Qui ha vist mai un combat de boxa sencer? Jo no, la veritat. En canvi, si parlem de pel·lícules amb històries de superació personal sobre el ring, a cabassos. De Marcado por el odio i Toro Salvaje a les mil i una seqüeles Rocky, passant pels combats femenins de Million Dollar Baby, el cinema ha enaltit la figura de l’heroi humil que s’embutxaca el somni americà a cops de puny. Ara hi torna amb The fighter, el film basat en la historia real de Micky Ward, un boxejador que aspira a deixar de ser el sac dels cops dels altres per a convertir-se en campió. Com gairebé sempre, vaja.
Però en aquesta pel·lícula nominada a set premis Oscar, el director David O. Russell equilibra l’oda a la perseverança i l’esforç amb el retrat de l’entorn del protagonista, amb una família més tòxica que disfuncional. I és en els moments en què deixa de banda la glòria efímera del quadrilàter per centrar-se en les misèries de l’entorn quan The fighter llueix de veritat.
Mark Wahlberg, que demostra tenir gust com a productor, converteix la seva inexpressivitat en una virtut per a crear el personatge principal, però encara queda eclipsat pels secundaris, magnètics. A una banda del ring hi ha en Dicky, expúgil i addicte al crack, interpretat per Christian Bale, immens i camaleònic, que després d’aconseguir el Globus d’Or, aquest any s’endú l’Oscar sí o sí. A l’altra, el personatge d’una poderosa Melissa Leo: la mare que lidera amb autoritat un akelarre de set germanes i que, com una lloca, esvalota el galliner familiar a conveniència.
Filmada amb elegància i amb un toc de fals documental, The fighter val la pena. No explica res de nou però, gràcies al savoir faire de Bale i Leo, l’espectador no es planteja ni per un segon penjar els guants.
