cinema catal� . caT
Notícies anteriors
ALMODVAR PROVOCA RIALLES AMB UNA PELLCULA SERIOSA, MENTRE QUE LARS VON TRIER S EXPULSAT PEL SEU CARCTER PROVOCATIU

La piel que habito, del manxec Pedro Almodvar apareix com una proposta desafortunada al presentar una reflexi sobre la identitat personal i sexual que desvetlla una comicitat involuntria. El plantejament del darrer film dAlmodvar vol ser seris i busca lemotivitat al prendre elements del melodrama i el suspens a travs duna histria de canvi forat de sexe a crrec dun cientfic que experimenta amb la pell per fer reviure la dona difunta i estimada. La truculncia de la histria, que podria derivar perfectament duna fantasia sexual melodramticament estripada, mai acabar de funcionar i sovint cau en el ridcul. Es mostra inoperant per fer sorgir el drama mitjanant el sofriment i lenclaustrament dun noi retingut al qui transformen el cos violentament com a revenja. No sap explotar el costat ms pervers i terrorfic duna ment embogida com la del cirurgi plstic ni sap moure els fils del thriller per molt que li agradi jugar amb els gneres. Al respecte resulta irrellevant el paper del metge que descobreix el costat ms sinistre del doctor. I absolutament superflu i pattic apareix lepisodi del fill de la serventa, cmplice del maquiavllic doctor i interpretada per una Marisa Paredes impossible, vestit amb una disfressa de tigre que brutalitzar a la nova criatura metamorfosada en dona per molt que Almodvar desprs vulgui justificar de forma redundant lepisodi amb un document televisiu sobre un tigre i la seva presa, un cervat. Un episodi creat per aprofundir de forma maldestre sobre atributs com la pell o la disfressa en el procs identitari dels individus. En darrer terme salvar la presncia estilitzada, enigmtica, ambigua i felina duna Elena Anaya en un paper daltssim risc.

Doblement trist resulta tot plegat quan el mateix Almodvar sentesta a afirmar que la seva intenci no s cmica. I s que per a mi el discurs i la seriositat de les seves imatges certifiquen el seu carcter greu i reflexiu i, per tant, lhumor i la conya que provoca s fruit del seu propi fracs per increble que sembli.

Hores dara tamb ha transcendit lexpulsi del festival de Canes del dans Lars von Trier al no excusar-se per les seves declaracions intempestives. Ms enll de la repercussi del fet extraordinari que significa la marxa de Lars von Trier intentarem centrar-nos en la seva darrera i interessant proposta, Melancholia. Larrencada del seu film s extraordinria i duna bellesa innegable a travs dinstantnies alentides i digitalitzades xopes de melancolia, tristesa i sentiment de caiguda. Un inici espectacular acompanyat de les notes de Wagner on ens presenta els personatges, lentorn i la situaci final, presidida pel to apocalptic de fi del mn. Ms enll daquest prleg, el film est dividit en dues parts corresponents respectivament a dues germanes. Una primera part est consagrada a una boda en la alta societat protagonitzada per una nvia que paulatinament es veur que est trastocada i malalta enmig duna famlia desmanegada. El resultat daquesta celebraci s que la nvia aconsegueix perdre la feina i el marit durant la mateixa nit per culpa del seu tarann trastornat en sintonia amb el cinema extrem, impactant, desequilibrant i provocador del dans Lars Von Trier. El casament t lloc a la mansi de la germana de la nvia i les dues germanes protagonitzaran bsicament la segona part de la cinta presidida per lrbita equivocada del planeta Melancolia que es desviar de la seva trajectria per avanar vers la terra fins el destructiu xoc final. Una segona part circumscrita a una melancolia trista i depressiva, dabatiment general, que ve subratllada metafricament tamb per aquest planeta amb el mateix nom que collidir amb la terra i aniquilar la vida mateixa.

Dins de la secci oficial conv subratllar els valuosos mrits aconseguits del darrer film del fins Aki Kaurismaki rodat en francs, Le Havre. Aquesta crnica freda i distant dels nous maldecaps que han de patir els ssers desclassats del cinema de Kaurismaki arriba a lmits deliciosos i emotius. En una entorn portuari i amb el problema de la immigraci illegal, Kaurismaki construeix una encisadora obra sobre la noblesa desperit dels seus pobres personatges, cors generosos i altruistes que funcionen en una mena de solidaritat entre desvalguts, o lamor indestructible del matrimoni protagonista. Al respecte tamb resulta senzillament desarmant la presncia dun policia daspecte aparentment sinistre sempre vestit de negre. Predomina lactuaci impostada i desdramatitzada dels seus actors, els clssics enquadraments fixes, la reproducci descenes quietes de bars i cafs amb personatges ravalers i suburbans, el rodatge en decorats austers de tons apagats i decoloritzats o lomnipresncia de la calidesa de les flors solitries. Lhabitual universal temtic, tonal i formal de Kaurismaki apareix en tota la seva grandesa i novament sorgeix embolcallat per una renovada tendresa i innocncia senzillament captivadora que la podria fer mereixedor duna Palma dOr.

Ms discret ha estat el canvi denfocament en el cinema del japons Takeshi Miike a lacostar-se al gnere dels samurais a Ichimei. Malgrat loriginalitat de plantejar un film de ronins pobres desprovet de lacci i lpica habitual en el gnere per transmutar-lo en un melodrama lacrimgen i excessiu, la veritat s que el film resulta ensopit i ple de tpics provinents dels drames sobre el patetisme proporcionat per ambients miserables, deterioraments fsics i destins de fatalitat. Per el que resulta imperdonable fins a lenganyifa s que aquest film shagi exhibit en 3D quan no gaudeix de cap dels possible atributs daquest format com sn la sensaci de relleu o profunditat.

Tamb sense gaire soroll ha passat la discreta broma dAlain Cavalier, Pater, interpretada per ell mateix al costat dun cmplice Vincent Lindon. Es una proposta modesta i irnica sobre la poltica plantejada en un sentit de lhumor ben estrany, de tarann sorneguer, que sembla que no ha estat gaire ents. Els dos protagonistes sexposen a un catleg pardic de situacions en qu juguen a fer de governants en el propi menjador de casa i prcticament sempre entaulats amb menjar. Un cinema a prop de labsurd i que deconstrueix la poltica en un to saludable i sense afany de transcendncia.

Notcies - Cinema Catal . NET


lectures: 977

Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Cannes)

20 de maig de 2011


Comparteix la notcia a:  comparteix per e-mail comparteix a la tafanera comparteix a meneame comparteix a digg

Comentaris dels nostres visitants:

El von trier est malalt, l'hauren d'ingressar en un psiquitric
Marc20-05-2011

Afegir comentaris:
* Comentaris:
Nom:
* Com a mxim pots omplir 255 carcters.


Inici | Qui som | Mapa del lloc web | Contacteu amb nosaltres | think-small