LA GRANDESA DELS PETITS HOMES: DE DIOSES Y HOMBRES
Aquest divendres s’ha estrenat finalment la cinta francesa del també actor Xavier Beauvois, Des hommes et des dieux. La pel·lícula ens arriba després d’aconseguir un meritós i ben guanyat Premi del Jurat al passat festival de Canes i, tot seguit, un instantani èxit aclaparador en les cartelleres del país veí.
La història neix de les pàgines amargues de la recent presència francesa al continent africà, fruit també del seu passat colonialista. La pel·lícula retrata una petita comunitat de frares francesos que viuen en l’Atles africà i que fan costat a la població autòctona en diferents tasques i es mostren completament integrats en el medi i la regió. Així, la primera meitat de la pel·lícula consistirà en la successió ininterrompuda de diferents moments que reforcen aquest clima d’harmonia i placidesa sense gaire diàlegs ni subratllats. Però quan comencen a operar els terroristes islamistes a la zona, aquest peti grup humà es trobarà enmig tant da la bogeria fanatitzant com de les pressions governamentals.
La gran força d’aquest film ascètic, depurat, minimalista i ple d’humanitat és que en els temps seculars que corren algú s’atreveixi a parlar sense complexos de coses com la fe, la religió, el sacrifici i, per damunt de tot, la vida i llibertat. Aleshores la força de la pel·lícula raurà en el gran conflicte que es plantejarà dins de la comunitat quan s’ha de triar entre fugir i abandonar a la població o restar abocats a la imminent tragèdia. Un dilema i una decisió que portarà als frares a enfrontar-se a les pors i temors humanes, a la pròpia fe o a la seva opció de vida monàstica.
A partir d’aquí és quan la pel·lícula s’enlaira i ofereix moments de profunda emoció amb profusió d’instants íntims carregats de reflexió. Alguns d’aquests moments són de gran bellesa i marcada plasticitat amb una sèrie de rostres i enquadraments que veuen de la iconografia hagiogràfica i religiosa més algun moment de referència explícita pictòrica i carregada de sentit com l’escena que mostra el frare metge al costat d’una quadre martirològic de Caravaggio.
El resultat serà una trasbalsadora cinta sobre l’ètica, la moral, la mort, el respecte, el compromís, el poder o la violència amb moments commovedors com quan les pregàries dels frares es fonen amb el brogit d’un helicòpter que els assetja, o el moment d’una mena de comunió final sota les notes de El llac dels cignes de Txaikovski, l’única peça musical que sonarà en tota la pel·lícula.
Una reflexió sobre la violència i el sacrifici carregada de dolor que contrasta amb d’altres films en què l’assassinat, la tortura o les matances es filmen sense cap mania ni consideració a la recerca d’una enfocament hiperrealista que accentua l’excés dels aspectes més sinistres així com la seva espectacularització i la consegüent gresca al pati de butaques.
Al capdavall, éssers anònims i partícules humanes d’una magnitud exemplar que desapareixeran enmig d’una boira i una neu i un silenci que ho colga i sepulta tot enmig d’un món d’odi, de fanatisme i de brutalitat.
Podia haver estat perfectament la pel·lícula d’aquestes festes per tot allò del devaluat i formatejat esperit nadalenc, però mentrestant ens hem hagut d’empassar alguna apoteòsica rucada com Ahora los padres son ellos.
