Per fi s’ha estrenat l’esperada darrera cinta del director Jaume Collet-Serra: Sin identidad. Aquest català nascut fa 37 anys a Sant Iscle de Vallalta (Maresme), és un cas atípic dins el panorama cinematogràfic. Amb 18 anys es trasllada Los Angeles per estudiar cinematografia al Columbia College. Acabats els estudis inicia una exitosa carrera en el món de la publicitat i els videoclips, fins que l’any 2005, el productor Joel Silver (responsable entre d’altres de La Jungla de cristal, Matrix o Arma Letal), li proposa dirigir La casa de cera, que tot i ser una típica aproximació al darrer terror juvenil i tenir com a reclam l’aparició de Paris Hilton, ja deixava entreveure detalls interessants de direcció. La bona acollida d’aquest debut va proporcionar-li la possibilitat de repetir amb Silver a La Huérfana, un inquietant relat d’una nena adoptada per una família, que malgrat ser la història de l’infant que poc a poc es torna dolent, ja explicada en múltiples ocasions (sense anar més lluny a El hijo del mal, on curiosament també exercia de mare l’actriu Vera Farmiga), Collet-Serra aconsegueix donar-li una intensitat i uns tocs d’intriga remarcables, que van convertir el film en un petit fenomen cinematogràfic.
Ara, la seva tercera cinta al costat de Joel Silver, ha suposat l’esclat definitiu pel gran públic d’aquest català establerta als EUA. I és que amb Sin identidad, ha aconseguit un fet sense precedents per a un director nascut al nostre país: ser el número 1 de la taquilla americana el cap de setmana de la seva estrena. I en un mercat cada cop més dominat pel cinema de tall juvenil, no deixa de sorprendre que aquest thriller de ressonàncies clàssiques, orientat al públic adult i sense excessives escenes d’acció, hagi assolit aquest ressò. Un dels principals secrets és sens dubte l’enginyós guió basat en la novel·la breu de l’escriptor francès Didier van Cauwelaert. La pel·lícula arranca amb l’arribada a Berlín del professor Martin Harris i la seva esposa, per assistir a un congrés de bio-química. A la porta de l’hotel ell s’adona que s’ha deixat el maletí a l’aeroport i hi torna precipitadament en taxi. Durant el trajecte sofreix un accident i perd el coneixement. Al despertar, té problemes amb la memòria i a més es troba que un altre home es fa passar pel professor Harris, davant la seva impotència per demostrar l’engany. A partir d’aquí, comença un perillós periple per una sòrdida Berlín, on no mancaran les sorpreses, els girs inesperats de guió i res serà el que sembla.
No ha amagat Collet-Serra els referents de Hitchcock i Polanski a l’hora de planificar aquest treball, i el resultat final certament no deixa massa lloc a dubtes. Escenes com la del museu, la del llapis de memòria, la conversa entre els personatges de Bruno Ganz i Frank Langella amb el sobre de ... cafè?, o l’elecció de la rossa January Jones (la Betty Draper de Mad Men) sens dubte tenen ressonàncies al mestre britànic, mentre que el tractament de l’estranger atrapat en una capital europea en una situació límit remet obertament al Frenètic de Polanski. Podríem dir que com en la resta de la seva obra, Collet-Serra veu de moltes fonts, per extreure’n el que més li convé i aconseguir aquella pel·lícula que té en ment, tot i que sense arribar a crear encara un estil propi, com per exemple ha fet Tarantino amb el seu reciclatge d’elements del cinema oriental d’acció. També és de remarcar l’aprofitament que treu el director de Berlín, els seus carrers foscos i amenaçadors, el seu ambient tèrbol (com si de la Viena de Harry Lime es tractés), o el seu paisatge més cosmopolita. Per cert, que la primer idea de Collet-Serra va ser traslladar l’acció del París inicial del llibre a Madrid, fet que finalment no va fructificar a causa de la manca dels incentius econòmics, que si que existeixen a d’altres parts d’Europa. Un aspecte que cal redreçar de cara al futur si es vol consolidar una indústria cinematogràfica potent, que aprofiti l’arribada de projectes exteriors per millorar la producció interior. Però amb tot el mencionat fins ara no s’hagués pogut crear una obra com aquesta, sense l’encertadíssima elecció del càsting. Amb una sàvia barreja d’actors europeus i anglosaxons, i sense prejudicis de fama o d’edat, secundaris com els mencionats Bruno Ganz, Frank Langella o Sebastian Koch, la solvència de Diane Kruger, i sobretot el magnífic treball de Liam Neeson, a qui l’edat i segurament també la recent pèrdua de la seva muller, la també actriu Natasha Richardson, 2 mesos abans de l’inici del rodatge, han fet que transmetés al personatge del doctor aquest aire de persona masegada per la vida.
Ara bé, més enllà de l’estructura de thriller, o de cinema d’espies, Sin identidad tracta altres temes recurrents en el món del cinema, com per exemple la pèrdua de la memòria, que ha donat lloc a títols mítics com ara: Memento, la trilogia de Bourne, El gran dictador, Desafío total, De sobte l’últim estiu, El mensajero del miedo, o Recuerda. En aquest cas es tracta d’un element clau per construir la intriga i sobretot el darrer pas de rosca del guió, per anar-li desvetllant a l’espectador poc a poc les claus de la història mentre el doctor interpretat per Liam Neeson va reconstruint el trencaclosques del seu passat. Però a més, en aquest cas, la memòria va lligada a una altre tema, tant o més important en la trama, com és la suplantació de personalitat, que també té innombrables precedents dins el setè art com per exemple: Perseguit per la mort, Cara a cara, El talento de Mr. Ripley, Sommersby, El presoner de Zenda, o Dave, presidente por un día, sense comptar el vessant fantàstic amb les múltiples versions dels lladres de cossos. En aquest punt, el film aconsegueix fer dubtar l’espectador sobre qui és realment el professor Martin Harris i sap transmetre de manera molt versemblant, l’angoixa i el desconcert del personatge de Neeson davant la nova situació.
Ja consolidat com un dels noms de referència entre els nous directors de la meca del cinema, Jaume Collet-Serra prepara per la Warner i amb la intervenció de la productora de Leonardo Dicaprio, Appian Way, una adaptació del mite de Dràcula, de tall més clàssic i allunyada de les actuals modes de vampirs adolescents sobrats de bondats. Sembla que es titularà Harker, el personatge del promès de Mina a la novel·la, ara reconvertit en detectiu de Scotland Yard i nèmesi del protagonista. Tenint en compte els antecedents del director català en el cinema de gènere, no hi ha dubte que és una persona idònia per retornar als orígens del mite i a la seva vessant més terrorífica. En tot cas, esperem que l’exemple de Collet-Serra pugui ser seguit per altres joves emprenedors del nostre cinema i ben aviat apareguin més noms de ressò internacional que també assoleixin aquesta simbiosi entre qualitat i comercialitat, que no haurien de ser tan sovint, conceptes irreconciliables, com ha demostrat ben clarament Sin identidad.
