Ha mort l'última estrella de Hollywood. El firmament s'ha quedat orfe. L'última llegenda del cinema daurat va deixar de brillar, amb permís de l'últim supervivent, Kirk Douglas. Es van apagar els ulls violetes més enlluernadors de la pantalla.
Tot i que en els últims anys la seva presència en el cinema va ser insignificant, ha deixat una empremta imperible i immortal.
Dues actrius van marcar la meva preadolescència: Natalie Wood i Liz Taylor. A La rebelde (1965) de Robert Mulligan, Natalie simbolitzava la fragilitat, la ingenuïtat però et senties atrapat per la seva mirada, pel moviment del seu cos. A La gata sobre el tejado de zinc (1958) de Richard Brooks, esdevenia una situació similar, però Liz Taylor simbolitzava la passió, la carnalitat i la sensualitat al punt més àlgid. Els seus ulls, la seva figura estilitzada i la manera de remenar els malucs per les diferents estances de la mansió familiar, et seduïa irremeiablement; dos estils tan diferents però tan propers per a mostrar la seducció. Dues actrius marcades per la tragèdia personal i per un inici al cinema molt semblant, van ser nenes prodigi, i sobretot, per una mirada encisadora.
La trajectòria artística de la intèrpret britànica és espectacular, tan espectacular com el nombre de matrimonis que va fer. Recordo el seu pas fugaç a Alma rebelde (Jane Eyre) (1943) de Robert Stevenson, la infortunada nena que mor en l'orfenat. A Mujercitas (1949), els seus tirabuixons donaven una imatge una mica repelent. A El padre de la novia (1950) de Vincente Minnelli, la nena prodigi que als ulls del públic (i del seu pare cinematogràfic, Spencer Tracy), es convertia en tota una dona i volava a la recerca del seu propi camí. A Un lugar en sol (1951) de George Stevens, Liz Taylor aconseguia el seu primer personatge important i començava a demostrar el seu talent interpretatiu. A Ivanhoe (1952) de Richard Thorpe, vaig poder entendre el sacrifici de George Sanders. Era inevitable, qualsevol home ho hagués fet. A La senda de los elefantes (1954) de William Dieterle, la jungla competia en bellesa i exotisme amb l'actriu. Una cinta d'aventures marcada per la gran composició de Franz Waxman i pel seu trio protagonista: Peter Finch, Dana Andrews i la Taylor. A Gigante (1956) de George Stevens, es mostra dos homes lluitant per l'amor d'una dona, més enllà de l'ambició del poder i els diners. El mític James Dean i Rock Hudson van rivalitzar per la bella Taylor. A De repente, el último verano (1959) del gran Joseph Leo Mankiewicz, li va permetre treballar per tercera vegada amb el seu amic Monty Clift i amb l'extraordinària Kate Hepburn. Liz Taylor perfeccionava cada vegada més el seu talent. A Cleopatra (1963), l'elecció va ser encertadíssima. El paper de la reina egípcia estava fet a la seva mida, la seva voluptuositat estava en el seu màxim apogeu. La seva vida personal va traspassar el rodatge i a nivell fílmic, va beneficiar les recreacions de cada un dels actors. Era impossible no creure que cadascuna de les escenes emanava foc.
No vull oblidar els seus dos Oscar, el primer pel seu paper de Glòria Wandrous a Una mujer marcada (1960), recreava amb força a una model de luxe dedicada a la prostitució, i ¿Quién teme a Virgina Woolf? (1966) de Mike Nichols, per a un gran sector de la crítica, està considerada la seva millor interpretació.
Va deixar innombrables amics i secrets ben guardats. Va treballar amb els millors directors, actors i actrius. Va guanyar molts premis i reconeixements. És indubtable que Liz Taylor es va merèixer l'apagada de llums a Broadway.
Acaba de néixer un mite i la seva llegenda perdurarà entre els cinèfils.
Liz Taylor
lectures: 1103
Jaume Claver
29 de març de 2011
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
La baralla emocional i la crueltat del matrimoni Taylor-Burton a Who's afraid of V.Woolf és senzillament impressionant...
Fran
30-03-2011
Si, una icona del Hollywood Clàssic, que havia transcendit del mer àmbit cinematogràfic. I a part de Mr. Douglas hi afegiria les germanes Havilland, amb una filmografia més que interessant.
Marc
30-03-2011
I per cert, la meva peli preferida de la Taylor és \
30-03-2011
La meva cinta preferida de Ms. Taylor és De sobte el darrer estiu, meravellosament interpretada per tot el repartiment i amb la profunditat i riquesa dels texts de Mr. Williams realment remarcable. A part de les seqüències de la Costa Brava...
Marc
30-03-2011
Per afegir algun titol més, Reflejos en un ojo dorado és una pel.li a ben segur a repescar: Marlon Brando i Liz Taylor dirigits per John Huston amb una història de Carson Mc Cullers...
