El llibre Realidad y creación en el cine de no ficción (El documental catalán contemporáneo, 1995-2009) d’edicions Cátedra i coordinat per Casimiro Torreiro recull l’auge que el documental català ha experimentat aquests darrers anys tot assolint el seu màxim històric. En el període estudiat s’han arribat a contemplar més de 350 documentals, una xifra que dona idea de l’augment imparable de la producció independent en el terreny de la no-ficció. Un creixement que arranca amb xifres residuals entre els anys 1995 i 1998 – únicament dos documentals – mentre que l’any 2008 s’arriba al rècord absolut amb 55 produccions. Aquest èxit del documental català sembla indicar un cert esgotament en la seva expansió quan a partir de l’any passat comencen a caure els rodatges, segurament fruit de la crisis que ha acabat per institucionalitzar-se arreu. Aquesta proliferació de rodatges de documentals obeeix sobretot a un teixit industrial propi confirmat per un gran nombre d’empreses productores - petites i mitjanes - arribant fins quasi el 80% de documentals produïts per una única casa o un 18% on n’hi participen dues, d’on se’n dedueix que les coproduccions a tres bandes o més són excepcionals. Però la raó última d’aquesta expansió del documental a casa nostra, a part també d’uns importants antecedents fílmics, són els costos relativament baixos de producció i les facilitats dels suports digitals.
L’esclat del documental català tampoc es podria entendre sense l’impuls decidit de Televisió de Catalunya (TVC) – autèntica locomotora que ha arrossegat el tren del documental -, al costat de les subvencions atorgades l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), per mitjà dels acords relatius als drets d’antena – la seva futura exhibició en la pantalla televisiva – i, també, coma coproductora dels projectes. Aquest augment de la producció va tenir la seva repercussió també en les sales cinematogràfiques estrenant-se més de 80 títols dels més de 350 catalogats. L’exhibició en sales va passar d’una mitjana de 2’8% de documentals de totes les pel·lícules estrenades entre el 1999 i 2002 fins arribar a una mitjana de 10’6%. Tot i que aquest augment de la comercialització dels documentals ha patit una inflexió l’any 2009 amb únicament quatre documentals estrenats. Aquesta elevada presència de documentals a les sales ha portat a que més d’un milió set-cents mil espectadors els hagin vist entre els anys 1999 i 2009 arribant al promig de més de vint mil espectadors per documental. Aquesta primera dècada del segle XXI ha constatat l’efervescència d’un gènere documental pràcticament inexistent en sales i d’ampli ressò tot i que l’any 2009 s’ha produït un alentiment de la producció així com una reducció dels recursos públics pel seu finançament.
El present estudi, que ha comptat amb l’ajuda del Festival de Cine Español de Málaga, està desglossat en diferents apartats escrits per diferents col·laboradors. Esteve Riambau es centra en la història del documental català, Casimiro Torreiro s’encarrega de fer-ne una prospecció artística, Gonzalo de Pedro i Elena Oroz toquen el tema de l’especificitat del documental català, Xavier Cubeles i Josep Borràs mostren en xifres i gràfics la indústria del documental independent de Catalunya, Jordi Balló parla de la transcendència que ha tingut pel cinema documental català el màster de documental de la UPF mentre que Carmen Viveros i Josep M. Català fan el mateix en referència al màster de documental creatiu de la UAB. El llibre finalitza amb una antologia de treballs documentals analitzats per diferents crítics i estudiosos privilegiant alguns films com El somni de Cristophe Farnarier, Hermanos Oligor de Joan Lòpez Lloret, Aguaviva d’Ariadna Pujol o Can Tunis de Paco Toledo i José González Morandi.
Realidad y creación en el cine de no-ficción
(El documental catalán contemporáneo, 1995-2009)
Coordinador: Casimiro Torreiro. 240 pàgines.
Edicions Cátedra. Col·lecció Signo e Imagen
