BARCELONA DISTRICTE FEDERAL. BIUTIFUL, D'ALEJANDRO GONZÁLEZ IÑÁRRITU
La darrera proposta d’Alejandro González Iñárritu és una pel·lícula transfronterera d’identitat incerta. Així, es podria considerar tan espanyola com mexicana pel que fa a la seva producció i direcció, o bé barcelonina pel protagonisme físic i humà de la ciutat. Però, de fet, la realització privilegia una lectura en clau universal gràcies, primer, al motiu argumental d’una tragèdia en carn pròpia i, després, al convertir la capital catalana en un entorn d’extraradi multicultural, degradat i miserable assimilable a qualsevol raval d’una megalòpolis mundial. Al final, sembla un compendi, mixtura o recapitulació de la seva pròpia filmografia amb ecos de l’univers caòtic i violent de Ciutat de Mèxic a Amores perros, passant per la tragèdia i martirologi d’un personatge caminant cap a la mort com a 21 gramos, fins al discurs redemptorista d’abast global explicitat a Babel.
El director mexicà es llença en solitari per primera vegada sense el confortable coixí dels envejats guions de ferro de Guillermo Arriaga. El resultat evident d’aquesta nou camí és la renúncia a la coralitat, als repartiments extensos amb històries paral·leles que conflueixen en algun punt concret per demostrar la seva interconnexió en un format ben actual d’històries creuades. I la segona conseqüència seria la renúncia a la fragmentació del relat, la discontinuïtat narrativa, una estètica del desordre ben arrelada també en el moment cinematogràfic present.
Ara, el mexicà Iñárritu es centra en una única trama amb el protagonisme absolut del viacrucis d’un pare de família separat, malalt terminal, que sobreviu gràcies a l’explotació d’immigrants, aclaparat per la culpabilitat dels seus actes i angoixat pel futur dels seus dos fills. Un univers de dolor, sofriment i violència enmig d’ una Barcelona clandestina, marginal i il·legal. Un retrat suburbà que fa emergir una ciutat subterrània, un podrit món de clavegueres socials amb desclassats sense papers malvivint deplorablement, i que es podria situar ben be a les antípodes de la superficialitat, la lluminositat i la pijeria de Vicky Cristina Barcelona del turista Woody Allen.
Aquesta aspre i dura pel·lícula sobre el trajecte agònic d’un cos marcit i malmès vers la mort reposa bàsicament sobra una colpidora interpretació d’un Javier Bardem familiaritzat en aquest tipus de registre dramàtic i que va sortir coronat com a millor intèrpret masculí al festival de Canes. La força de la realització d’Iñárritu incideix en unes imatges espesses, denses i pesades enmig d’una realització saturadora amb una càmera pràcticament enganxada al rostre del protagonista i amb profusió de plans curts, tancats i claustrofòbics.
Però la força, el nervi i la fisicitat del film s’acaba esguerrant per l’estirat i inflat metratge; una molesta tendència a recrear-se en la brutícia, la desolació i la sordidesa d’un paisatge humà en descomposició per subratllar-ne el miserabilisme; així com l’exagerada profusió de detalls familiars, corporals i socials que aboquen inexorablement el personatge a una cruel fatalitat sense remissió en el que seria un clar exponent d’un cinema de la caiguda.
