Entrats ja a la tardor i deixat enrere l’estiu, cal fer
una mica de repàs del que ens ha deixat el setè art durant la canícula. I la veritat és que el
panorama no ha estat excessivament engrescador i massa desigual, ja que la majoria d’estrenes
potents, han estat remakes, reboots, seqüeles, homenatges, operacions de nostàlgia..., però
poca cosa de nou. Vaja, el que es podria anomenar, cinema de retrovisor, que un cop esgotada
la imaginació a la majoria de grans estudis, i davant la por i la mediocritat de molts d’ells,
han preferit remenar en antics productes exitosos, abans de intentar donar quelcom diferent a
un espectador corresponsable pel seu conformisme. És la fórmula de buscar el menor risc, a
canvi d’uns beneficis sovint minsos però segurs.
Per començar els exemples, i com no
podia ser d’altra manera, continua la invasió de super-herois, que va iniciar-se amb els
orígens dels X-Men, absolutament innecessaris després de les cintes de Bryan Singer. Va seguir
amb una incomprensible aproximació a l’heroi de la mitologia nòrdica de vinyeta per
excel·lència: Thor, a càrrec d’un evidentment inadequat Kenneth Branagh (a quina persona
sensata de la indústria se li pot ocórrer triar aquest perfil de director per aquest tipus de
cinta ?). En la mateixa línia es va situar la lamentable versió de la Llanterna Verda, que
demostra que el cinema comercial hauria de començar a fer una revisió dels seus estàndars
mínims de qualitat, ja que no tot s’hi val per fer diners. I finalment vam tenir la
presentació d’El capitan América, que amenaça amb alguna continuació per finalment unir-se a
l’esperada adaptació del còmic de Los Vengadores, amb l’Iron Man, Hulk, o
l’anteriorment mencionat Thor. La cinta de Joe Johnston, més cuidada des del punt de
vista formal que argumental, apel·la a l’estètica i l’ànima del còmic de manera més evident que
d’altres productes d’aquest estil que busquen una certa renovació i modernitat. Aquí, amb un
maniqueisme desacomplexat, s’aconsegueix com a mínim plantejar el típic enfrontament entre el
bé i el mal (no exempt val a dir-ho d’un regust patriòtic), de manera clàssica i un punt
ingènua, i amb algunes escenes de la segona part de la cinta que recorden sospitosament a la
primera trilogia d’Star Wars. I és que aquella galàxia tan llunyana, ha perviscut en el
conscient i el subconscient de moltíssima gent, com anirem veient més endavant.
En
l’apartat de nissagues, s’ha acabat amb més pena que glòria aquest fenomen anomenat Harry
Potter, que si bé va tenir uns inicis engrescador que aportaven un punt de novetat (sense ser-
ho realment), unes històries com a mínim entretingudes i un pretès valor pedagògic i
d’inculcació de valors per a la mainada (menys patent que en els llibres), a mesura que
avançaven els lliuraments s’anava tornant més previsible i similar a molts altres productes
d’aquest estil. I per acabar, potser en els dos lliuraments més fluixos, ha arribat aquest
díptic final amb una primera part que sembla que sigui dirigida directament a adolescents que
volen dedicar-se a estudiar psicologia o filosofia, i una segona que posa punt i final a
l’adolescència d’aquests amics amb l’esperat i inevitable duel amb la seva nèmesi: Lord
Voldemort, sense aportar massa res de nou, ni suposar un clímax efectiu envers la resta de
capítols.
Molt més simpàtica i fresca ha resultat sens dubte la sorprenent segona part
de Cars, possiblement la cinta Pixar més injustament tractada per la crítica i el públic, més
per comparació amb la resta d’obres mestres de la factoria que no pas per demèrits propis.
Però la veritat és que aquest segon lliurament no desmereix la cinta fundacional, i aconsegueix
donar una volta de rosca al cinema d’espies a través d’aquests cotxes animats, i a més
aconseguint que l’espectador connecti amb la història malgrat que el pes del protagonista passa
de l’icona infantil Randy MacQueen, al seu maldestre amic Mate, en la línia de paròdies com el
Johnny English de Rowan Atkinson, o l’Austin Powers de Mike Myers. I tot això sustentat en un
aclaparador disseny visual, que arriba a cotes de precisió i detall que es fa difícil de creure
que puguin ser superades en breu, i que deixa films de fa relativament pocs anys, a molts
pixels de distància. Costa decidir-se entre les virtuts de les recreacions geogràfiques que es
van succeint, ja que impactats pel tram japonès i sense temps per admirar-se de la recreació
itàlica, arriba el terç final d’absolut accent british que et deixa amb la boca encara més
oberta.
Però sens cap mena de dubte, la cinta més esperada d’aquest final d’estiu ha
estat Super 8, l’homenatge de J.J. Abrams al cinema infantil i fantàstic dels 80,
apadrinat a la producció pel seu gran símbol: Steven Spielberg, que a més ho ha fet des de la
seva productora Amblin, amb la icònica imatge d’E.T. volant en la bicicleta. Aquest exercici de
nostàlgia cinèfila i personal, permet també al responsable de sèries com Lost o Fringe,
recordar els inicis de la vida cinematogràfica de molts directors de renom d’avui en dia, que
van inocular-se el verí del setè art mitjançant l’accés a les antigues càmeres de super 8, que
permetien a aquells infants de finals dels 70 i inicis dels 80, emular les cintes que els
havien impressionat en aquella tendra edat, amb pocs mitjans i molt il·lusió. I el curt de
zombies que suposa el macguffin de la trama i es pot fruir en els títols de crèdit finals n’és
un magnífic exemple. Deixant dit per endavant que es tracta d’una pel·lícula que es frueix des
del primer fotograma, que en molts moments et fa reviure sensacions d’aquella època,
malauradament massa oblidades, i que malgrat el gran canvi que ha sofert el cinema
d’entreteniment els darrers 20 anys aconsegueix reproduir aquella textura d’imatge, de música,
d’actors, d’arguments, d’ingenuïtat... en un grau altíssim, no es pot obviar que el terç final
de la cinta, amb l’abús de la tècnica digital, el canvi de to de la narració i un precipitat i
poc treballat desenllaç, et fa sortir de la sala amb un petit regust de decepció per no haver
pogut visionar una obra totalment rodona.
I curiosament, Super 8 ha coincidit en
el temps amb una cinta que podria ser el seu revers humorístic: Paul. Aquest nou
homenatge a la ciència – ficció dels 80, a través d’una parella de nerds anglesos de viatge
cap a la mítica Àrea 51, previ pas inevitable pel Comic – con de San Diego, ha estat sens
dubte una de les sorpreses més agradables dels darrers mesos, gràcies a la seva frescor, el seu
gamberrisme, la seva cinefília ben entesa i la seva mescla de subversió i respecte pel gènere
de la ciència – ficció. Malgrat la direcció d’un dels responsables de l’esclat de la nova
comèdia americana: Greg Mottola (Supersortits), el film és un producte 100 % de la parella
Simon Pegg i Nick Frost, que ja van deixar la seva particular visió humorística del cinema de
zombies a Zombies Party, i de les buddy movies policials a Arma Fatal. Ara, en paraules
del mateix Pegg, han volgut fer “una carta d’amor a Steven Spielberg”, que fins i tot participa
a la festa amb una breu aparició de veu. I és que aquesta cinta beu també directament de les
fonts de treballs del rei Mides de Hollywood com E.T. o Encontres a la tercera
fase, que curiosament a la seva vegada també es basaven en antigues sèries B que havien
format part de la formació cinèfila del director de Tauró. Reciclatge amb valor afegit.
Finalment cal fer una menció especial a El origen del planeta de los simios, de qui
poca gent podia esperar-se la seva consistència i bona factura com a producte d’entreteniment,
a més de les seves possibles dobles lectures. Tot el contrari del que es pot dir de la
innecessària revisió de la cinta de John Millius, Conan el bárbaro.
En resum, que el cinema contemporani intenta transitar a tota velocitat amb un modern i lluent
vehicle digital en 3D, tot i que en realitat, lluny de trobar una ruta i un destí clars al
final de la carretera, continua buscant el camí a través del retrovisor, fet que massa sovint
acaba suposant posar la marxa enrere, per reproduir amb molt poca fortuna tot allò bell i
interessant que en el seu moment va suposar una fita i un pas endavant. Sens dubte, uns mals
referents per edificar la cultura cinèfila de les generacions més joves, que són el cinema de
demà.
