Com molts de vosaltres (la majoria suposo) ja sabreu,
aquest dijous s’inicia la 43a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Catalunya, que arriba com cada any amb un programa ple a vessar de pel·lícules. Una hipertrofia
de projeccions que pot arribar a desconcertar el cinèfil menys entrenat en les exigències de
qualsevol festival de cinema. I és que, amb més de vuit seccions diferents, sumant a més
projeccions especials i gal·les, i un nombre infinit de pel·lícules, una bona planificació
prèvia es torna indispensable per a poder extreure tot el suc al festival més important del
nostre país.
Com a mínim, cal tenir clares quines són aquelles pel·lícules que, a
priori, es presumeixen com a indispensables, aquelles de les que tothom en parlarà. Després
caldrà estar atent al boca orella i als fòrums per descobrir les joies ocultes que tot certamen
amaga. Aquest humil article pretén donar llum a les primeres, aquelles produccions que
qualsevol addicte a la màgia i el terror hauria de tenir en compte abans de fer-se la pròpia
petita agenda de projeccions.
Enguany, Sitges ens permetrà descobrir, abans que arribi a
les sales comercials del país, la darrera Palma d’Or a Cannes, “Oncle Boonmee who can recall
his past lives”, del director tailandès Apichatpong Weerasethakul (“Tropical malady”,
“Syndromes of a century”). Una repassada a les cròniques del festival francès ens reafirmarà en
la idea de que ens trobem davant una de les pel·lícules de la temporada, que a més ha
aconseguit el vist-i-plau gairebé unànime de la crítica internacional. Els amants de la
venjança a la coreana no haurien d’obviar “I saw the devil”, de Kim Jee-won, especialment per
que des de la organització del festival ens asseguren que és un film “que pot mirar als ulls a
Old Boy amb tota tranquilitat). Certes suspicàcies aixeca el remake made in Hollywood de
“Letthe right one in”, la joia nòrdica i vampiresca que l’any passat ens regalava Tomas
Alfredson, i que ara arriba en versió americana de la ma de Matt Reeves, el director de la
esplèndida “Cloverfield” (“Monstruoso”, 2008). El retorn de Takeshi Kitano al cinema de yakuzas
es diu “Outrage”, on la violència i la sang són els ingredients per a regirar l’estomac de
l’espectador.
Però si puntades de peu a l’estomac parlem, hem de escriure en lletres ben
grosses el nom de Srdjan Spasojevic i el títol de “A serbian film”, segons fonts del festival,
“la pel·lícula més forta que s’ha fet mai”, capaç de deixar Pasolini a l’alçada de Disney i a
Eli Roth al nivell de Winnie the Poh. Porno, sadisme, pedofília, violència extrema,... la nova
fornada del terror serbi arriba abanderada per una degenerada cinta que obligarà la
organització a demanar el DNI a l’entrada de la sala i a penjar múltiples advertencies sobre el
contingut de la pel·lícula.
Un altre “degenerat”, Takashi Miike, arriba a Sitges per
partida doble. En primer lloc amb “13 assassins”, remake del film homònim de Eichi Kudo rodat
amb un rigorós classicisme. Després, amb “Zebraman: attack on Zebra City”, seqüela de
l’esbojarrada fantasia pop “Zebraman”. “The Housemaid”, d’Im Sang-soo, és el remake d’un dels
grans clàssics del cinema coreà, un film de culte homònim que es va poder gaudir a la darrera
edició del BAFF i que els més afortunats van assenyalar com una de les grans joies amagades del
Cinema. “My joy”, de l’ucrainès Sergei Loznitsa, arriba a Sitges després del seu pas per Cannes
2010, i ens apropa per primer cop l’imaginari d’un cineasta poc accessible i gairebé invisible
al nostre país. “Monsters”, de Gareth Edwards, demostra com és possible fer un film apocalíptic
als EE.UU. amb tan sols 15.000 dòlars de pressupost. “Cold fish” és la darrera bajanada
postmoderna de l’iconoclasta Sion Sono després de la excessiva “Love exposure”. “The ward” és
el retorn, deu anys després, de John Carpenter al cinema de terror. I “Rubber”, del francès
Quentin Dupieux, fou una de les sensacions a la darrera edició del festival de Cannes: la
historia d’un pneumàtic assassí [sic.] pels deserts d’Arizona.
Pel que fa a la
participació catalana al festival, caldrà tenir en compte “14 days with Victor”, de Román
Parrado, un estudi sobre el dolor i l’art que rememora algunes seqüències de la reivindicable
“Ingrid” (Eduard Cortés, 2009). “Los ojos de Julia”, segon llargmetratge de Guillem Morales
després de la notable “El habitante incierto” (2005), inaugurarà aquest dijous al festival i
ens permetrà tornar a veure Belén Rueda en una pel·lícula de terror. Finalment, “Atrocious”,
coproducció catalano-mexicana dirigida per Fernando Barrena Luna, ens mostra les 37 hores de
gravació de la tortura i assassinat de la família Quintanilla l’abril de 2010.
lectures: 1403
Gerard Alonso i Cassadó
4 d'octubre de 2010
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
aparentment sembla mes interesant que altres anys, a veure
Marc P.
04-10-2010
SERBIAN FILM promet emocions fortes...
Josep M.
05-10-2010
De moment, una programació molt fluixa: LOS OJOS DE JULIA no hauria mai de ser una sessió inaugural de cap Festival, és realment terrible (i no pas per la por que fa).
