La notícia saltava la setmana passada, copsant els espais més minúsculs d’alguns mitjans de comunicació i, per tant, passant per molts completament desapercebuda. “100.000 Retinas” plega, o el que és el mateix: tan el Cine Ambigú com el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona ens abandonen. Dues de les propostes més interessants per als amants del cinema a Barcelona desapareixen, deixant un buit difícil de substituir. Un espai que sembla que es vol començar a reomplir: la primavera de 2011 s’inaugurarà la primera edició de Cinemart, el festival de cinema d’autor que cercarà captar l’atenció d’aquells cinèfils que per les mateixes dates estaven acostumats a fer cua a les portes de l’Aribau (o del CCCB) per a descobrir el bo i millor de la recent producció cinematogràfica asiàtica.
Per començar a fer boca, el mes que ve es celebrarà l’OFF CINEMART, prèvia del festival on es projectaran algunes de les pel·lícules més interessants del panorama alternatiu dels darrers temps. De moment ja es coneixen dos dels títols inaugurals: “Tokyo Sonata” (Kiyoshi Kurosawa, 2009) i “Tournée”, premi al millor director a Cannes 2010 per a Mathieu Amalric. Per cert, darrera del Cinemart s’hi troba Carlos R. Ríos, un dels dos membres fundadors de “100.000 Retinas”. El mateix Ríos confessava la setmana passada al diari Avui que, malgrat la influencia negativa que la crisi econòmica hagi pogut tenir en les arques del festival, els motius de l’adéu són més aviat personals: “És el final d'una etapa de 100.000 Retinas, l'entitat organitzadora, i no hi ha hagut ofertes ni un acord que en permeti la continuïtat”.
El BAFF ens deixa després de dotze anys que han servit per a que més de 100.000 espectadors (sí, irònicament aquesta és la xifra final) descobríssim la obra de cineastes com Naomi Kawase, Tsai Ming-Liang o Brillante Mendoza. Dotze edicions i més de 500 pel·lícules projectades, de les quals, a mode d’epitafi, en destacarem cinc, no necessàriament les millors ni les més interessants; únicament representen la selecció personal d’aquest humil cinèfil orfe, des d’avui, de sake i dumplings:
· SHARA (Naomi Kawase, BAFF 2004): La pel·lícula que ens va descobrir l’ara fonamental Naomi Kawase. Radiografia d’una pèrdua i del dol d’una família davant l’inexplicable. D’una sensorialitat exquisida, el relat de “Shara” es trenca de sobte per aturar-se en la celebració, als carrers i sota la puja, de la festivitat de Jizo, en un d’aquells moments de sublimitat que tan sols els grans mestres poden assolir.
· NADIE SABE (Hirokazu Kore-eda, BAFF 2005): La gran obra mestre del millor cineasta contemporani. Un relat basat en fets reals, que per a qualsevol altre director seria matèria en brut per a un melodrama lacrimògen, i que Kore-eda converteix en el desolador i intimista retrat d’una infantesa condemnada a l’oblit.
. SYNDROMES AND A CENTURY (Apichatpong Weerasethakul, BAFF 2007): El director de moda ens brindava fa tres anys una de les seves pel·lícules més rodones i alhora més inabastables. Un relat fragmentat en dues meitats, on les situacions semblen condemnades a repetir-se tot i que canviïn les persones. Enigmàtica i encisadora.
. LOVE EXPOSURE (Sion Sono, BAFF 2009): Grandiloqüent, excessiva, barroca, surrealista... en més de 4 hores, Sion Sono brinda una de les variacions del boy meets girl més estimulants dels darrers temps. Una gran tragèdia grega postmoderna on hi tenen cabuda les sectes religioses i el voyeurisme, la comèdia i el drama, l’acció i el gore.
· VISAGE (Tsai Ming-Liang, BAFF 2010): La pel·lícula més criticada de Tsai Ming-Liang és una preciosa oda d’un cineasta als seus referents i als fantasmes que poblen el seu imaginari. Sensual, suggerent i filmada amb majestuositat, l’aventura d’en Tsai al Louvre representa el punt de no retorn d’un dels directors més genials que el BAFF ens va descobrir.
El Dúrio d'Or, el màxim guardó que el BAFF entregava any rere any
lectures: 1005
Gerard Alonso Cassadó
23 de novembre de 2010
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Aquest fet és una veritable llàstima, gran article.
Roc
23-11-2010
Si continuen així ens quedarem sense festivals especialitzats, sembla que només interessa el cine comercial i el maleït 3D!
Olga
23-11-2010
quina pena
Cesc
23-11-2010
No m´ho puc creure. Amb les cues i ambient de cinema que s´organitzava..
Andrés
23-11-2010
Amb la defunció del BAFF tots perdem alguna cosa nostra. Però l'alegria és que els seus impulsors segueixen actius amb noves propostes per mostrar més cinema invisible en sales. Es tanca una porta però s'obra una nova finestra.
