RED STATE, D'UN RETROBAT KEVIN SMITH ,VENÇ A SITGES 2011
El director nord-americà Kevin Smith guanya a Sitges 2011 amb una paròdia sanguinolenta i brutal del fanatisme religiós a Red State. El director de Mallrats (1995) o Persiguiendo a Amy (1997), força erràtic i devaluat en els darrers temps, sembla haver recuperat una mica de mala bava i esperit provocador en la seva guardonada cinta Red State. El triomf de Kevin Smith s’ha arrodonit també amb el Premi obtingut a la millor interpretació masculina per un actor molt apreciat per Quentin Tarantino, Michael Parks.
En una competició farcida de títols, seccions i actes diversos i impossible d’abastar per la seva extensió, destaca l’èxit obtingut pel debutant Joe Cornish amb Attack the Block ja que aconsegueix consensuar jurat, públic i crítica mitjançant guardons con el Premi Especial del Jurat, Premi a la millor banda sonora per Steven Price, Premi de la Crítica o Premi del públic. Aquest film conjuga amb encert i simpatia diversos registres com l’ humor, la invasió alienígena o el retrat social a través d’una banda de nois marginals que s’enfronten a una pluja de monstres de l’espai per defensar el seu territori, un mastodòntic bloc d’apartaments en un suburbi londinenc.
El Premi a la millor direcció va ser pel director sud-coreà Na Hong-jin qui després de The chaser torna amb The yellow sea amb una nova mostra d’exercici pletòric i trepidant en la realització on es combina sense respir cinema d’acció i l’alè pessimista del cinema negre. El Premi a la millor actriu va correspondre a la jove Brit Marling pel seu paper a l’esperançadora Another earth de Mike Cahill en què s’aposta per les segones oportunitats després que una noia veu trastocada la seva vida per un accident i aquesta s’endinsa en els terrenys del drama personal amb tocs de ciència ficció.
Una de les pel·lícules de gènere apocalíptic més ben acollides per la seva eficàcia, intensitat i falta de pretensions va ser l’alemanya The hell de Tim Fehlbaum – un títol equívoc ja que en aquesta llengua té el sentit de resplendor i no el d’infern associat a aquesta paraula en la seva acceptació anglesa – que es va veure recompensada amb el Premi a la millor fotografia per Markus Förderer i el mateix director per la seva textura de claror encegadora en un país de terra calcinada en què l’aigua i la benzina és un be escàs i l’home és el pitjor enemic de l’home.
D’altra banda, The woman de Lucky McKee – qui repeteix al festival de Sitges després del passat triomf de May vers 2002 – va guanyar el Premi al millor guió per una història truculenta i ferotge en què es difuminen les línies que separen la civilització i la barbàrie a través del comportament d’un pare modèlic i treballador exemplar que es revela aviat com un patriarca autoritari, que controla fins a la follia la seva pròpia família creant un espai claustrofòbic, malaltís i degeneratiu.
De la producció catalana i espanyola a competició tan sols en va sortir premiada la pel·lícula inaugural Eva del català Kike Maíllo que es converteix en el millor homenatge possible al tema de la present edició, la intel·ligència artificial. Aquest film va obtenir el Premi als millors efectes especials per Lluís Castells i Javier García en el seu disseny dels robots que conviuen amb humans. La seva tasca està perfectament encaixada enmig d’un film apreciable que explota les relacions i tensions entre humans i robots i que sap mantenir els efectes especials supeditats a l’acció, encara que algunes vegades aquesta es perd pels camps fàcils del melodrama sentimental.
En el terreny dels guardons més tècnics, d’altra banda, ingredients imprescindibles en un festival consagrat al terror i al fantàstic, destaca el Premi al millor disseny de producció per la feina dels francesos Marc Thiébault en el film Livide d’Alexandre Bustillo i Julian Maury que aprofundeix en els camins del horror salvatge en un context de casa aïllada i vampirisme. Mentre que el Premi al millor maquillatge va recaure en Steven Kostanski pel film apocalíptic i de supervivència The divide del canadenc Xavier Gens.
Pel que respecta a altres premis de jurats diversos del 44è Festival de Sitges cal assenyalar el premi del Jurat Fantàstic Competició Òrbita concedit al nipó Sion Sono per la seva darrera entrega d’un cinema de l’excés i el descontrol en la realització a través de construccions narratives lliures i delirants i enfocaments cromàtics extrems i saturats a Guilty of romance. En la secció més oberta als marges del fantàstic, Noves Visions, la millor pel·lícula triada va ser Night fishing d’un vell conegut del festival, el sud-coreà Park Chan-Wook, acompanyat en la direcció pel seu germà petit Park Chan-kyong, en què en un format de migmetratge i rodat amb un iPhone explica la increíble història d’un pescador que caça una noia.
El certamen català acabava amb una previsible preqüela de The thing/La cosa a càrrec de Matthijs van Heijningen que explota la mateixa situació de partida dels seus precedents, i clàssic motor del terror, com és un enclavament humà aïllat enfrontat a una presència monstruosa alienígena que es mimetitza amb els humans per desvetllar la sospita i el recel entre tothom. Destacable va resultar durant la jornada de clausura la pel·lícula de sorpresa, desvetllada com sempre uns dies abans, Killer Joe d’un veterà William Friedkin que imprimeix un inusual to retorçat, corromput i brut en les insospitades derives en format de thriller d’ una colla de perdedors seguint la genuïna línea dels white american trush que malviuen en caravanes o apartaments desmanegats. Igualment gratificant va resultar l’enfocament elegant i retingut, amb predomini d’un temps sostingut, que imposa Nicolas Winding Refn al thriller i el cinema d’acció a Drive en què es formula una violència seca, crua i descarnada, i alhora es manté l’acció de forma el·líptica, no mostrada en pantalla.
