El director i guionista Daniel Sánchez Arévalo s’està convertint en un expert en colors. Si l’Azuloscurocasinegro del seu debut definia la malenconia que tenyia l’ànim de Jorge, el jove atrapat en una vida que no havia escollit, a Primos són els verds, grocs i taronges dels estius de poble els que dominen la pantalla.
Són els colors de la gespa i el mar, de les samarretes de màniga curta, dels polos de llimona i de la lluminositat que busca en Diego, el protagonista de la pel·lícula, quan, després que el deixin plantat a l’altar, torna al poble on estiuejava de petit per recuperar el seu primer amor, Martina.
I aquests colors enlluernadors són alhora la virtut i el defecte de Primos, el primer intent de fer comèdia pura del director madrileny després d’Azuloscurocasinegro i Gordos. Daniel Sánchez Arévalo, com el seu protagonista -un desubicadíssim Quim Gutiérrez-, demostra més ganes que habilitat per fer riure l’espectador. El guió abusa de la comèdia gruixuda i en més d’una ocasió cau en l’espanyolada que intenta fer gràcia i no se’n surt, i més si se la compara amb la divertida Pagafantas, de Borja Cobeaga, que tot un exemple de com explorar el costat patètic de l’amor.
Tot i que, amb l’excepció de Clara Lago, els personatges femenins passen pràcticament desapercebuts, els secundaris masculins, en canvi, triomfen. Raúl Arévalo i Adrian Lastra, els dos cosins que acompanyen en Diego, aconsegueixen el to naïf i el «bonrollisme» dels estius de pantalons curts i sabates Victòria, i el robaescenes Antonio de La Torre, l’alcohòlic que abans dirigia un videoclub, transmet tanta tendresa com impotència per millorar una vida que va entrar en decadència en el mateix moment que el VHS.
Els colors cridaners de Primos queden força lluny de l’elegància d’Azuloscurocasinegro, però per sort, els seus secundaris aconsegueixen perfilar els traços barroers i maldestres que proposava el guió sobre el paper.
