No és inhabitual que un actor tingui simultàniament dues pel·lícules en cartell. Ara bé, tres ja és molt més esporàdic, i si a més n’hi ha una quarta on posa la veu en off de narrador, una veritable raresa. Doncs això precisament és el que ha passat amb Matt Damon, del qual han coincidit en pantalla: Más allá de la vida, Valor de ley, Destino Oculto i Inside Job. Quatre títols que exemplifiquen perfectament el nivell de les tries interpretatives d’aquest actor, al qual es va menystenir bastant a l’inici de la seva carrera, limitant-lo a la categoria de mera cara bonica, però que si analitzem fredament la seva filmografia, pocs actors de la seva generació poden igualar-la. Així, als seus inicis ja va irrompre amb un Òscar al millor guió original juntament amb el seu amic Ben Affleck, per El indomable Will Hunting. I recentment, composen el seu currículum títols com Syriana, El buen pastor, Infiltrados, Invictus, o la trilogia de Bourne, sens dubte una cinta seminal, autèntica revolució dins el cinema d’espies i d’acció.
Davant d’aquest ventall de grans obres cinematogràfiques, no hi ha dubte que Matt Damon ha deixat de ser definitivament, als seus 41 anys, aquell actor amb etern rostre juvenil lligat a la trilogia dels Ocean’s amb els seus col·legues George Clooney i Brad Pitt, per entrar en una daurada maduresa fílmica i interpretativa, que l’ha portat a treballar amb els millors directors, i a triar impecablement els seus projectes, deixant de banda un cinema més adolescent i comercial.
Amb Más allá de la vida, l’actor ha repetit sota les ordres de Clint Eastwood, després de l’èxit d’Invictus. Aquesta cinta, una de les de menys repercussió del director en els darrers anys, suposa malgrat tot una interessant reflexió sobre el que comporta la mort d’un ésser estimat i sobre el que pot haver-hi més enllà, a través de 3 històries diferents que acaben confluint en la part final. En el seu fragment, Damon interpreta a un home que posseeix la capacitat de contactar amb els morts, fet que viu de manera traumàtica, al ser-li un impediment per tenir una vida normal. Malgrat aquest plantejament, Eastwood defuig en tot moment l’efectisme i l’arquetip, i planteja l’acció de manera seriosa, retratant la seva vida quotidiana i les seves pors. A tot això l’actor respon amb una interpretació continguda i introspectiva, que no permet un lluïment aparent, però que transmet perfectament el capteniment d’aquest home corrent, que lluita contra el seu do.
De manera similar, la seva composició del ranger de Texas LaBouef a Valor de Ley, no busca acaparar protagonisme, sinó que es limita a complir amb solvència amb el rol secundari que li han regalat els germans Cohen en la seva primera col·laboració a la pantalla gran. Aquest western canònic que va donar a John Wayne el seu únic Òscar, passat pel particular imaginari d’aquests dos creadors, realment no enganya a ningú, i hi acabes trobant exactament el que esperes: una cinta sense quasi concessions a l’espectador, sens espectacularitats de cap tipus, i molt sustentada en una impecable fotografia i uns actors immensos, on sobresurt la troballa de la nena, una Hailee Steinfeld que donarà que parlar, i un previsible Jeff Bridges, en un paper fet a la seva mida. Pel que fa a Matt Damon, sap adequar la seva interpretació a aquest to sec que traspua tota la cinta, posant-se en la pell d’aquest caçador de pistolers fora de la llei, que es mou entre la rudesa fingida i les virtuts amagades.
Un referent dins el món de la ciència-ficció com Philip K. Dick, que ha estat objecte d’adaptacions cinematogràfiques tan remarcables com Blade Runner, Desafío Total o Minority Report, és l’autor del relat curt que ha permès a George Nolfi (guionista fins ara de títols com El ultimátum de Bourne o Ocean's Twelve, on ja havia coincidit amb Damon), escriure i estrenar-se en la direcció amb Destino Oculto. Malgrat que en l’adaptació amb prou feines han subsistit quatre premisses bàsiques del substrat literari, val a dir que Nolfi ha creat una obra singular, que si bé ha desconcertat a part del públic que buscava un producte més convencional, aconsegueix combinar amb èxit un plantejament de ciència ficció clàssica, amb elements de la sèrie B, una història d’amor (im)possible de les de tota la vida, i una carcassa de thriller que bascula entre el Hitchcock de Perseguit per la mort i la nissaga de Bourne. Dins aquest univers, Damon explota totes les seves virtuts en el paper d’home d’acció que lluita per alliberar-se d’aquest destí que li tenen preparat els homes d’aspecte de brigada de policia dels anys 50, a la vegada que aconsegueix una innegable química amb Emily Blunt, ja des del primer encontre als lavabos, i fins i tot es troba com peix a l’aigua amb el vessant de candidat a senador fet a si mateix i que puja des de baix, amb evidents similituds amb el seu en altre hora admirat Barack Obama.
I és que l’actor, erigit en un dels més destacats membres de la comunitat de Hollywood que va fer campanya a favor de l’actual president dels EUA, fet que fins i tot li va costar un enfrontament públic amb els sectors republicans i conservadors, ha manifestat recentment la seva decepció per la manca de compliment dels compromisos electorals de Mr. Yes we can. Aquest fet, juntament amb les seves conegudes inquietuds polítiques i socials han estat, de ben segur, elements claus a l’hora de posar-se a disposició de Charles Ferguson, per fer de narrador del documental Inside Job, Òscar del 2011 en aquest apartat. Amb un to contundent, Damon posa veu a aquesta denúncia del sistema capitalista, dels veritables culpables de la crisi mundial i de la seva majoritària impunitat després del desastre, amb l’aquiescència del mateix Obama. Una oportunitat perfecte per combinar la seva professió amb les seves creixents inquietuds polítiques i socials.
