DECLARACIÓN DE GUERRA I EL ESTUDIANTE COMPARTEIXEN EX AEQUO EL PREMI AL MILLOR LLARGMETRATGE EN EL 49 FICXIXON
La 49 edició del FICXIXON ha repartit dos premis ex aequo per escollir el millor llargmetratge de la present edició. La primera pel·lícula vencedora és l’argentina El estudiante del debutant Santiago Mitre –guionista d’alguns films del seu compatriota Pablo Trapero - en què la universitat apareix com a reflex del propi país i on l’estudiant protagonista arriba a la seva conscienciació política durant aquesta etapa. Aquesta pel·lícula va obtenir també el Premi al millor guió pel mateix realitzador. El film està focalitzat exclusivament en el punt de vista de l’estudiant protagonista, narrada moltes vegades en veu en off, i està ambientada en els espais de la Facultat de Ciències Socials de la UBA com a hàbitat natural i convuls d’assemblees, pintades i vagues. Un film entre el territori de l’adolescència i els interessos sexuals i el descobriment de la política que es mou en el camp d ela ficció però que registra fets recents com la mort del ex president Néstor Kirchner o l’assassinat d’un militant d’un partit d’esquerres conservant les seves imatges un aire també de documental.
L’altra pel·lícula guardonada com a millor llargmetratge ha estat la francesa Declaración de guerra de Valérie Donzelli que ha esdevingut al país veí un èxit inesperat fins el punt de convertir-se en candidata als Oscar. Es tracta d’un potent i intens melodrama protagonitzat per una parella jove que s’ha d’enfrontar al tumor cerebral que pateix el seu fill petit. Una parella jove conformada pels actors Jérémie Elkaïm i la mateixa realitzadora, Valérie Donzelli, que van afegir dos nous importants premis al ser reconeguts amb el premi al millor actor i el premi a la millor actriu.
És un film d’èpica personal, de lluita i resistència, de supervivència diària. Una pel·lícula vitalista que conté també una història de romanticisme juvenil enmig del combat. Una pel·lícula infatigable, incansable, viva i emocionant. Una pel·lícula narrada per diferents veu off que ens transporta a l’encisadora quotidianitat evocada pels relats de Truffaut. Una pel·lícula, però, que alguna vegada juga la carta de l’espectacularitat i l’impacte escènic amb moments de desesperació, desmais i crits. I un film que conté en els seus crèdits finals una dedicatòria a la sanitat pública francesa i els seus treballadors que té un valor supletori afegit ara en temps de retallades i retrocessos.
El suec Ruben Ostlund va aconseguir el premi al millor director per la seva pel·lícula Play en què s’exploren els territoris de la infància prenent com a punt de partida l’assetjament d’uns nens de color a uns altres nens suecs que seran les seves innocents víctimes en una pel·lícula on desapareix el món dels adults i els progenitors. El director juga amb els estereotips racials com a trets distintius dels nens immigrants que desemboca en actituds gamberres i incíviques fins arribar al robatori o l’extorsió per plantejar el tema del racisme i la marginació social en uns termes molt ambigus i poc clars. El director du a terme un treball esplèndid de realització jugant amb enquadraments fixes i el fora de camp per mostrar la violència explícita o subliminal. I per si hi havia algun dubte sobre les inquietuds del director per parlar de la cara menys amable del seu país pel que fa a les relacions entre nens utilitza la metàfora d’un bressol que apareix en un vagó de tren i que punteja tota l’acció per parlar d’una infància perduda.
El Premi Especial del Jurat el va aconseguir la pel·lícula d’inauguració Take shelter del nord-americà Jeff Nichols. És un film que ja havia triomfat amb anterioritat a la Setmana de la Crítica del festival de Canes i reposa sobre els angoixants malsons de caire apocalíptic que pateix el personatge principal interpretat per Michael Shannon. Aquestes visions premonitòries de destrucció el porten a construir un búnquer a casa seva en companyia de la seva dona i la seva filla petita que pateix sordesa. Així que desenvolupa un comportament estrany, agreujat també pel trastorn psicològic que pateix la seva mare, que desestabilitzarà la placidesa de la comunitat rural.
La versió de Faust del rus Alexander Sokurov, guanyadora del festival de Venècia, va ser mereixedora del premi “Gil Parrondo” a la millor direcció artística per Elena Zhukova. Es tracta d’una lliure adaptació del clàssic de Goethe en què el jove doctor Faust, insatisfet per l’escàs coneixement que té de l’ànima humana i passionalment enamorat de la jove Gretchen, fa un pacte amb un Mefistòfels d’aspecte humà, però que amaga un cos deforme i monstrenc, i li ven la seva ànima. Una pel·lícula rica visualment que explota novament alguns recursos coneguts de Sokurov com la deformació de personatges, la textura vaporosa de les imatges o l’aspecte monocromàtic de tonalitats verdoses.
El jurat va atorgar una Menció Especial a la única representant espanyola de la Secció Oficial, Iceberg de Gabriel Velázquez, que explora unes infàncies erràtiques desproveïdes d’adults. La pel·lícula està ambientada en les ribes del riu Tormes i protagonitzada per quatre nois en una estructurada d’històries creuades. Es tracta d’una pel·lícula que juga amb l’element poètic de l’entorn sense aconseguir-ho del tot i utilitza alguna metàfora visual tan evident i senzilla que està a punt de malmetre el resultat final. Les seves imatges apareixen deutores en ocasions dels millors moments d’orfenesa dels germans Dardenne o els retrats d’adolescents en trànsit de Gus Van Sant però cal valorar el risc de fer una pel·lícula pràcticament sense diàlegs. També cal valorar l’austeritat del plantejament capaç d’arribar a cert minimalisme expositiu en què alguns moments forts s’expliquen amb alguna senzilla idea visual com deixar la pantalla en negre.
En un festival on han predominat retrats infantils com els premiats – també cal considerar l’admirable Les géants del belga Bouli Lennars – i altres que exploren la inestabilitat juvenil, trobem la darrera pel·lícula del fins fa poc provocador Todd Solondz, Dark Horse, que s’alimenta de les rebequeries d’un nen gran que ha superat la trentena. Un jove que no acaba de créixer, un autèntic personatge peterpanesc, arremolinat a les faldilles de la mare i enfeinat a l’empresa del pare. Emparentada amb un tipus de comèdia juvenil més juganera i desenfada no deixa passar l’ocasió per fer un retrat familiar gens amable, a estones corrosiu i sarcàstic, i fins tot es pot posar seriós, melancòlic i tràgic. Llàstima que la seva realització sigui tan retòrica, plana, literal, despreocupat per qualsevol idea de posada en escena encara que cap al final és capaç de crear algun moment aconseguit amb un simple moviment de retrocés de la càmera.
El que si que s’acosta a un món juvenil enrevessat, compromès, romàntic i transcendental és el francès Nicolas Klotz, acompanyat d’Elisabeth Perceval, a Low life. Els directors de La cuestión humana fan ara un film inclassificable d’arrels sobretot bressonianes de joves lànguids, enamorats i polititzats. Tot envoltat en una atmosfera de letargia, com de ressaca, de deixadesa, en el context de cases ocupades, immigrants i repressió policial sobre els sense papers. Un es pot deixar arrossegar per aquest estat vaporós i trobarà moments d’estranya bellesa però sembla involuntàriament una versió antisistema dels joves vampirs benestants de la saga Crepúsculo.
