EN ELS MARGES DEL FANTÀSTIC I DEL REAL: UNCLE BOONMEE RECUERDA SUS VIDAS PASADAS, D'APICHATPONG WEERASETHAKUL
Finalment arriba a les nostres pantalles la Palma d’Or del festival de Canes “Oncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas” del tailandès Apichatpong Weerasethakul. Aquesta extraordinària, visionària i inaprehensible cinta del director de “Tropical malady” va obtenir també el premi del jurat de la crítica – del qual en vaig formar part - en el recent Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. A l’alegria per la seva estrena li segueix un amarg sentiment de tristesa per la forma insultant i ofensiva que està prenent la poruga distribució de títols en sales a casa nostra. Així, la seva estrena ha estat restringida de forma residual a una ridícula presència en un parell de cinemes en tota Catalunya.
L’última pel·lícula d’Apichatpong Weerasethakul és un film carregat de misteri, enigma i poesia on es convoquen fantasmes de difunts en el context d’una naturalesa atàvica on conviuen animals, homes, aus, plantes i esperits. El protagonista, l’oncle Boonmee, està malalt sota tractament de diàlisi, i sembla enfilar el camí imminent de la mort, de la desaparició física. Mentre es dedica al conreu i l’explotació agrícola en una zona selvàtica, aquest conviurà harmoniosament amb la seva cunyada mentre és ajudat per un còmplice cuidador emigrant. En aquest context apareixen els esperits del seu fill i de la seva dona desapareguts fa temps. Aleshores es crearà un clima de convivència i cohabitació entre morts i vius de forma natural, assumida i interioritzada.
El film conté fascinants i torbadores digressions com la representació d’una mena de llegenda al voltant d’una princesa envellida que veu com l’aigua d’un llac li retorna una imatge rejovenida, i després d’un passatge presidit per la fantasia i allò inexplicable s’acaba amb una col·lecció de belles imatges subaquàtiques que ens condueixen fins a l’abstracció i la desfiguració. Hi ha moments d’una naturalesa vibrant, ancestral, incomprensible, com un pla fix en penombra amb figures animalitzades clavades en el temps i en l’espai.
Trobem moments de trànsit al misteri del desconegut, moments transcendents, com la incursió en una gruta amb moments lírics, inquietants, superbs. Hi ha personatges desdoblats, ànimes fugisseres que es bifurquen després d’una cerimònia funerària budista. Una pel·lícula solcada per una banda sonora de sons i sorolls imperceptibles, monòtons, constants i xiuxiuejats capaç de crear inestabilitat i convocar allò meravellós alhora.
Sens dubte, una de les millors cintes de l’any en curs.
