Tot sovint, l’esnobisme dels plats de disseny fa que
s’enyorin el rostit de la mare, els bunyols de l’àvia, els arrossos del diumenge, aquella cuina
que no es fa amb creativitat, sinó amb la tradició de l’experiència heretada. Amb el cinema, a
vegades passa el mateix. Són aquelles pel·lícules que, tot i ser conscients que no arribaran a
les enciclopèdies ni als llibres d’art, fan que l’espectador tingui el plaer de degustar una
història senzilla, però ben explicada.
És el cas de Bon appétit, l’òpera prima de
David Pinillos, que comença quan en Daniel, un jove i ambiciós cuiner basc, es trasllada a
Zurich per treballar en un gran restaurant, on s’enamorarà de la Hanna, la sommellier, que al
seu torn, és l’amant del prestigiós xef que dirigeix el local.
Aquesta és una història
romàntica tot i no ser dolça, trista, amb alguns d’aquells “t’estimo” que no sempre obtenen
resposta. Així, ’espectador té la sensació de trepitjar un camí que ja ha recorregut amb films
recents, com l’alemanya Deliciosa Martha, amb la qual comparteix l’ambient estressant i
competitiu dels fogons, o l’indie 500 dias juntos. Fins i tot ressonen, de lluny, els
ecos esmorteïts de El apartamento de Billy Wilder.
Però el director és honest i
fa la pel·lícula de sempre sense voler enganyar ni avorrir ningú. Gràcies a la seva
experiència com a muntador, Pinillos passa, amb agilitat i sense entrebancar-se, del ritme
frenètic de la cuina al repòs que demanen les relacions entre els personatges. I és que, en
aquest relat, el que importa són les converses, els somriures, les mirades i la química que
transmeten l’alemanya Nora Tischner i Unax Ugalde. La interpretació de l’encantadora parella
protagonista -premiada al darrer festival de Màlaga, on el film també es va endur el Premi
Especial del Jurat i el de Millor Guió- emmascara les mancances d’altres personatges, com
l’interpretat per Giulio Berruti, completament prescindible.
Tot això, servit, a més,
amb les delicioses imatges de la neu sobre la ciutat suïssa i les cançons de Wilco, Vampire
Weekend o The Radio Dept com a acompanyament.
“Strange things will happen”, canta la
Hanna des del seient del darrere del cotxe, mentre en Daniel se la mira de reüll pel
retrovisor. Sí, passen coses estranyes però, per sort, no en aquesta pel·lícula. A Bon
appétit, els personatges es comporten com persones i els finals feliços no són el pa de
cada dia.
Una escena del film Bon Appétit
lectures: 1315
Una crítica d'Alba Carmona
15 de novembre de 2010
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
m'agraden les pelis culinaries; al meu top estarien: RATATOUILLE / AMERICAN CUISINE / LE GRANDE BOUFFE / DELICIOSA MARTA / COMER, BEBER Y AMAR...
Loles
15-11-2010
cREC QUE ES UNA PELI BEN REALITZADA, UNA MICA MASSA DOLÇA, PERÒ BEN INTERPRETADA I CORRECTE. ESTIC D'ACORD AMB AQUESTA CRITICA.
