Després de l’huracà provocat per l’arribada de Julia Roberts al festival de Sant Sebastià, que va paralitzar el festival fins a la congestió absoluta, sembla que la normalitat s’instal·la de nou sense gaire sobresalts. Però seria interessant observar que el ressò mediàtic aconseguit per la presència glamurosa d’una estrella tan popular com Julia Roberts, associada exclusivament al cinema comercial, deixa al descobert una de les grans paradoxes del festival i, per extensió, del mateix cinema. Aquest fenomen multitudinari que aplega a tothom, sense excepció, des de la premsa, la indústria i els espectadors, és una mostra evident dels greus desequilibris que afronta el cinema. D’una banda tot el pes es diposita en un costat de la balança mentre que a l’altra banda amb prou feines hi ha marge de moviment. Tots els espais informatius es veuen monopolitzats per la notícia d’aquest esdeveniment majúscul tot perpetuant la sensació de què el món del cinema gira exclusivament al voltant d’aquestes idolatrades patums.
El festival juga i combina totes les cartes possibles per donar cabuda a la complexitat i diversitat del fenomen cinematogràfic: documental, ficció, cinema comercial, cinema d’autor, cinema perifèric o cinema clàssic. I alhora també busca un cap de cartell espectacular que arrossegui multituds i a la vegada es doni rellevància al festival en tota la premsa i televisió mundial. L’estratègia dels programadors d’un festival de primera és l’adequada, és la de sempre, però la resposta de la premsa en general és doblement injusta ja que aprofundeix un cisma insalvable de cara al públic. Els mitjans informatius privilegien més que mai les apostes més populars en detriment de les candidatures més minoritàries. Aboquen forces i energies per cobrir periodísticament l’arribada d’una actriu amb tirada dins del cinema popular i dotzenes de periodistes acudeixen al festival per fotografiar i veure, que és una manera de tocar, l’estrella del moment, mentre es desinteressen per cineastes i pel·lícules presents al Festival. El resultat és una sala de premsa atapeïda fins a l’ofec per presenciar una actriu com Julia Roberts mentre altres directors presenten la seva pel·lícula davant una sala desèrtica. L’oblit i el menyspreu afecta a directors de totes les latituds i tendències, però especialment a aquells cineastes més singulars.
Aquest fenomen no és nou i apareix com una patologia endèmica que afecta el cinema pràcticament des dels seus inicis. Però potser com mai apareix en tota la seva brutal contradicció en aquests moments. Això és una cançó vella, desafinada i gastada; és la cançó de l’enfadós entonada per la crítica o aquells sectors més cinèfils. Segur que en altres ocasions hem formulat la mateixa queixa, el mateix greuge, però mai com ara apareix en tota la seva cruesa. El cinema comercial ha estat sempre hegemònic i l’atracció i fascinació dels actors ha estat sempre inqüestionable. Mentre que el cinema més inquiet o artístic o arriscat, o el que voleu, sempre ha maldat per trobar el seu espai i els seus espectadors lluitant contra els elements. Però ara la lluita sembla tan aferrissada que arriba fins a la impotència a vegades. Resulta improbable revertir una tendència general i imparable del públic en general vers uns gustos comuns dominats per la facilitat i la comoditat. La globalització que ens havia de portar i descobrir les coses petites i desconegudes del món ens està conduint a la uniformitat consumidora sense matisos i a la trivialització de tot plegat.
Així resultarà dolorós veure com una cinta passada en el festival per acompanyar el desembarcament de Julia Roberts de bracet amb Javier Bardem, Come Reza Ama, després obtindrà el favor multitudinari del públic en sales. Lamento dir-ho i no voldria ofendre a cap lector però aquesta enèsima pel·lícula romàntica és un desastre sense pal·liatius. Una proposta de colorins en clau de viatge de targeta postal. Una excursió pels tòpics més usuals de l’exotisme d’aparador. Un ridícul manual d’autoajuda per divorciades sustentat en les florides religions orientals. Una recerca de la pau interior i una cura al dolor de la separació que es cura amb una aventura amb un jove iogurt, un plat d’espaguetis a Roma i una meditació a Bali fins a trobar l’atractiu llatí que et donarà la tranquil·litat d’esperit. Cinema de les obvietats i dels llocs comuns que conté el catàleg sencer dels tòpics del gènere de la comèdia romàntica incrementat fins a l’empatx. Ni gràcia, ni encant, ni màgia, ni passió, ni dolor, ni amor, ni imaginació. Res de res. Un pastís embafador i soporífer carregat de flaires exòtiques, espelmes, llumetes, bombetes i estrelletes.
Imitant el gag del diputat Tardà en el nostrat programa de paròdia Polònia, en què algú ha de cridar quatre obvietats, jo m’enfilo a l’estrada per proclamar que Come Reza Ama és una solemne tonteria d’una imbecil·litat aclaparadora. I com li deu passar al senyor Tardà en els seus improperis intempestius, segur que jo també em trobo un hemicicle buit. De fet, no caldria que m’esmercés en parlar d’una peli que no necessita del referèndum de la crítica perquè el seu públic ja està fet, perquè pràcticament tothom anirà a veure-la el cap de setmana que s’estreni i quasi ningú es plantejarà anar a veure una altra proposta. I molts dels que aniran a veure una altra cinta és perquè potser s’han quedat sense entrada per veure la peli de la Julia Roberts amb el Bardem.
Mira que sóc ruc, enlloc de fer una valoració del festival parlant de totes les pel·lícules que he vist fins ara, va i em surt una crònica impossible. Com si m’hagués encallat o m’haguessin trepitjat l’ull de poll. Mira que sóc tonto. Per què m’haig de preocupar d’aquest estat de coses quan això ho hem vist cada any i ho tornarem a veure de ben segur en edicions posteriors? Per què escarrassar-me en això? Ai, doctor, crec que tinc un problema.
I aquest problema és que m’he avorrit soberanament amb Come Reza Ama i en canvi he disfrutat tant amb un llargmetratge de més de quatre hores que es diu Mistérios de Lisboa d’un senyor gran que es diu Raúl Ruiz i parlada en portuguès que segur que no s’estrenarà mai en sales i si mai s’estrena hi aniran quatre gats comptats. És un film laberíntic, porós, amb línies argumentals que s’obren i s’expandeixen, trames que es bifurquen, personatges desdoblats, història retrospectiva i idea visionària. Un film d’una complexitat narrativa que no té res a envejar a, per exemple, la meravellosa Origen. Però també compta amb una realització d’una majestuositat visual i tècnica impressionant, d’una bellesa exquisida reforçada en els enquadraments, la planificació, els moviments de càmera, el fora de camp o l’ús de pintures. Quin plaer, quin gust, quin gaudi. Una de les millors experiències d’aquest festival. I vaticino des d’ara que serà un film incomprès i que rebrà patacades i tots els estirabots habituals amb sentències com avorrit, pesat, que no hi passa res, que no avança, lent, ridícul, sense interès. Que vostès ho passin bé.
L'actriu Julia Roberts
lectures: 1003
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Sant Sebastià)
22 de setembre de 2010
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Caram company, quin cabreig tas agafat!
Gerard A. Cassado
23-09-2010
però es que no m'extranya: Julia Roberts com a premi Donostia es per fer enfadar a qualksevol
