Com moltes de les històries i llegendes que s’expliquen
sobre Hollywood, un productor amb olfacte – Charles K. Feldman - va descobrir i llençar a la
fama el jove còmic Woody Allen l’any 1965 per protagonitzar i escriure la seva primera aparició
fílmica, ¿Qué tal, Pussicat? de Clive Donner. El director, que va néixer el 1935 a Nova
York, ha esdevingut una autèntica i cobejada celebritat mundial després de dotzenes de
pel·lícules, tot encadenat treballs anuals sense defallir malgrat sobrepassar la setantena
d’anys. Les seves pel·lícules són sol·licitades pels grans festivals de primera classe, és
festejat per rodar avui en qualsevol país europeu malgrat la seva nacionalitat nord-americana,
i el seu prestigi és tan indiscutible que nombrosos actors i actrius de cotització alta no
dubten a retallar-se el sou per aparèixer, moltes vegades, de forma testimonial en els seus
films.
El director novaiorquès pot gaudir del privilegi més envejat pels cineastes: el
seu control absolut sobre el producte, l’anomenat director’s cut. I un reputat director que,
fins i tot, pot menystenir els premis Oscar, passant de recollir el guardó que va obtenir per
Annie Hall (1977). Un director posseïdor d’un rècord difícil d’aconseguir com és està
nominat sis vegades com a millor director o catorze vegades com a millor guionista.
El
director de la mítica cinta Manhattan (1979) és un home lligat indissolublement a la
ciutat de Nova York, escenari natural de la gran majoria dels seus films, encara que actualment
es bellugui entre Barcelona i, bàsicament, Londres. Nova York, la ciutat dels gratacels, de
Central Park, del Planetari Hayden, de l’edifici Dakota, del Madison Square Garden, ha estat
una presència d’excepció, vertader protagonista.
També és un director conegut per
treballar amb col·laboradors habituals, un director poc amant dels canvis i els relleus en
l’equip tècnic de les seves pel·lícules. Així és famosa la seva amistat amb fotògrafs com
Gordon Willis amb qui ha fet més de trenta pel·lícules, o la unió amb Carlo di Palma durant
catorze cintes. Altres directors de fotografia que han ocupat un lloc privilegiat en la
filmografia de Woody Allen han estat el nòrdic Sven Nykvist o el director d’origen xinès Zhao
Fei.
El novaiorquès Woody Allen és també un director conegut per les seves bandes
sonores, una autèntica senya d’identitat associada, també, a la seva popular faceta de
clarinetista a la banda “The new Orleans Jazz Band” que han convertit el jazz en el seu
estendard musical. Carretades de clàssics del jazz i el swing omplen les seves pel·lícules i,
fins i tot, la seva ininterrompuda febre musical donaria peu a un homenatge explícit a la
figura del guitarrista Emmet Ray a Acordes y desacuerdos (1999). De totes maneres, també
manifesta una certa debilitat per l’òpera amb una selecció de temes ininterromputs per
il·lustrar la seva filmografia, fins a arribar a Match point (2005) en què el fons
musical s’inscriuria totalment en la música clàssica.
De Woody Allen també es conegut el
seu amor pel cinema i la seva corresponent militància cinèfila. Així veurem moltes vegades com
els seus protagonistes o ell mateix, interpretant-se a sí mateix, s’endinsa en una sala de
cinema o té converses sobre cine. Fins i tot, el cinema serà un referent ineludible en la seva
posada en escena mitjançant la rèplica i homenatge de moments cinematogràfics clàssics com a
Sueños de un seductor (1972); o el seu tribut i admiració a la figura del cineasta suec
Ingmar Bergman explicitat en cintes com Septiembre (1987); o arribant fins i tot a
construir una oda al cinema a La rosa púrpura de el Cairo (1985) en què una dona
arribava a penetrar la pantalla per viure en pròpia pell una pel·lícula d’aventures de l’època
daurada de Hollywood en blanc i negre.
