El llibre Realidad y creación en el cine de no ficción (El
documental catalán contemporáneo, 1995-2009) d’edicions Cátedra i coordinat per Casimiro
Torreiro recull l’auge que el documental català ha experimentat aquests darrers anys tot
assolint el seu màxim històric. En el període estudiat s’han arribat a contemplar més de 350
documentals, una xifra que dona idea de l’augment imparable de la producció independent en el
terreny de la no-ficció. Un creixement que arranca amb xifres residuals entre els anys 1995 i
1998 – únicament dos documentals – mentre que l’any 2008 s’arriba al rècord absolut amb 55
produccions. Aquest èxit del documental català sembla indicar un cert esgotament en la seva
expansió quan a partir de l’any passat comencen a caure els rodatges, segurament fruit de la
crisis que ha acabat per institucionalitzar-se arreu. Aquesta proliferació de rodatges de
documentals obeeix sobretot a un teixit industrial propi confirmat per un gran nombre
d’empreses productores - petites i mitjanes - arribant fins quasi el 80% de documentals
produïts per una única casa o un 18% on n’hi participen dues, d’on se’n dedueix que les
coproduccions a tres bandes o més són excepcionals. Però la raó última d’aquesta expansió del
documental a casa nostra, a part també d’uns importants antecedents fílmics, són els costos
relativament baixos de producció i les facilitats dels suports digitals.
L’esclat del documental català tampoc es podria entendre sense l’impuls decidit de Televisió de
Catalunya (TVC) – autèntica locomotora que ha arrossegat el tren del documental -, al costat de
les subvencions atorgades l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), per mitjà dels
acords relatius als drets d’antena – la seva futura exhibició en la pantalla televisiva – i,
també, coma coproductora dels projectes. Aquest augment de la producció va tenir la seva
repercussió també en les sales cinematogràfiques estrenant-se més de 80 títols dels més de 350
catalogats. L’exhibició en sales va passar d’una mitjana de 2’8% de documentals de totes les
pel·lícules estrenades entre el 1999 i 2002 fins arribar a una mitjana de 10’6%. Tot i que
aquest augment de la comercialització dels documentals ha patit una inflexió l’any 2009 amb
únicament quatre documentals estrenats. Aquesta elevada presència de documentals a les sales ha
portat a que més d’un milió set-cents mil espectadors els hagin vist entre els anys 1999 i 2009
arribant al promig de més de vint mil espectadors per documental. Aquesta primera dècada del
segle XXI ha constatat l’efervescència d’un gènere documental pràcticament inexistent en sales
i d’ampli ressò tot i que l’any 2009 s’ha produït un alentiment de la producció així com una
reducció dels recursos públics pel seu finançament.
El present estudi, que ha comptat amb l’ajuda del Festival de Cine Español de Málaga, està
desglossat en diferents apartats escrits per diferents col·laboradors. Esteve Riambau es centra
en la història del documental català, Casimiro Torreiro s’encarrega de fer-ne una prospecció
artística, Gonzalo de Pedro i Elena Oroz toquen el tema de l’especificitat del documental
català, Xavier Cubeles i Josep Borràs mostren en xifres i gràfics la indústria del documental
independent de Catalunya, Jordi Balló parla de la transcendència que ha tingut pel cinema
documental català el màster de documental de la UPF mentre que Carmen Viveros i Josep M. Català
fan el mateix en referència al màster de documental creatiu de la UAB. El llibre finalitza amb
una antologia de treballs documentals analitzats per diferents crítics i estudiosos
privilegiant alguns films com El somni de Cristophe Farnarier, Hermanos Oligor de Joan Lòpez
Lloret, Aguaviva d’Ariadna Pujol o Can Tunis de Paco Toledo i José González Morandi.
Realidad y creación en el cine de no-ficción
(El documental catalán contemporáneo, 1995-2009)
Coordinador: Casimiro Torreiro. 240 pàgines.
Edicions Cátedra. Col·lecció Signo e Imagen
