Editorial Cátedra acaba de publicar l’edició actualitzada del llibre de Santos Zunzunegui sobra l’obra inabastable d’Orson Welles que va sortir al mercat l’any 2005. El geni i la figura d’Orson Welles segueix omplint prestatges, moltes vegades, de forma acumulativa i reiterativa. No acostumen a abandonar estudis originals o singulars en la rica, complexa i desordenada obra fílmica d’un director amb escasses pel·lícules enllestides en condicions i molts projectes inacabats, mutilats o frustrats. Així, Santos Zunzunegui empren el seu particular camí malgrat la brossa acumulada per l’ingent bibliografia sobre l’històric director de Ciudadano Kane (1941).
L’autor defuig la biografia del controvertit director per emprendre l’anàlisi del seu cinema mantenint i aprofitant alhora les dues interpretacions habituals del cineasta. D’una banda ha estat dibuixat com un artista brillant i genial finalment víctima de l’ estratificació del sistema d’estudis. Mentre que per l’altre costat s’ha repetit la visió d’un irresponsable, inconstant i incapaç d’implicar-se fins al final en els projectes. Aleshores tampoc cal satanitzar el sistema productiu del Hollywood clàssic ni acarnissar-se sobre el melancòlic i intempestiu personatge.
L’autor decideix agrupar la filmografia acabada de Welles per blocs temàtics prescindint de l’estudi cronològic dels seus treballs. Orson Welles va incorporar el seu bagatge teatral i radiofònic – amb dotzenes i dotzenes d’obres retransmeses – al món del cinema i, fins i tot, va intentar debutar infructuosament en el medi cinematogràfic a partir d’una pròpia locució d’ El cor de les tenebres del novel·lista Joseph Conrad. Aquest enfocament dóna peu a cinc apartats i s’inicia amb un primer capítol dedicat a l’estudi precisament d’una de les seves darreres pel·lícules, Fraude (1973) on enfoca l’artista com a prestidigitador.
El segon bloc està dedicat a l’estudi dels seus dos primers llargmetratges a Hollywood, des de la carta blanca que se li va atorgar pel seu debut a Ciudadano Kane fins a les retallades i col·lisions amb els productors l’any següent a El cuarto mandamiento (1942). Un tercer reagrupament de pel·lícules incideix en la seva aproximació al cinema negre dins del mateix sistema d’estudis de Hollywood conformat per El extraño (1946), La dama de Shanghai (1947) i Sed de mal (1958). Després reuneix els seus projectes filmats sota l’ influx de l’obra de Shakespeare, reminiscència evident de la seva llarga trajectòria teatral al davant de la companyia Mercury Theatre fundada per ell mateix: Macbeth (1948), Otelo (1952), Filming Othello (1978) i Campanadas a medianoche (1965). I un darrer apartat estarà consagrat a les “màscares del poder” amb films com Mr. Arkadin (1954), El proceso (1962) i Una historia inmortal (1968).
Però més enllà del profund i intens anàlisi dels valors creatius i conceptuals de l’obra fílmica de Welles, el present estudi de l’especialista Santos Zunzunegui aconsegueix un mèrit important al dedicar un espai rellevant a la radiografia de la participació televisiva del geni en un nou mitjà que ell mateix havia considerat “com el mitjà d’expressió ideal d’un narrador...” Igualment resulta revelador l’ampli espai que dedica l’autor d’aquest monogràfic als treballs fragmentats, destrossats, interromputs o incomplerts entre els quals es troba la seva particular i coneguda versió de El Quixot feta amb grans limitacions a través d’un accidentat rodatge iniciat l’any 1957.
Aquest esplèndid treball de Santos Zunzunegui, que esquiva magistralment la temptació acumulativa i retòrica de tants autors de llibres sobre directors de cinema, reserva un espai a les pròpies declaracions de Welles i obre diferents apèndixs centrats en la ressenya de les seves emissions radiofòniques, la seva obra televisiva, el material audiovisual existent sobre Welles, l’edició en DVD dels seus treballs i la corresponent bibliografia.
