum i la vida moderna tan a les ciutats com en el camp. Resulta impagable el curt “Barres “de 1984 on s’exposen amb mala llet i molta conya els mecanismes per burlar la seguretat de les taquilles del metro; és maliciós i sorneguer el seu curt “Essai d’ouverture” del 1988 on ell mateix protagonitza una lluita sorda, seca i titànica contra la difícil obertura del tap metàl·lic d’una ampolla de Coca-Cola; o es mostra sarcàstic i ferotge en un demolidor, encara que descompensat, curt sobre la creixent importància de la societat dels gossos que convertiren París en “la capital de la merda” a “L’empire du médor” del 1986 . Luc Moullet ha fet gala d’un humor nascut del gag pensat i treballat en la millor tradició dels humoristes impertorbables i lacònics com Buster Keaton o, en clau francesa, el mateix Jacques Tati.
És una llàstima que el festival de Huesca només ofereixi un únic llargmetratge corresponent a l’extensa filmografia de Luc Moullet, pràcticament inèdita a casa nostra. Almenys s’ha pogut veure un dels seus darrers treballs, “La terre de la follie” de l’any passat. Es tracta d’un esfereïdor documental sobre l’extensa nòmina de crims comesos en la zona del sud dels Alps francesos. Una tragèdia col·lectiva desgranada en dotzenes d’assassinats salvatges, indiscriminats, sense mòbil aparent o fruit d’un esclat de follia. Un documental a base de testimonis, entrevistes, relats orals i investigació que esdevé una gran tragicomèdia al barrejar-se la bogeria amb l’abusiva proliferació de tota mena de malvestats des d’inicis del segle XIX que esquitxen la mateixa família del director, conductor ell mateix del documental. Luc Moullet defensa la hipòtesi de que el vent, el paisatge despoblat, un alt índex de bojos o els odis ancestrals entre famílies explicarien aquesta carnisseria. El documental arriba a la seva culminació amb dos minuts finals hilarants fruit de la ficció en què la pròpia dona del director li retreu la poca-soltada que és la seva pel·lícula sense cap base científica ni cap mena de rigor. Un estrany i embriagador colofó que desmunta i inestabilitza el propi gènere així com deconstrueix la pròpia figura del director.
Aquests jocs entre ficció i documental que porten el cinema vers un terreny inestable posant en entredit els contorns dels gèneres els trobem també en la inèdita encara a casa nostra última cinta del polonès Andrzej Wajda “Tatarak”. Un exercici metacinematogràfic en què apareix l’enregistrament d’una pel·lícula de ficció, un exercici de cinema dins del cinema, que a més, ofereix un soliloqui llarg de l’actriu de la pel·lícula de ficció que es confessa explicant la mort del seu propi marit com a irrupció de la veritat i de força documental. La mateixa actriu Krystina Janda, una figura nacional, parla del procés de la mort del seu propi marit, un famós i reputat tècnic de cinema polonès. Aquest recital interpretatiu de Janda és d’ordre teatral sense necessitat de dissimular-ho en un pla fixe que neix d’una disposició molt concreta d’un quadre torbador d’Edward Hopper tenint la sensació de que una pintura d’aquest autor s’anima, pren vida i li dona un contingut i un relat del que sovint està mancat. L’enèssima mostra de cinema complex, ric i interpel·lador que no arriba a les pantalles comercials.
A part de les múltiples competicions de curtmetratges, el festival d'Osca ofereix una exposició homenatge a un dels seus fidels col·laboradors desaparegut recentment, Alberto Sánchez, que consisteix en un seguit de fotografies preses per ell mateix així com una exhibició d’alguns dels seus treballs en el format curtmetratge. Però una de les grans exposicions del certamen aragonès és la que s’ha dedicat a glossar el voluminós treball d’un dels directors d’art i escenògraf de més fama internacional del cinema espanyol , Benjamín Fernández. S’exhibeixen maquetes, pintures a l’oli, fotografies, esbossos i croquis que donen una idea de l’abast d’aquests tècnics i professionals del cinema que sovint romanen en un segon ordre o en la invisibilitat. Cal parlar de les reconstruccions històriques de “1492: la conquista del paraíso” o “Gladiator” de Ridley Scott, “Alatriste” d’Agustín Diaz Yanes o les fantasies heroiques de “Conan, el bárbaro” o “Dragonheart”. Trobem els decorats imaginats finalment descartats per “Los otros” d’Alejandro Amenábar o el disseny de la casa de “Mar adentro” del mateix director. Igualment s’ensenyen treballs previs de films d’acció de Tony Scott com “Revenge” o “Días de trueno”
Luc Moullet (roda de premsa)
lectures: 1040
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival d'Osca)
