Editorial Cátedra acaba de publicar l’edició actualitzada
del llibre de Santos Zunzunegui sobra l’obra inabastable d’Orson Welles que va sortir al mercat
l’any 2005. El geni i la figura d’Orson Welles segueix omplint prestatges, moltes vegades, de
forma acumulativa i reiterativa. No acostumen a abandonar estudis originals o singulars en la
rica, complexa i desordenada obra fílmica d’un director amb escasses pel·lícules enllestides en
condicions i molts projectes inacabats, mutilats o frustrats. Així, Santos Zunzunegui empren el
seu particular camí malgrat la brossa acumulada per l’ingent bibliografia sobre l’històric
director de Ciudadano Kane (1941).
L’autor defuig la biografia del controvertit
director per emprendre l’anàlisi del seu cinema mantenint i aprofitant alhora les dues
interpretacions habituals del cineasta. D’una banda ha estat dibuixat com un artista brillant i
genial finalment víctima de l’ estratificació del sistema d’estudis. Mentre que per l’altre
costat s’ha repetit la visió d’un irresponsable, inconstant i incapaç d’implicar-se fins al
final en els projectes. Aleshores tampoc cal satanitzar el sistema productiu del Hollywood
clàssic ni acarnissar-se sobre el melancòlic i intempestiu personatge.
L’autor decideix
agrupar la filmografia acabada de Welles per blocs temàtics prescindint de l’estudi cronològic
dels seus treballs. Orson Welles va incorporar el seu bagatge teatral i radiofònic – amb
dotzenes i dotzenes d’obres retransmeses – al món del cinema i, fins i tot, va intentar debutar
infructuosament en el medi cinematogràfic a partir d’una pròpia locució d’ El cor de les
tenebres del novel·lista Joseph Conrad. Aquest enfocament dóna peu a cinc apartats i
s’inicia amb un primer capítol dedicat a l’estudi precisament d’una de les seves darreres
pel·lícules, Fraude (1973) on enfoca l’artista com a prestidigitador.
El segon
bloc està dedicat a l’estudi dels seus dos primers llargmetratges a Hollywood, des de la carta
blanca que se li va atorgar pel seu debut a Ciudadano Kane fins a les retallades i
col·lisions amb els productors l’any següent a El cuarto mandamiento (1942). Un tercer
reagrupament de pel·lícules incideix en la seva aproximació al cinema negre dins del mateix
sistema d’estudis de Hollywood conformat per El extraño (1946), La dama de
Shanghai (1947) i Sed de mal (1958). Després reuneix els seus projectes filmats sota
l’ influx de l’obra de Shakespeare, reminiscència evident de la seva llarga trajectòria teatral
al davant de la companyia Mercury Theatre fundada per ell mateix: Macbeth (1948),
Otelo (1952), Filming Othello (1978) i Campanadas a medianoche (1965). I
un darrer apartat estarà consagrat a les “màscares del poder” amb films com Mr. Arkadin
(1954), El proceso (1962) i Una historia inmortal (1968).
Però més enllà
del profund i intens anàlisi dels valors creatius i conceptuals de l’obra fílmica de Welles,
el present estudi de l’especialista Santos Zunzunegui aconsegueix un mèrit important al
dedicar un espai rellevant a la radiografia de la participació televisiva del geni en un nou
mitjà que ell mateix havia considerat “com el mitjà d’expressió ideal d’un narrador...”
Igualment resulta revelador l’ampli espai que dedica l’autor d’aquest monogràfic als treballs
fragmentats, destrossats, interromputs o incomplerts entre els quals es troba la seva
particular i coneguda versió de El Quixot feta amb grans limitacions a través d’un
accidentat rodatge iniciat l’any 1957.
Aquest esplèndid treball de Santos Zunzunegui,
que esquiva magistralment la temptació acumulativa i retòrica de tants autors de llibres sobre
directors de cinema, reserva un espai a les pròpies declaracions de Welles i obre diferents
apèndixs centrats en la ressenya de les seves emissions radiofòniques, la seva obra televisiva,
el material audiovisual existent sobre Welles, l’edició en DVD dels seus treballs i la
corresponent bibliografia.
