Arribats a aquestes dates nadalenques, un cop més és motiu de profunda satisfacció per a aquest humil redactor recuperar la tradició dels darrers anys i oferir-vos el llistat dels cinc títols imprescindibles de l’any. Un llistat eminentment personal, elaborat a partir de totes aquelles pel·lícules que s’han estrenat en sales al llarg de 2010, independentment del seu any de producció o de la seva nacionalitat. Cauen, doncs, de la mostra, obres exhibides en festivals o estrenades directament en DVD, amb l’esperança de que algunes d’elles, en el primer cas, acabin esquitllant-se algun dia per les escletxes de la controvertida distribució de cinema al nostre país.
El 2010 ha estat un any marcat per una estranya maledicció que ens ha robat alguns dels talents més emblemàtics de la Història del cinema. Allò de la “llei de vida” no s’escau amb suficiència per legitimar emocionalment l’extensa llista de baixes que hem hagut de lamentar al llarg de l’any: de Berlanga a López Vázquez, de Tony Curtis a Blake Edwards, de Rohmer a Chabrol, només per citar-ne uns quants. Ha estat també l’any de la Llei del Cinema impulsada pel Parlament de Catalunya, que obligarà a que la meitat de còpies exhibides al nostre país ho facin doblades (o subtitulades, quelcom que molts cops es silencia) en català. Una llei que ha enfadat molt les grans empreses cinematogràfiques estrangeres, que consideren que no hi ha demanda de cinema en català a Catalunya, o a les exhibidores, que temen un descens d’espectadors nefast per al negoci. Per als alarmistes, només una dada: les versions originals en català de pel·lícules com “Herois” o “Pa Negre” han funcionat molt millor que les seves versions doblades al castellà, fins i tot a Madrid. Tot és qüestió d’acostumar el públic. A aquells que reneguen del cinema en català: no se’ls feia estrany i incòmode escoltar a en Doraemon o en Son Goku enraonant en la llengua de Lorca?
La del 2010 ha estat una collita prou profitosa per als cinèfils, amb un bon grapat de pel·lícules memorables. Algunes prometien reescriure la Història del Cinema (“Avatar” de James Cameron, “Origen” de Christopher Nolan), però la manca d’una història solvent que acompanyés els focs artificials visuals, en el primer cas, i la parafernàlia narrativa, segell del seu director, en el segon, les van condemnar a la pèrdua d’adeptes i l’increment de detractors amb el pas del temps. Els entesos van voler provocar-nos des de Cannes, amb allò de que “Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas” era la millor pel·lícula de tots els temps, però l’arribada de la pel·lícula al nostre país va acabar per descobrir-nos que possiblement no sigui ni la millor pel·lícula d’Apichatpong Weerasethakul. D’altres, amb estratègies molt més clàssiques, semblen haver obtingut el somriure unànime de la crítica i el públic (“La red social” de David Fincher). I el cinema espanyol, per la seva banda, ha tornat a moure’s entre la indiferència general que provoquen les seves propostes més estimulants (“La mujer sin piano”, “Elisa K.”), la decepció a que ens condemnen alguns dels noms més coneguts (León de Aranoa o Julio Medem, per exemple), i el desinterès que desprèn el gruix de la producció estatal.
Amb tot, el llistat que ve a continuació recull les que, per a qui subscriu l’article, han estat cinc de les millors pel·lícules estrenades a Catalunya en aquest 2010. Un rànquing insuficient, parcial i perfectament discutible, però conformat per cinc títols que, com a mínim, mereixen ser vistos i valorats per tots aquells que desitgin poder dir que han vist absolutament tot el que valia la pena del 2010.
1- TWO LOVERS (James Gray, 2008) Quan hom acaba de veure el darrer film de Gray, es convenç de que acaba de presenciar una obra mestra i un clàssic immediat. Reflex del fracàs de les utopies romàntiques i de la mort de l’Amor, “Two Lovers” és la única pel·lícula romàntica possible als nostres temps. Mai un film traçat amb arquetips tan esquemàtics (el jove desencantat, la noia protectora i la femme fatal elaborant un triangle perfecte) havia assolit cotes tan altes des de l’extinció del classicisme cinematogràfic.
2- TOY STORY 3 (Lee Unkrich, 2010) La trajectòria de Pixar des de l’excel·lent “Toy Story”, ara fa quinze anys, ens ha acabat per convèncer de que el millor cinema del moment es fa amb ordinadors i es ven com a productes per a nens. Però per gaudir amb plenitud d’aquest tancament de la gran òpera protagonitzada pel carismàtic cowboy i el valent home de l’espai, és preferible tenir aquella edat ubicada en terra de ningú, quan s’està perdut entre el vertigen de la vida adulta i la nostàlgia per temps millors. “Toy Story 3” és el melancòlic comiat de l’edat de les joguines per a tots els qui ara s’enfronten a l’hermètic mercat laboral i al “no tindràs una casa en la puta vida”.
3- LA MUJER SIN PIANO (Javier Rebollo, 2009) Minimalisme patri, cinema de gestos i matisos, d’enquadraments que parlen per si sols i personatges condemnats pel silenci de la quotidianitat. “La mujer sin piano” és el més semblant a un remake de Jacques Tati filmat per Aki Kaurismaki. Que Rebollo fos escridassat a Sant Sebastià quan va recollir la Concha de Plata al Millor Director l’any 2009 diu molt de l’enorme esvoranc que separa la cinefília del consum massiu de pel·lícules.
4- MY FATHER, MY LORD (David Volach, 2007) Invisible i oblidada, “My father, my lord” és la pel·lícula que tothom hauria de recuperar quan algú s’atreveixi a distribuir-la en DVD. El seu pas fugaç per la cartellera no reflecteix l’excel·lent nivell d’una obra que retrata amb honestedat i sense maniqueismes el desencís que inunda l’esperit d’un home quan descobreix que el seu Déu respon a les pregàries amb insospitada crueltat. L’òpera prima de l’hebreu David Volach està filmada amb la sobrietat sense escarafalls d’un Rossellini, il·luminada amb els colors desencantats d’un Erice, i instrumentada per una exquisida i esfereïdora banda sonora. Arguments massa sorollosos per entendre el silenci amb que es va rebre la pel·lícula.
5- LA CINTA BLANCA (Michael Haneke, 2009) El cinema de Michael Haneke sempre ha estat el retrat agressiu i incòmode de l’esperit dels nostres temps. Fent un salt mortal, el director austríac decideix remuntar-se per primer cop a la Historia per citar-la entre cometes i assenyalar un dels punts on la naturalesa més perversa de l’èsser humà es va gestar silenciosament. Sense els excessos d’altres temps, elaborant una posada en escena gairebé feixista en el seu capficament per l’ordre, la simetria i la pulcritud, “La cinta blanca” és el reflex d’un Haneke més madur i segur d’allò que vol dir, sense la necessitat de dir-ho a crits.
lectures: 1568
Gerard Alonso i Cassadó
28 de desembre de 2010
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
El meu top de 2010: 1-LA CINTA BLANCA; 2-EL ESCRITOR; 3-COPIA CERTIFICADA; 4-PA NEGRE; 5-ORIGEN
Carlos
28-12-2010
1: origen / 2: toy story 3 / 3: el escritor / 4: balada triste de trompeta / 5: shutter island
Olga
28-12-2010
doncs per mi, l'ordre seria: UNCLE BONNMEE, COPIA CERTIFICADA, MUY FATHER MY LORD, FAIR GAME i FILM SOCIALISME...
Nerea
29-12-2010
El meu Top-5: Un profeta, El escritor, Toy story 3, Poetry i Carancho
Andrés
07-01-2011
El escritor; Toy Story 3; Pa negre; Un profeta; Como entrenar a un dragón
