Una pantalla sempre és l’escenari d’un joc de pistes. Si
l’espectador té ganes de jugar, una pel·lícula es converteix en una gimcana que desvetlla tot
allò que ha sentit, vist o llegit l’autor. Veient Todas las canciones hablan de mí, el
film que narra la traumàtica separació d’una parella després de sis anys de relació, queda clar
que el debutant Jonás Trueba no és un cinèfil, sinó un cinèfag que ha devorat tot el cinema de
la Nouvelle Vague i bona part de la filmografia de Woody Allen. Aquesta vegada, el joc
és fàcil: pistes com la veu en off, els capítols que estructuren el relat, els parlaments
mirant a càmera, la fotografia apagada i fins i tot el cartell de la pel·lícula –recorden el de
Manhattan?- el delaten.
És clar que dels millors mestres no sempre en surt un
gran alumne i en aquest cas, sembla que Trueba –que ja havia treballat com a guionista a
Vete de mí, de Víctor García León, o El baile de la victoria, dirigida pel seu
pare, Fernando- ha engolit molt cinema però no l’ha acabat de digerir i aquesta òpera prima té
tots els tics del cinema de Rohmer i Truffaut, però molt poc de collita pròpia.
El
protagonista, Ramiro, és un filòleg que treballa a la llibreria del seu oncle. Interpretat per
Oriol Vila, cita –i recita- poetes, novel·listes i cineastes mentre passeja amb posat
melancòlic pels carrers de Madrid intentant oblidar l’Andrea. Com un Antoine Doinel d’estar per
casa, Ramiro deambula sense rumb i salta de llit en llit, però recorda constantment que l’amor
no sempre s’acaba quan un vol, que a vegades el punt i final el posa l’altre.
Per sort, però, hi ha moments en què aquesta història grisa de cafeteries i llibreries de vell
es torna lluminosa. Són totes aquelles escenes on l’artificiositat del personatge principal i
la rígida herència del nou cinema europeu queda eclipsada pels secundaris. En aquest sentit,
destaquen per la seva naturalitat els personatges de la magnètica Bárbara Lenie i Bruno
Bergonzini, que amaga una simpàtica història d’amor que hagués merescut més minuts.
Ras i curt, la proposta cinematogràfica de Trueba té interès, el problema és que, per ara, està
més preocupat en ensenyar-nos la tradició que la sustenta que no pas d’inventar-se les seves
pròpies regles del joc.
