Una advertència: per culpa de/gràcies a
Melancholia mai tornarà a mirar el cel de la mateixa manera. Entre els possibles efectes
secundaris, cal destacar que a partir d’ara, sentirà la necessitat imperiosa de sortir al
carrer amb un filferro per comprovar si algun planeta ens aguaita perillosament. L’última
seqüència pot causar una asfixiant sensació d’angoixa que li impedeixi aixecar-se i continuar
amb el seu fràgil dia a dia. L’explosió final i el tremolor de terra que aquesta provoca
quedarà ressonant irremediablement en el seu subconscient.
Lars Von Trier presenta
aquest relat apocalíptic, terriblement pessimista, des d’un punt de vista tan realista i cru
que tots ens sentim una mica Kirsten Dunst, perquè ja no voldrem, no podrem ser feliços. Com
podríem ser-ho, si d’un moment a l’altre pot aparèixer un planeta de darrere d’un estel i
provocar una devastació total de la Terra? Val a dir que tot i que Dunst es va endur el premi a
la Millor Actriu al Festival de Cannes, la interpretació de Charlotte Gainsbourg és
magistralment sobrecollidora. Al cap i a la fi, és comprensible que von Trier declarés que
entén Hitler: ell també és el responsable d’un holocaust a nivell global. Afortunadament, en
aquest cas, podem abandonar la sala.
lectures: 1113
Una crítica de Marian Lopez
7 de novembre de 2011
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
9 lletres: M A G I S T R A L
Malena
07-11-2011
pedant com és habitual en el seu director; va massa d'estrella i de prepotent
