Com succeeix amb tants i tants realitzadors, l’obra de la nord-americana Kelly Reichardt és pràcticament inèdita al nostre país, un fet certament trist i que ens provocaria un gran malestar, si no fos perquè gràcies a l’esforç de diversos festivals i de certes distribuïdores que han tingut la brillant idea de, si més no, editar-les en format dvd, hem tingut l’enorme plaer de gaudir-les.
Després del descobriment que va suposar River of Grass i la consolidació d’Old Joy (2006), Reichardt es va servir d’una història curta de Jonathan Raymond per, juntament amb ell, escriure el guió de la seva següent pel·lícula com a realitzadora, aquesta meravella titulada Wendy and Lucy (2008), una de les pel·lícules més sòbriament emotives que ha donat el cinema nord-americà en bastant de temps. Aquesta singular cineasta té l’habilitat de captivar a l’espectador mitjançant una aparença de temps mort, com si realment assistíssim a certes insignificances que aconsegueix engrandir fins a uns límits d’exploració interna realment admirables. Quan molts directors necessiten mostrar el drama dotant-lo de tota la seva càrrega d’emocions, a Reichardt no li cal esprémer els sentiments per emocionar des de la sinceritat de la vida per sí mateixa.
Wendy and Lucy pot presumir de canviar les bases d’un gènere tant apassionat i fascinant com és el de la road movie, doncs és indubtable que ens trobem davant d’una pel·lícula de carretera, però això sí, sense pràcticament cap viatge, probablement la primera road movie estàtica. Aquesta és la història de la Wendy, una noia de qui pràcticament no sabem res, ni del seu passat, ni de les veritables intencions que la mouen a emprendre un viatge encallat, ni tampoc del futur que l’espera. Wendy es desviu per la seva gossa Lucy, la seva millor amiga i companya de viatge. L’actriu Michelle Williams broda a la perfecció la seva composició d’aquesta noia solitària i introvertida. Per ara, de la Williams podíem destacar expressions de perplexitat en un parell d’escenes de Brokeback Mountain i un cert magnetisme a Shutter Island, però poca cosa més; ara bé, cal comprovar la seva transformació com la Wendy d’aquest film que ens ocupa perquè canviem la nostra percepció envers aquesta actriu, doncs la seva interpretació és una de les més aconseguides que un pugui recordar. Michelle Williams no utilitza cap mena dels recursos obvis en personatges similars i el seu dramatisme intern queda perfectament de manifest en la seva forma de moure’s, de respirar, en els seus instants d’ansietat o en l’antològica escena d’un retrobament.
Wendy and Lucy també funciona molt bé com a reflex d’una societat desencantada, avorrida, una Amèrica profunda sucumbida a una crisi no només econòmica, sinó que pràcticament existencial. Reichardt ho accentua introduint alguns personatges de reforç que simbolitzen molt bé aquest camí d’apatia, especialment pel que fa a un veterà vigilant d’un establiment, que consumeix les llargues hores de la seva jornada sense fer absolutament res, simplement observant el desencant global que l’envolta. Les converses entre Wendy i aquest vigilant són impagables, defineixen molt bé les intencions del film i són magníficament contrastades amb unes imatges de caire bucòlic però terriblement amargues, aquelles en les que apareixen estacions pràcticament abandonades – també com a metàfora en el primer pla de l’inici – i aquelles vies envoltades de bosc que en una altra època servien com a reflex d’una Amèrica evolutiva.
La distribuïdora catalana Cameo i la revista Cahiers du Cinéma han unit forces per tirar endavant la distribució d’aquesta joia oculta de Kelly Reichardt, qui aquests dies serà al Festival de Gijón tot presentant la seva darrera proposta: un western de títol Meek’s Cutoff (2010), que, protagonitzat per Paul Dano i Bruce Greenwood, té una pinta extraordinària.
Michelle Williams a Wendy and Lucy
lectures: 1049
Una crítica d'Albert Galera
19 de novembre de 2010
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Gràcies per aquesta recomanació (estem necessitats de bon cinema actual!)
