Després de l’huracà provocat per l’arribada de Julia
Roberts al festival de Sant Sebastià, que va paralitzar el festival fins a la congestió
absoluta, sembla que la normalitat s’instal·la de nou sense gaire sobresalts. Però seria
interessant observar que el ressò mediàtic aconseguit per la presència glamurosa d’una estrella
tan popular com Julia Roberts, associada exclusivament al cinema comercial, deixa al descobert
una de les grans paradoxes del festival i, per extensió, del mateix cinema. Aquest fenomen
multitudinari que aplega a tothom, sense excepció, des de la premsa, la indústria i els
espectadors, és una mostra evident dels greus desequilibris que afronta el cinema. D’una banda
tot el pes es diposita en un costat de la balança mentre que a l’altra banda amb prou feines hi
ha marge de moviment. Tots els espais informatius es veuen monopolitzats per la notícia
d’aquest esdeveniment majúscul tot perpetuant la sensació de què el món del cinema gira
exclusivament al voltant d’aquestes idolatrades patums.
El festival juga i combina totes
les cartes possibles per donar cabuda a la complexitat i diversitat del fenomen cinematogràfic:
documental, ficció, cinema comercial, cinema d’autor, cinema perifèric o cinema clàssic. I
alhora també busca un cap de cartell espectacular que arrossegui multituds i a la vegada es
doni rellevància al festival en tota la premsa i televisió mundial. L’estratègia dels
programadors d’un festival de primera és l’adequada, és la de sempre, però la resposta de la
premsa en general és doblement injusta ja que aprofundeix un cisma insalvable de cara al
públic. Els mitjans informatius privilegien més que mai les apostes més populars en detriment
de les candidatures més minoritàries. Aboquen forces i energies per cobrir periodísticament
l’arribada d’una actriu amb tirada dins del cinema popular i dotzenes de periodistes acudeixen
al festival per fotografiar i veure, que és una manera de tocar, l’estrella del moment, mentre
es desinteressen per cineastes i pel·lícules presents al Festival. El resultat és una sala de
premsa atapeïda fins a l’ofec per presenciar una actriu com Julia Roberts mentre altres
directors presenten la seva pel·lícula davant una sala desèrtica. L’oblit i el menyspreu afecta
a directors de totes les latituds i tendències, però especialment a aquells cineastes més
singulars.
Aquest fenomen no és nou i apareix com una patologia endèmica que afecta el
cinema pràcticament des dels seus inicis. Però potser com mai apareix en tota la seva brutal
contradicció en aquests moments. Això és una cançó vella, desafinada i gastada; és la cançó de
l’enfadós entonada per la crítica o aquells sectors més cinèfils. Segur que en altres ocasions
hem formulat la mateixa queixa, el mateix greuge, però mai com ara apareix en tota la seva
cruesa. El cinema comercial ha estat sempre hegemònic i l’atracció i fascinació dels actors ha
estat sempre inqüestionable. Mentre que el cinema més inquiet o artístic o arriscat, o el que
voleu, sempre ha maldat per trobar el seu espai i els seus espectadors lluitant contra els
elements. Però ara la lluita sembla tan aferrissada que arriba fins a la impotència a vegades.
Resulta improbable revertir una tendència general i imparable del públic en general vers uns
gustos comuns dominats per la facilitat i la comoditat. La globalització que ens havia de
portar i descobrir les coses petites i desconegudes del món ens està conduint a la uniformitat
consumidora sense matisos i a la trivialització de tot plegat.
Així resultarà dolorós
veure com una cinta passada en el festival per acompanyar el desembarcament de Julia Roberts de
bracet amb Javier Bardem, Come Reza Ama, després obtindrà el favor multitudinari del
públic en sales. Lamento dir-ho i no voldria ofendre a cap lector però aquesta enèsima
pel·lícula romàntica és un desastre sense pal·liatius. Una proposta de colorins en clau de
viatge de targeta postal. Una excursió pels tòpics més usuals de l’exotisme d’aparador. Un
ridícul manual d’autoajuda per divorciades sustentat en les florides religions orientals. Una
recerca de la pau interior i una cura al dolor de la separació que es cura amb una aventura amb
un jove iogurt, un plat d’espaguetis a Roma i una meditació a Bali fins a trobar l’atractiu
llatí que et donarà la tranquil·litat d’esperit. Cinema de les obvietats i dels llocs comuns
que conté el catàleg sencer dels tòpics del gènere de la comèdia romàntica incrementat fins a
l’empatx. Ni gràcia, ni encant, ni màgia, ni passió, ni dolor, ni amor, ni imaginació. Res de
res. Un pastís embafador i soporífer carregat de flaires exòtiques, espelmes, llumetes,
bombetes i estrelletes.
Imitant el gag del diputat Tardà en el nostrat programa de
paròdia Polònia, en què algú ha de cridar quatre obvietats, jo m’enfilo a l’estrada per
proclamar que Come Reza Ama és una solemne tonteria d’una imbecil·litat aclaparadora. I
com li deu passar al senyor Tardà en els seus improperis intempestius, segur que jo també em
trobo un hemicicle buit. De fet, no caldria que m’esmercés en parlar d’una peli que no
necessita del referèndum de la crítica perquè el seu públic ja està fet, perquè pràcticament
tothom anirà a veure-la el cap de setmana que s’estreni i quasi ningú es plantejarà anar a
veure una altra proposta. I molts dels que aniran a veure una altra cinta és perquè potser
s’han quedat sense entrada per veure la peli de la Julia Roberts amb el Bardem.
Mira que
sóc ruc, enlloc de fer una valoració del festival parlant de totes les pel·lícules que he vist
fins ara, va i em surt una crònica impossible. Com si m’hagués encallat o m’haguessin trepitjat
l’ull de poll. Mira que sóc tonto. Per què m’haig de preocupar d’aquest estat de coses quan
això ho hem vist cada any i ho tornarem a veure de ben segur en edicions posteriors? Per què
escarrassar-me en això? Ai, doctor, crec que tinc un problema.
I aquest problema és que
m’he avorrit soberanament amb Come Reza Ama i en canvi he disfrutat tant amb un
llargmetratge de més de quatre hores que es diu Mistérios de Lisboa d’un senyor gran que
es diu Raúl Ruiz i parlada en portuguès que segur que no s’estrenarà mai en sales i si mai
s’estrena hi aniran quatre gats comptats. És un film laberíntic, porós, amb línies argumentals
que s’obren i s’expandeixen, trames que es bifurquen, personatges desdoblats, història
retrospectiva i idea visionària. Un film d’una complexitat narrativa que no té res a envejar a,
per exemple, la meravellosa Origen. Però també compta amb una realització d’una majestuositat
visual i tècnica impressionant, d’una bellesa exquisida reforçada en els enquadraments, la
planificació, els moviments de càmera, el fora de camp o l’ús de pintures. Quin plaer, quin
gust, quin gaudi. Una de les millors experiències d’aquest festival. I vaticino des d’ara que
serà un film incomprès i que rebrà patacades i tots els estirabots habituals amb sentències
com avorrit, pesat, que no hi passa res, que no avança, lent, ridícul, sense interès. Que
vostès ho passin bé.
L'actriu Julia Roberts
lectures: 1201
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Sant Sebastià)
22 de setembre de 2010
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Caram company, quin cabreig tas agafat!
Gerard A. Cassado
23-09-2010
però es que no m'extranya: Julia Roberts com a premi Donostia es per fer enfadar a qualksevol
