LA SOLEMNITAT DE TERRENCE MALICK DIVIDEIX CANNES'2011
En una primera crònica en viu del festival es farà un repàs parcial i incomplert a la programació vista, centrada únicament en la secció oficial. Malauradament no figuren els comentaris de pel·lícules vistes per manca d´espai com la de Nanni Moretti, l´innocent, tendra i emotiva Habemus Papam; o la prometedora, malaltissa i visceral We need to talk about Kelvin de Lyne Carrigan.
Els germans Dardenne confirmen amb Le gamin au vélo l’excel·lent reputació que atresoren en el festival de Canes gràcies a les dues Palmes d´Or aconseguides gràcies a La promesa i El Niño. Els germans directors belgues retornen a les històries protagonitzades per nens mitjançant relacions conflictives amb els seus progenitors. Le gamin au vélo torna a ser una tragèdia moderna sobre un infant abandonat que va a la urgent recerca d´un pare que ja no el vol i durant aquest trajecte dolorós i angoixant trobarà inesperadament una dona d´instint maternal que el cuidarà. Ens trobem de nou davant d´una història petita i senzilla però carregada de força i versemblança gràcies a un destructiu personatge infantil abocat a la marginalitat que podrà ser redreçat. Ens enfrontem a uns germans Dardenne reconeixibles tot i que introdueixen per primera vegada una actriu coneguda com la francesa Cécile de France que contagia calidesa i emotivitat. Entre les novetats també comptem amb l´ingredient musical aportat per uns fragments de Beethoven que reforcen, si cap encara més, la terrible ferida afectiva d´una infància desvalguda.
Una altra pel·lícula dominada per la temàtica d´infàncies problematitzades ha estat la contundent cinta del debutant director austríac Markus Schleinzer, Michael, sobre la figura d´un pederasta que té en captivitat un infant segrestat en el soterrani. Es tracta d´una història aterridora sobre el sotmetiment i brutalització d´un innocent de la mà d´un respectable veí i home d´empresa que amaga el seu costat més sinistre i salvatge. Aquesta història cruel està explicada de forma distanciada, indirecte i el·líptica, en sintonia amb el fer del seu compatriota Michael Haneke, sense caure en la mostració i exhibició gratuïta directe de l´horror. Al final resta una cinta seca i freda, pràcticament neutra, que reforça tota l’ambigüitat del personatge del violador donant a entendre el seu caràcter agressiu però alhora afavoreix una faceta de figura paterna que, de fet, no ajuda gaire a transmetre tota la repugnància de la situació.
En aquests primers tram del festival ja s´ha desvetllat la incògnita de l´ansiat darrer film del nord-americà Terrence Malick, The tree of life, i el resultat és que sembla haver-se produït una fractura irreconciliable entre la crítica. Segur que té alguna cosa a veure les desmesurades expectatives creades a l’entorn de la reaparició d´un director tan poc productiu que afavoreixen que després la decepció sigui més accentuada. Si haig de ser sincer haig de dir que mai em refio del currículum aclaparador d´un director i que intento enfrontar-me a totes les pel·lícules a selecció oficial d´igual manera.
The tree of live és un sumptuós melodrama familiar farcit de transcendència i religiositat sobre la vida i l´existència. A part de moments enlluernadors i trasbalsadors fa gala també d´una reiteració de maneres poètiques excessivament embellides. Hi ha tot un enfocament còsmic i universal materialitzat en formes i textures abstractes i informals fortament suggeridores però hi ha un predomini abusiu i molest de gestualitat, traces i maneres líriques estudiades i recurrents quan es centra en els personatges. Trobem també un discurs massa explícit i redundant d´espiritualitat subratllada i amanerada. El resultat és una pel·lícula massa ambiciosa i solemne, en què la desmesurada podria ser un al·licient, però que acaba resultant feixuga, pesada i, fins i tot, molesta. Un film desequilibrat que s´escora vers un formalisme buit i estetitzant i posats artificiosos que va en detriment de l´emotivitat i la sensibilitat que vol encomanar.
Força irrellevant ha resultat la cinta francesa L’Apollonide. Souvenirs de la maison close del francès Bertrand Bonello sobre la casa de prostitutes de luxe del títol a cavall dels segles XIX i XX a París. Es tracta d´un film improductiu i inofensiu sobre un microcosmos tancat femení format per un grup de noies prostituïdes en un París burgés i ric. El film és, al capdavall, una col·lecció d´estampes i disposicions femenines de cert erotisme absolutament decoratives i nostàlgiques. Un cansí catàleg de languidesa i atmosferes evanescents que mai aconsegueix transmetre res a través de les microhistòries melodramàtiques d´aquestes noies. En detriment d´aquest treball cal esmentar que la història més terrible al voltant d´una noia que és marcada per sempre amb una cicatriu fruit de la fantasia perversa i malaltissa d´un client ens deixa absolutament freds. Al final resulta tot gratuït i artificiós gràcies també a una indissimulada complicitat i recreació dels glamurosos i vetusts ambients amb cortinatges, sofàs o llenceria que mai pot penetrar en aquest univers femení.
En aquesta crònica no podíem deixar de subratllar l´encisadora i congratulant sorpresa que ha significat el tour de force artístic de Michel Hazanavicius, The artist. Es tracta d´un llargmetratge que imita amb precisió i mestria el cinema silent clàssic de Hollywood. Resulta increïble com una còpia o una rèplica pot resultar tan encantadora com el seu motlle original. Una cinta mitòmana i nostàlgica que veu dels clàssics components del melodrama amb noia desconeguda que triomfa en el cinema mentre que un actor famós masculí veu com comença a declinar la seva estrella amb la irrupció del so. Perfectes dosis d´humor i drama enmig d´una història carrinclona revista d´altres vegades però que desvetlla inopinadament una immensa simpatia i plaer. També resulta inevitable que es produeixi una afluència de cites cinèfiles de títols emblemàtics com Ha nacido una estrella, Cantando bajo la lluvia o Ciudadano Kane enmig d´una pel·lícula de cinema sobre el mateix cinema I és que al capdavall ens retrobem amb el nostre propi imaginari cinematogràfic format al cap dels anys fruit de la visió de la història del cinema i de les seves peces fonamentals.
The Tree of Life, de Terrence Malick
lectures: 1104
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Cannes)
17 de maig de 2011
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
a vegades, potser el misteri que envolta a tot el que prepara Malick, acaba perjudicant la seva pròpia obra
