ERIC ROHMER. CARLOS F. HEREDERO I ANTONIO SANTAMARÍA. EDICIONES CÁTEDRA. COL·LECCIÓ SIGNO E IMAGEN/CINEASTAS
El present volum és una reedició de l’estudi dedicat al
cineasta francès Eric Rohmer publicat el 1991 quan aquest acabava d’estrenar Cuento de
primavera. Ha passat molt de temps des d’aleshores i Eric Rohmer encara va dirigir vuit
llargmetratges més abans de morir a començaments de l’any passat. El mèrit del present llibre
és que els autors no es conformen en afegir els darrers títols del cineasta francès sinó que
remodelen l’anterior estructura afegint més informació, esmenant alguns errors i aportant una
visió global a través de l’estudi dels cicles que conformen la filmografia.
Eric Rohmer,
pseudònim de Maurice Shérer, va ser membre de la degana revista francesa de la crítica francesa
Cahiers du Cinema entre la seva fundació el 1951 i fins a la seva marxa el 1963. També va ser
un cineasta emmarcat en la irrupció de la corrent cinematogràfica Nouvelle vague quan va
dirigir el seu primer llargmetratge Le signe du lion, de la mà de Claude Chabrol, cineasta i
component de la redacció de Cahiers du Cinema.
En un primer capítol s’aborda els anys de
formació així com la seva feina com a crític cinematogràfic en què resulta ressenyable el seu
llibre sobre Alfred Hitchcock escrit amb Claude Chabrol el 1957. En un segon bloc es posa de
relleu el pensament del cineasta al voltant del mitjà cinematogràfic. En un tercer capítol té
lloc l’anàlisi de les constants temàtiques, metodològiques i estilístiques del cineasta.
Un quart apartat, el més extens, està dedicat a l’estudi de les seves pel·lícules sense
seguir un ordre cronològic sinó que s’agrupen els seus llargs en cinc blocs. Aquesta estructura
ja la va instituir el mateix cineasta a partir del moment que va organitzar les seves
pel·lícules en sèries programàtiques i tancades com els “contes morals”, les “comèdies i
proverbis” o els “contes de les quatre estacions”. Un altre conjunt de llargmetratges han estat
ajuntats segons les seves filiacions històriques i literàries.
Aquest és el cas dels
seus últims treballs que en què es revisiona la història com La inglesa y el duque
(2001) pel que fa a la Revolució Francesa o com ho fa Triple agente en relació als anys
del Front Popular. O el seu darrer i insòlit treball, El romance de Astrea y Caladón
(2007), a partir d’una obra literària antiga ambientada en el barroc segle XVII, compendi de la
seva llarga obra en què s’oblida de la estereotipada naturalitat en benefici de la literalitat
del text.
Rohmer sempre ha estat acusat de retòric pel diàlegs omnipresents i el verb
constant en què semblava que descuidava la part visual de les seves pel·lícules. Però el
director de Cuento de otoño (1998) sempre ha fet un gala d’un estil propi a la recerca
de la major claredat en l’exposició del que volia mostrar, una preocupació evident per la
transparència i reduir la distorsió d’allò que es representa. Aquest esforç de transparència i
objectivitat va unit a inquietuds tals com la seva predilecció per filmar amb llum natural,
rodar les històries en consonància amb els intervals temporals que retraten o defugir la banda
sonora a favor de la banda de sons naturals i el so ambient. Aquesta naturalitat l’ha portat a
construir pràcticament totes les seves pel·lícules sobre l’exposició lineal i cronològica dels
fets i les accions i en temps present.
Eric Rohmer, que ha estat escriptor i
guionista de pràcticament totes les seves pel·lícules, sempre ha mostrar una debilitat per
l’estudi de les contradiccions i comportaments dels seus personatges en un sentit moral encara
que sense caure en la fredor i el distanciament. Un formidable llibre que també apunta les
referències pictòriques donades per Rohmer en algunes obres seves, tant per donar el to
cromàtic de les seves realitzacions com per precisar el moment històric de la trama que
explica. Així, dues peces explicitades de Matisse serviran per donar dos enfocaments lumínics
diferents, Pauline en la playa (1982) o Cuento de primavera (1990).
