EL FESTIVAL CINEMA JOVE S’OMPLE D’ATRACTIVES PROPOSTES
El festival Cinema Jove arranca amb ímpetu i força gràcies a una programació farcida de primerenques obres que tradueixen l’energia i la creativitat de noves fornades de joves cineastes que tenen ganes d’expressar-se i de mostrar les seves inquietuds temàtiques o formals. Sense cap mena de dubte, la pel·lícula inaugural Gainsbourg, vida heroica del debutant francès Joann Sfar és una desfermada gesta creativa al voltant del polèmic cantant Serge Gainsbourg. Una cinta de gran ressò a França i que tots podrem veure el mes vinent en sales. El director, provinent del món de la historieta gràfica, ha rodat la seva primera pel·lícula utilitzant una posada en escena barroca, excessiva, acumulativa i sobrecarregada per bastir aquest singular biopic que al capdavall no és tan atípic com ens volem fer veure. És cert que juga amb el desdoblament del personatge encarnat en un ninot que el segueix arreu i que incorpora d’alguna manera un món fantàstic provinent del subconscient però al final ens trobem una altra vegada amb l’argument de manual sobre l’ascens i la caiguda d’un artista maleït. És cert que el treball d’Éric Elmosnino encarnat aquest geni de la cançó francesa és prodigiós i estratosfèric però també el seu treball ens condueix fins a la saturació i la repetició. Un també pot gaudir de les belleses femenines, icones d’una època, que travessen la cinta amb els seus cossos esculturals materialitzant dones tan desitjables com Brigitte Bardot o Jane Barkin i que van ser amants en algun moment del cantant Gainsbourg, però no deixen de ser simples conquestes o episodis tangencials en el procés de conquesta de la fama i posterior davallada física.
Aspre, dolorosa i colpidora ha estat la primera cinta de ficció del documentalista georgià Levan Koguashvili, Street days, sobre una generació enganxada a les drogues que malviuen pels carres sense futur impossible. Aquest film és un lament sobre el propi país georgià després de la independència de la URSS que va portar la nació a una mena d’estat depressiu fruit d’anys de corrupció i falsa prosperitat. Una generació perduda i orfe en un context de canvi traumàtic i desorientador, un país en runes retratat a través de les accions d’uns escolars i una colla de penjats que hi viuen al costat on es crea un malaltís i problemàtic transvasament de les aules als mals carrers. Una atmosfera desencantada serveix com a crit d’alerta per albirar un millor futur immediat. La tragèdia personal del protagonista - ionqui, aturat i pare sense recursos amb un pis a punt de ser embargat – s’enlaira a categoria de drama col·lectiu i nacional quan al final el protagonista encén la televisió i veiem unes imatges promocionals i propagandístiques del país. Però un darrer gest redemptor d’immolació per posar fi a aquest desgavell físic i emocional i salvar la dignitat d’un jove que vol seguir les seves passes.
Prometedor és el debut dels joves argentins Patricio Pomares i Miguel Baratta en el seu treball universitari de tesis, El fruto. Malgrat tractar-se d’una opera prima feta amb limitacions tècniques i econòmiques almenys demostren talent i idees en aquesta primerenca obra sobre el darrer trajecte a peu d’un avi malalt arrossegant un arbre fruiter. Una història mínima, de tractament minimalista, rodada pràcticament en temps real, en què la ficció fricciona amb el documental i que posseeix un substrat ancestral provinent del rodatge en un territori mig abandonat que li dona una gran embranzida a la pel•lícula. Un cinema enigmàtic de rerefons rural i primitiu en què els signes premonitoris, les històries contades, la presència de gossos negres o els mussols de ceràmica donen un alè mòrbid al viatge d’aquest avi, la darrera sortida. Argumentalment semblant a Una historia verdadera de David Lynch però que conté moments lloables de composició com algunes natures mortes d’arrel pictòrica, pudorosos fora de camp o un muntatge que privilegia la no corporalitat de l’ancià protagonista amb plans fragmentats del seu cos al inici o plans distants en altres moments. I sobretot un alè mític i misteriós que emana d’una terra antiga, amb vida pròpia, que l’emparenta amb un altre film bessó com Gallero del també argentí Sergio Mazza.
Més discret és el debut de la jove realitzadora irlandesa Margaret Corkary, Eamon. Una cinta benintencionada sobre una parella desavinguda sota la mirada del seu fill petit, l’Eamon del títol. Una família disfuncional i desestructurada va a passar uns dies de vacances a una caseta familiar a una platja irlandesa ja que no tenen recursos. La cinta és la radiografia d’un desgavell familiar contada sense gaire al·licients i que compta amb algun cop d’efecte narratiu massa forçat. Però a favor seu juga la manca d’ambicions, la sobrietat i l’espantosa naturalitat amb que es mostra aquesta dissolució familiar cas d e l’escena del pub en què el nen ha de romandre a l’exterior mentre els pares s’emborratxen o el comportament d’una mare en zel moguda pel desig sexual disposada a la humiliació pública o l’inquietant escena de la mare perduda en el mar que es resigna a la seva sort tranquil·lament per després arribar a la riba.
Sorprenent és el debut de l’hongarès Viktor Oszkár amb Apafold al construir un potent drama familiar sobre l’enemistat irreconciliable d’un pare que acaba de sortir de la presó i el seu propi fill que el detesta. Un melodrama rural robust i ferotge explicat sense subratllats ni estridències. Un rancor soterrat que ho empudega tot. Hi ha una terra per conrear plegats que simbolitzaria l’esforç catàrtic comú per superar l’enfrontament treballant colza amb colze però s’hi tradueix una hostilitat malaltissa i un enconament visceral i caïnita. Un format panoràmic i unes composicions del pla treballadíssimes amb un gust exquisit per l’ús de la il·luminació i l’espai aconsegueixen un film intens, dens i opressiu. Caràcters adustos, salvatges i marmoris més unes mirades que fereixen com ganivets esbossen aquest duel a mort entre progenitor i descendent d’arrels quasi bíbliques.
Miguel Baratta i Patricio Pomares
(realitzadors argentins)
lectures: 1234
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Cinema Jove 2010)
