Film iranià inèdit i atípic que sorprèn especialment pel protagonisme absolut d’una generació jove , urbana i occidentalitzada. Aquest retrat de grup social de classe mitjana, de caire universitari i tarannà modern anticiparia d’alguna manera el que després serien les darreres i reprimides protestes de l’oposició en la república islàmica d’Iran. Però tot retornant a la ficció d’aquest notable i rar film d’Asghar Farhardi cal dir que no s’ajusta de cap de les maneres al estereotip de cinema iranià que havia arribat aquests darrers anys a les sales, un cinema construït sovint sobre una ruralitat primitiva, l’ús de les metàfores i els símbols, i, també, una austeritat que ratllava el minimalisme.
La pel·lícula comença com una sortida festiva i col·lectiva a la platja a passar un cap de setmana de lleure. L’ambient de gresca i celebració entusiasta i desinhibida presideix l’escapada fins que es produeix una dràstica inflexió en la trama: una de les noies convidades desapareix misteriosament en el mar. Un fet estrany esventra la pel·lícula i comença un relat nou presidit per les suspicàcies, les intrigues, les mentides i els malentesos. Una dona eclipsada, que ara sabem quasi bé anònima i sense identitat, provoca un daltabaix en el cohesionat i harmònic grup. Un mar d’aparença amenaçador i incontrolable, una entitat amb vida pròpia, sembla que s’ensenyoreix de la història i hi instaura un clima irrespirable, tens i agressiu què desencadena el rebrot d’una violència soterrada, un masclisme irredent o un enfrontament a base de retrets i ofenses. Suggerent, esquiva i fugissera pel·lícula tocada pels efluvis d’aquell cinema poètic de la incomunicació i la desolació del mestre Antonioni.
