L'ILLUSIONNIST ARRIBA ALS CINEMES, APORTANT IL·LUSIÓ I MÀGIA A UNA CARTELLERA POC ANIMADA
L’Illusionnist és una pel·lícula animada de l’any 2010 que arriba a les nostres pantalles després de ser nominada als Oscar de l’última edició i guanyant, com a millor animació, els últims Premis de Cinema Europeu. Dirigida per Sylvain Chomet, la història està basada en un guió no publicat de l'actor i director francès Jacques Tati, en col·laboració amb el guionista Henri Marquet, guionista de Les vacances de M.Hulot, entre altres.
Existeix controvèrsia en relació a la motivació que va tenir Tati amb el guió, ja que va ser escrit com una carta personal per a la seva filla gran Helga Marie-Jeanne Schiele, de la qual estava força distanciat. El personatge principal és una versió animada de Tati, creada per l’animador Laurent Kircher, company inseparable de Chomet en la seva trajectòria cinematogràfica.
La trama gira al voltant d'un il·lusionista que visita un petit poble de les Highlands, on coneix a una jove ingènua (Eilidh Rankin), la qual, està convençuda de que ell és un veritable mag. La idea de Tati va ser que la història fos ambientada a Txecoslovàquia, però Chomet ho va canviar per la Escòcia dels anys 50. Segons el director, "no és una història romàntica, és més una relació paternal".
La història gira al voltant d'un prestigitador d'avançada edat (Jean-Claude Donda), que durant l'última etapa de la seva carrera ha de conformar-se amb espectacles residuals, traslladant-se de ciutat en ciutat. Aquesta és l’etapa on el music hall va perdent gas, deixant pas a noves formes d’entreteniment com la flamant arribada de la televisió, i és que el què en un teatre funcionava tan bé abans (les variettes) són ara les romanalles del passat.
Projectada al Festival de Cannes, on va tenir molt bona acceptació per part del públic, aquesta és la segona pel·lícula d'animació dirigida per l'animador i director Sylvain Chomet, que ens va sorprendre fa uns anys enrere amb l'extraordinària i rocambolesca "Benvinguts a Belleville" (Les Triplett de Belleville, 2003), film d'obligat visionat per a tot amant del cinema d'animació.
El Ilusionista, nom assignat per la distribuïdora Sherlock Films a l’estat espanyol, és una animació elegíaca on cada pinzellada és pura màgia, sense ostentació. Cada escenari és un escamoteig de cartes il·lustrades i el recorregut de cada frame, que ens pot semblar parsimoniós, ens despista com si d’un truc màgic es tractés, fent avançar la història de forma àgil i aconseguint el seu propòsit final.
Hi ha tres elements fonamentals que conjuguen al film: L'absència de diàlegs, la il·lustració i la música. L’Illusionnist, a l’igual que Belleville, és una pel·lícula muda. Els diàlegs dels personatges es redueixen a la mínima expressió. Tota la informació ens arriba a través d’el·lipsis realitzats a consciència. No cal una sola paraula per explicar el què passa i és que a través d’un traçat ferm del pinzell, la narrativa té un camí fàcil fins al seu últim degoteig.
El dibuix és la part més extraordinària de la pel·lícula, allunyant-se de l'exageració i extravagància dels personatges. Aquest prodigi de l’animació ens mostra a través d’action painting un món harmònic on el dibuix més acrílic i tradicional, de la vella escola europea, ens recorda que l’animació bidimensional també existeix, permetent a l’espectador degustar cada pigment com si d’un fresc en moviment es tractés.
Un treball artesanal elaborat amb molta cura i detall per Marquet, on els personatges mantenen contínuament un àgil moviment romboïdal dins d’aquest cosmos nigromàntic. Tot això, acompanyat per una música classicista (i encertada) que acompanya i ajuda a construir un univers melancòlic i nostàlgic. Un triplet de característiques que fan vessar màgia pels quatre vèrtexs de la pantalla.
Cal recordar que la guanyadora dels últims premis Cèsar, no és un producte convencional. No és una pel·lícula d'entreteniment com a tal, sinó més aviat un espectacle artístic i visual. L'entreteniment només pot emergir quan un gaudeix d'aquestes facetes. És una pel·lícula per veure amb paciència i per degustar com si, d’un bon Bordeaux es tractés, sense esperar una trama lleugera o superlativa.
Recomanada per a tots aquells que encara admiren l'animació no computeritzada i que l’aprecien com una forma d’art. Un art pictòric en sollevament que traspassa les fronteres dels museus i que arriba, emmarcat en cel·luloide, a les nostres pantalles. No només per això, sinó per l’amor fraternal i la tendresa que desprèn, i també pels que creuen que autors com Hayao Miyazaki (El viaje de Chihiro, La princesa Mononoke) no té competidors al vell continent.
lectures: 824
Èric Antonell
22 de novembre de 2011
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
para mi un tanto decepcionante, esperaba mucho de ella y más tras Les triplettes de Belville
