ALMODÓVAR PROVOCA RIALLES AMB UNA PEL·LÍCULA SERIOSA, MENTRE QUE LARS VON TRIER ÉS EXPULSAT PEL SEU CARÀCTER PROVOCATIU
La piel que habito, del manxec Pedro Almodóvar apareix com una proposta desafortunada al presentar una reflexió sobre la identitat personal i sexual que desvetlla una comicitat involuntària. El plantejament del darrer film d´Almodóvar vol ser seriós i busca l’emotivitat al prendre elements del melodrama i el suspens a través d’una història de canvi forçat de sexe a càrrec d’un científic que experimenta amb la pell per fer reviure la dona difunta i estimada. La truculència de la història, que podria derivar perfectament d’una fantasia sexual melodramàticament estripada, mai acabar de funcionar i sovint cau en el ridícul. Es mostra inoperant per fer sorgir el drama mitjançant el sofriment i l’enclaustrament d’un noi retingut al qui transformen el cos violentament com a revenja. No sap explotar el costat més pervers i terrorífic d’una ment embogida com la del cirurgià plàstic ni sap moure els fils del thriller per molt que li agradi jugar amb els gèneres. Al respecte resulta irrellevant el paper del metge que descobreix el costat més sinistre del doctor. I absolutament superflu i patètic apareix l’episodi del fill de la serventa, còmplice del maquiavèl·lic doctor i interpretada per una Marisa Paredes impossible, vestit amb una disfressa de tigre que brutalitzarà a la nova criatura metamorfosada en dona per molt que Almodóvar després vulgui justificar de forma redundant l’episodi amb un document televisiu sobre un tigre i la seva presa, un cervató. Un episodi creat per aprofundir de forma maldestre sobre atributs com la pell o la disfressa en el procés identitari dels individus. En darrer terme salvar la presència estilitzada, enigmàtica, ambigua i felina d’una Elena Anaya en un paper d’altíssim risc.
Doblement trist resulta tot plegat quan el mateix Almodóvar s’entesta a afirmar que la seva intenció no és còmica. I és que per a mi el discurs i la seriositat de les seves imatges certifiquen el seu caràcter greu i reflexiu i, per tant, l’humor i la conya que provoca és fruit del seu propi fracàs per increïble que sembli.
Hores d’ara també ha transcendit l’expulsió del festival de Canes del danès Lars von Trier al no excusar-se per les seves declaracions intempestives. Més enllà de la repercussió del fet extraordinari que significa la marxa de Lars von Trier intentarem centrar-nos en la seva darrera i interessant proposta, Melancholia. L’arrencada del seu film és extraordinària i d’una bellesa innegable a través d’instantànies alentides i digitalitzades xopes de melancolia, tristesa i sentiment de caiguda. Un inici espectacular acompanyat de les notes de Wagner on ens presenta els personatges, l’entorn i la situació final, presidida pel to apocalíptic de fi del món. Més enllà d’aquest pròleg, el film està dividit en dues parts corresponents respectivament a dues germanes. Una primera part està consagrada a una boda en la alta societat protagonitzada per una núvia que paulatinament es veurà que està trastocada i malalta enmig d’una família desmanegada. El resultat d’aquesta celebració és que la núvia aconsegueix perdre la feina i el marit durant la mateixa nit per culpa del seu tarannà trastornat en sintonia amb el cinema extrem, impactant, desequilibrant i provocador del danès Lars Von Trier. El casament té lloc a la mansió de la germana de la núvia i les dues germanes protagonitzaran bàsicament la segona part de la cinta presidida per l’òrbita equivocada del planeta Melancolia que es desviarà de la seva trajectòria per avançar vers la terra fins el destructiu xoc final. Una segona part circumscrita a una melancolia trista i depressiva, d’abatiment general, que ve subratllada metafòricament també per aquest planeta amb el mateix nom que col·lidirà amb la terra i aniquilarà la vida mateixa.
Dins de la secció oficial convé subratllar els valuosos mèrits aconseguits del darrer film del finès Aki Kaurismaki rodat en francès, Le Havre. Aquesta crònica freda i distant dels nous maldecaps que han de patir els éssers desclassats del cinema de Kaurismaki arriba a límits deliciosos i emotius. En una entorn portuari i amb el problema de la immigració il·legal, Kaurismaki construeix una encisadora obra sobre la noblesa d’esperit dels seus pobres personatges, cors generosos i altruistes que funcionen en una mena de solidaritat entre desvalguts, o l’amor indestructible del matrimoni protagonista. Al respecte també resulta senzillament desarmant la presència d’un policia d’aspecte aparentment sinistre sempre vestit de negre. Predomina l’actuació impostada i desdramatitzada dels seus actors, els clàssics enquadraments fixes, la reproducció d’escenes quietes de bars i cafès amb personatges ravalers i suburbans, el rodatge en decorats austers de tons apagats i decoloritzats o l’omnipresència de la calidesa de les flors solitàries. L’habitual universal temàtic, tonal i formal de Kaurismaki apareix en tota la seva grandesa i novament sorgeix embolcallat per una renovada tendresa i innocència senzillament captivadora que la podria fer mereixedor d’una Palma d’Or.
Més discret ha estat el canvi d’enfocament en el cinema del japonès Takeshi Miike a l’acostar-se al gènere dels samurais a Ichimei. Malgrat l’originalitat de plantejar un film de ronins pobres desproveït de l’acció i l’èpica habitual en el gènere per transmutar-lo en un melodrama lacrimògen i excessiu, la veritat és que el film resulta ensopit i ple de tòpics provinents dels drames sobre el patetisme proporcionat per ambients miserables, deterioraments físics i destins de fatalitat. Però el que resulta imperdonable fins a l’enganyifa és que aquest film s’hagi exhibit en 3D quan no gaudeix de cap dels possible atributs d’aquest format com són la sensació de relleu o profunditat.
També sense gaire soroll ha passat la discreta broma d’Alain Cavalier, Pater, interpretada per ell mateix al costat d’un còmplice Vincent Lindon. Es una proposta modesta i irònica sobre la política plantejada en un sentit de l’humor ben estrany, de tarannà sorneguer, que sembla que no ha estat gaire entès. Els dos protagonistes s’exposen a un catàleg paròdic de situacions en què juguen a fer de governants en el propi menjador de casa i pràcticament sempre entaulats amb menjar. Un cinema a prop de l’absurd i que deconstrueix la política en un to saludable i sense afany de transcendència.
lectures: 1168
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Cannes)
20 de maig de 2011
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
El von trier està malalt, l'hauríen d'ingressar en un psiquiàtric
