En el número 14 de la revista “Cahiers du Cinéma España”
(juliol-agost 2008) es definia el cinema invisible com aquell que, malgrat el seu elevat nivell
cinematogràfic, no arriba mai a les sales comercials i tan sols és accessible per a
l’espectador a través de festivals, televisions temàtiques o Internet (en totes les seves
possibilitats, legals o no). Aquell número de Cahiers llistava un total de 50 films exemplars
d’aquesta situació. Alguns d’ells acabaren arribant mesos més tard a les sales, amb molt retard
(“I’m not there” de Todd Haynes o “Paranoid Park” de Gus Van Sant); d’altres ens arribaren
gràcies a l’encert d’algunes distribuïdores de DVD (“Shara” de Naomi Kawase i “Syndromes and a
Century” d’Apichatpong Weerasethakul formaren part de l’exemplar edició d’Avalon commemorativa
del desè aniversari del malaurat BAFF). Algunes cadenes de televisió, com Cinematk, ens han
permès accedir a pel·lícules com “Los muertos” de Lisandro Alonso o “Un couple parfait” de
Nobuhiro Suwa. Però encara avui, algunes d’aquelles 50 pel·lícules només es poden buscar a
Internet mitjançant procediments no del tot honrosos. És el cas, per exemple, de “Trouble every
day” i de tota la filmografia de la directora francesa Claire Denis, indispensable per entendre
algunes de les característiques del cinema contemporani.
Precisament fou 100.000 Retinas
qui fa uns mesos ens permetia apropar-nos al cinema de Claire Denis programant algunes de les
seves pel·lícules més importants a aquells cicles de cinema invisible anomenats Cineambigú, amb
projeccions tots els dimarts de cada mes als Verdi Park de Barcelona. Dissolta la companyia
100.000 Retinas, amb la consegüent desaparició de Cineambigú i del Festival de Cinema Asiàtic
de Barcelona (noticia trista de la que ja donàvem testimoni fa uns dies), alguns dels seus
responsables encapçalen ara el projecte Cinemart, la primera mostra del qual ha tingut lloc
aquest cap de setmana, novament als Verdi Park.
Amb l’OFF Cinemart, una prèvia del
festival que es celebrarà a la primavera de 2011 a Barcelona, hem conegut la carta de
presentació d’aquesta nova iniciativa que cerca donar visibilitat a aquelles pel·lícules que,
malgrat la seva qualitat objectiva, molts cops reconeguda en diversos festivals, encara no
s’han estrenat a Espanya ni tenen data concreta per a fer-ho. Ha estat un primer tast per
començar a endevinar quines són les estratègies de programació de la organització, estratègies
molt coherents amb el passat dels seus responsables. OFF Cinemart, càpsules de temporalitat
periòdica al llarg de l’any, vindrà directament a cobrir el buit deixat pel Cineambigú,
apropant-nos aquelles pel·lícules que per un motiu o altre (peculiaritats de la distribució de
cinema al nostre país) no podem trobar als circuits convencionals.
Així, aquesta primera
mostra, formada per set pel·lícules de set països diferents, ens ha permès gaudir d’algunes
pel·lícules que ja fa temps que haurien d’haver arribat a les sales, com “Tokyo Sonata”, del
japonès Kiyoshi Kurosawa, Premi del Jurat de Un Certain Regard a Cannes 2008. Un film que capta
molt bé l’esperit dels nostres temps narrant-nos la història d’un home acomiadat del seu lloc
de treball i la consegüent desintegració de la seva estabilitat familiar. La pèrdua
d’estabilitat també desapareix de cop i volta de la narrativitat d’un film que arrenca amb el
costumisme tranquil d’un Ozu per finalitzar amb una darrera mitja hora d’excessos gairebé
surrealistes que trenquen amb l’equilibri de la pel·lícula, potser per traslladar-nos a la
sensació d’incertesa i vertigen que ha instal·lat el crack del XXI en la era post Lehman
Brothers. Per cert, Kiyoshi Kurosawa era un dels directors d’aquestes 50 “pel·lícules maleïdes”
del citat número de Cahiers amb “Kairo”, una pel·lícula ja editada en DVD per Manga amb el
títol anglès de “Pulse”.
La mateixa sensació de desassossec, però mostrada amb una major
coherència interna, és la que ens deixa “Tuesday after Christmas”, multi-premiada pel·lícula
romanesa dirigida per Radu Muntean, que vindria a parlar-nos de la infidelitat i el divorci,
amb la mateixa fredor que Christian Mungiu ens parlava de l’avortament a “4 meses, 3 semanas, 2
días”. El gran encert de Muntean és l’enorme respecte que mostra cap als seus personatges i
l’objectivitat d’una càmera que mai els condemna ni els jutja, tan sols ens els mostra amb la
major dosi d’humanisme possible. Gràcies a aquesta imparcialitat, “Tuesday after Christmas” ens
demostra sense maniqueismes que l’infidel no és sempre una persona malvada (ni amb greus
desequilibris emocionals com les dones de la sèrie de TV3), si no que pot ser, senzillament,
una persona normal que comet l’error d’enamorar-se d’una altra. Nota: Cap de les dues
pel·lícules anteriors de Radu Muntean (“The paper will be blue” i “Boogie”) han estat
estrenades a Espanya ni editades en DVD, tot i l’incipient èxit del cinema romanès contemporani
al nostre país.
“Tournée”, dirigida per qui possiblement sigui el millor actor europeu
de la dècada, Mathieu Amalric, i premi al millor director a Cannes 2010, és la pel·lícula que
un autor amb traça i sense imperatius comercials hagués rodat si li haguessin encarregat posar-
se al capdavant de “Burlesque”, el musical ximple i apallissat per la crítica, protagonitzat
per Cristina Aguilera, que sí es va estrenar a Espanya fa uns dies. Amalric també ens parla de
New Burlesque a través de la història d’un productor francès que arrossega un grup d’artistes
nord-americanes de gira pel seu país. Cossos voluptuosos en escena, espectacle de dones per a
dones i una tristor incipient que impregna tots els personatges són els ingredients d’un
Amalric que sorprèn per la llibertat d’un relat que mai avança allò que oferirà i que,
novament, és honest i respectuós amb les misèries dels seus protagonistes. A hores d’ara tampoc
és possible tenir accés a l’òpera prima de l’Amalric director (“Le stade de Wimbledon, 2001).
Aquestes tres foren les propostes principals d’un OFF Cinemart que també va programar
pel·lícules com “Somos lo que hay”, del mexicà Jorge Michel Grau, peculiar film de gènere que
combina la marginalitat amb el canibalisme; “Sound of noise” dels suecs Ola Simonsson i
Johannes Stjärne Nilsson, thriller còmic basat en una sèrie de curtmetratges dels mateixos
directors i que potser erra a l’hora d’adaptar les idees prèvies a una pel·lícula de llarga
durada; “Fin” de l’argentí Luis Sampieri, contemplació de l’avorriment vital del jovent
contemporani; i “Agua fría de mar” de la costa-riquenya Paz Fábrega, una pel·lícula “bonica”
(amb totes les connotacions possibles de la paraula) projectada aquest any a la secció
Horizontes Latinos del Festival de Cinema de Sant Sebastià.
Tokyo Sonata, K. Kurosawa, 2008
lectures: 1548
Gerard Alonso i Cassadó
20 de desembre de 2010
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Sembla que recuperem mica a mica cintes importants del nostre temps. Després de no sé quan temps encara recordo vivament la projecció a Cannes de TOKYO SONATA. Visca la visibilitat del cinema robat. I gràcies, Gerard, pel ressó de CINEMART
