PETER MULLAN GUANYA AMB UNA RUGENT PEL·LÍCULA ENMIG D'UNA ARRONSADA I SOMNOLENT COMPETICIÓ
La 58 edició del Festival Internacional de Cine de San Sebastián s’ha acomiadat amb un palmarès tan ajustat i discret com la seva pròpia competició. Es tracta d’un festival ferit, que es troba contra les cordes. Es rebolca i malda per sobreviure dins de l’elitista lliga A dels festivals genèrics europeus mentre ha d’enfrontar-se a retallades, entrebancs i pressions institucionals de tota mena. Però si la gestió ja és difícil de mena, el que sembla insalvable és la programació. Quin avorriment, quina desídia, quina peresa que desvetlla aquest ensopit festival donostiarra a través de la seva selecció de títols a concurs cada any que passa.
Quanta monòtona i grisa discreció ha desplegat la present edició. Fins i tot, un arriba malèvolament a la depriment conclusió de que ja es podrien triar les pel·lícules vencedores per sorteig tot estalviant-se la costosa feina de reunir contrastades i valuoses figures cinematogràfiques per deliberar al respecte. El problema no rau en què el palmarès podria ser delirant o grotesc com en altres edicions anteriors, sinó que la Conxa d’Or podia anar a parar a qualsevol lloc perquè la uniformitat ha estat soporífera i descoratjadora, llevat de l’excepcional pel·lícula Misterios de Lisboa de Raul Ruiz, reivindicada en una anterior crònica, reconeguda fàcilment amb la Conxa de Plata al millor director.
No sé si cal parlar de crisi endèmica o congènita per referir-se a la dinàmica que arrossega el certamen donostiarra aquests darrers anys. Qui sap si amb l’anunciat relleu de direcció es podrà reactivar el festival. El director sortint, Mikel Olaciregui, deixarà el relleu al seu segon a bord, José Luis Rebordinos. Aquest darrer, director de la Semana de Terror de Donostia, sembla que ja ha materialitzat les seves afinitats al col·locar una vistosa cinta salvatge i violenta enquadrada en la línia del festival de Sitges o el que ell mateix comanda, I saw the devil del recomanable realitzador sud-coreà Kim Jee-woon, tot desconcertant a propis i estranys.
La gran pel·lícula vencedora ha estat finalment Neds de l’actor i director Peter Mullan al obtenir la Conxa d’Or a la millor pel·lícula i la Conxa de Plata al millor actor pel seu jove protagonista Conor McCarron. Una cinta enèrgica sobre bandes juvenils i adolescències desnortades situada en la convulsa dècada dels setanta a Glasgow en la millor tradició de les cintes britàniques carregades de violència, mal de viure, joves inadaptats i rebels sense causa que imposen el seu espai a base de ganivetades i trompades. Aquesta cinta conté moments torbadors i potents al costat d’altres més dubtosos però es sap moure amb solvència, credibilitat i vibració entre els habituals registres esmentats d’aquest genuí gènere idiosincràtic britànic.
El que ha passat amb la Conxa d’Or d’enguany és que algunes pel·lícules no agraïdes amb guardó final com l’argentina Cerro Bayo de Victoria Galardi o la mateixa cinta xinesa Addicted to love de Liu Hao atresoraven suficients aptituds per obtenir el primer premi. “Cerro Bayo” ho podia fer des de la discreció d’un callat melodrama familiar en què conflueixen diferents i tenses corrents subterrànies en un recòndit cul de món patagònic. I “Addicted to love” posseïa la rotunditat d’una eixuta realització en vídeo digital carregada de sentit al·legòric amb els colors vermells del règim comunista de cortines, carretó de la compra o banderetes de la enrunada casa associats sempre al personatge masculí vell amb repetició d’alguns enquadraments plens de sentit en un final desolador sobre la pèrdua de memòria d’una parella senil amb el rerefons d’un país en expansió i desmemoriat.
Si algun tret cal distingir enguany és la destacada, abundosa i inèdita presència de cinema català a competició. Enmig d’aquest desembarcament català, que ha monopolitzat el cinema espanyol habitual els darrers anys, per força s’havia de recollir alguna cosa. Així, la delegació catalana n’ha sortit beneficiada gràcies al Premis Especial del Jurat per “Elisa K” feta a quatre mans per Judith Collell i Jordi Cadena, la Conxa de Plata a la millor actriu per Nora Navas de Pa negre d’Agustí Villaronga i Premi del Jurat a la millor fotografia per Jimmy Gimferrer a Aita de José Maria de Orbe.
Elisa K és un relat dual, constituït en dos blocs temporals amb tractament estilístic i fotogràfic diferenciat. El passat correspon a les vivències d’una nena violada que aprèn a oblidar, rodat en blanc i negre i plans fixes, i amb una veu en off omnipresent que avança els fets; mentre que una segona part cobreix el temps present, està rodat en color i compta amb una càmera en moviment per ressaltar el ressorgiment i el dolor d’un record traumàtic. Construcció artificiosa però eficient i d’una durada curta inusual d’un drama sobre el silenci i la memòria a partir d’un fet ominós.
El poder revulsiu i sacsejador d’un film cruel sobre una miserable i caïnita postguerra a “Pa negre” va fer que esdevingués ben aviat una de les favorites en totes les quinieles festivaleres. Encara que finalment s’ha hagut de conformar amb la Conxa de Plata per una de les seves protagonistes enmig d’un perfecte repartiment coral, extensíssim. La cinta mostra una Catalunya profunda, quasi tribal, primitiva, màgica, lírica i bruta alhora, una societat escindida entre rics i pobres en què aquesta profunda divisió supleix la tòpica antinòmia entre rojos i nacionals, entre bons i dolents. Un món sòrdid, agressiu, podrit i enverinat força proper a l’univers d’Agustí Villaronga que reverteix per fi el model esgotat de les pel·lícules de postguerra espanyola entre republicans perseguits i represaliats sota l’opressió falangista i franquista.
I amb “Aita” arribava el cinema experimental i d’autor de la mà del productor Lluís Miñarro en forma d’assaig documental sobre el pas del temps i la memòria d’una casa abandonada. Un film suggerent sobre una casa tractada com a ésser animat ple de sons, vides amagades, records i racons on conviuen les ombres i les llums amb formes geomètriques que prenen formes segons la il·luminació.
El cinema català no es va esgotar en aquestes tres cintes referenciades sinó que es va expandir arreu gràcies sobretot a l’empenta d’un Maragall tenaç i lluitador contra la desmemòria que l’envolta en l’emotiu i didàctic documental fora de competició Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch; el bressonià i despullat film sobre el darrer maqui anarcosindicalista i català “Caracremada” de Lluís Galtés exhibit en la secció Made in Spain o el brillant debut de la jove Elena Trapé sorgida de la pedrera de l’Escac amb la polièdrica cinta juvenil “Blog”.
Retornant a la resta del palmarès caldria discutir decisions com el Premi al millor guió per una tonteria com “A casa por Navidad” del noruec Bent Hamer, quan sembla que és l’adaptació d’una novel·la d’un compatriota seu, i quan la trama d’històries creuades és d’una elementalitat nadalenca evident construïda sobre els bons sentiments. També resulta exagerada la Menció Especial a la pel·lícula marroquina “La mezquita” de Daoud Aoulad-Syad ja que es tracta d’una realització senzilla i elemental per una història simple malgrat accepti una lectura més profunda sobre la fe i la religió musulmana. Encara que potser cal interpretar el guardó com una mena de recolzament i empenta a una cinematografia perifèrica de limitacions evidents.
Per acabar no es pot oblidar esmentar la penosa experiència de “Amigo” d’un referent del cinema independent de contingut i denúncia com és John Sayles. Un valor devaluat gràcies a aquest film benintencionat sobre el colonialisme nord-americà a Filipines el 1898 de marcat accent televisiu. Un altre referent del cinema d’autor com la japonesa Naomi Kawase també va resultar un xic decebedor al presentar un emotiu documental com “Genpin” de caire docudramàtic amb el seu retrat de diferents experiències femenines en el part natural en la clínica rural del doctor Tadashi Yoshimura que al final va obtenir el premi de la crítica internacional Fipresci. I freds ens va deixar la distant i asèptica cinta alemanya de la debutant Sophie Heldman sobre la conflictiva relació d’amor i mort entre dos vells encarnats per Bruno Ganz i Senta Berger.
RESTA DE PALMARÈS
NOUS REALITZADORS:
Premi Kutxa Nous Realitzadors a Los colores de la montaña(Colòmbia-Panamà) de Carlos César Albeláez.
Menció Especial per La vida útil (Espanya-Uruguai) de Federico Veiroj.
Menció Especial per Smukke menne sker/Nothing’s all bad(Dinamarca) de Mikkel Munch-Fals.
HORIZONTES LATINOS:
Premi Kutxa Nous Realitzadors a Abel(Mèxic) de Diego Luna.
Menció Especial a A tiro de piedra(Mèxic) de Sebastián Hiriart.
PREMI TCM DEL PÚBLIC:
Premi TCM a Barney’s version(Itàlia-Canadà) de Richard J. Lewis.
Pel·lícula europea a How much does your building weigh, Mr. Forster?(Espanya-Gran Bretanya) de Norberto López Amado i Carlos Carcas.
PREMI DE LA JOVENTUT: Abel(Mèxic) de Diego Luna.
PREMI TVE-OTRA MIRADA: Cerro Bayo (Argentina) de Victoria Galardi. Blog(Espanya) d’Elena Trapé.
PREMIS CINE EN CONSTRUCCIÓ:
Premi Cine en Construcció de la indústria a Entre la noche y el día (Mèxic) de Bernardo Arellano.
Premio Casa de América a Asalto al cine(Mèxic) de Iria Gómez Concheiro.
PREMIO CINE EN MOVIMIENTO:
Sur la planche(Marroc-França) de Leïla Kilani.
Peter Mullan recollint la Conxa d'Or.
lectures: 1230
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Sant Sebastià)
