UN POLANSKI POC SALVATGE I DEÏFICAT A LA GRAN PANTALLA, ADAPTA LE DIEU DU CARNAGE DE YASMINA REZA, PROJECTADA ALS NOSTRES CINEMES AMB EL NOM d'UN DIOS SALVAJE
Roman Polanski sap que les seves cintes són motiu de reclam a festivals i cinemes d’arreu del món. Aprofitant-se d’aquesta prevalença, es pot permetre el luxe d’adaptar obres teatrals mantenint el discurs original amb fidelitat però sense diferir massa de la dramatúrgia intrínseca del text, amb un llenguatge cinematogràfic que ens semblarà eventual per l’ocasió i que sovint brilla per la seva absència.
La font d’inspiració, Le Dieu du Carnage, és obra de l’escriptora i dramaturga francesa Yasmina Reza, que ja havia col·laborat anteriorment amb el Polanski més teatral. L’autora reconeguda al país gal, va adaptar Metamorfosis de Franz Kafka, el que li va valer una nominació al premi Molière a la millor traducció i que de retruc va permetre estrenar l’obra al director franc-polonès, en el Théâtre Antoine de Paris.
Nascut a la capital francesa, Polanski ja havia col·laborat al teatre i és que va debutar a l’any 1946 com actor en El fill del regiment, de Valentin Petrovich Kataev, combinant-ho de forma versàtil al 1949, amb el teatre de titelles a la Companyia Grotesk, en l'obra El circ de Tarabumba. No és fins al 1981, amb Amadeus, on dirigeix per primera vegada una obra de teatre professional, una biografia sobre Mozart que li va valer un gran èxit de públic i crítica.
Un Dios Salvaje, malauradament, no defuig de l’estètica teatral tot i ser exhibida pel projector. Situat en un únic escenari, dos matrimonis s’embranquen en una acalorada discussió degut a una batussa entre els seus respectius fills. Després d’un fantàstic pla panoràmic on transcorre la brega juvenil, Polanski ens introdueix de ple en el conflicte dels pares. La tensió entre ells és proporcional a la comicitat de la situació, mostrant-nos progressivament els defectes més confidencials de cada personatge.
El primer que crida l'atenció del film és l'atmosfera claustrofòbica que crea el director, fidel reflex de la situació que viuen els dos matrimonis, contrastat amb un rumb més enèrgic per crear moments d’enorme hilaritat i bauxa. A vegades desagradable i tallant, a vegades interpretada amb destresa, és potser la pel·lícula més ràpida mai dirigida per un gairebé director octogenari que ha deixat el llistó massa alt en anteriors treballs com El escritor, Tess o El pianista.
El què a priori destaca més del conjunt és el reconegut i oscaritzat repartiment d'actors – amb un o dos Oscar a casa pels tres primers - format per una Jodie Foster en un paper probablement massa histriònic (el doblatge tampoc l'afavoreix), una Kate Winslet més moderada però que aconsegueix un encertat contrapès femení, un Christoph Waltz tant pragmàtic com destacat i un John C. Reilly que treu la seva musculatura més còmica per apaivagar els instants més sufocants.
Tècnicament, la pel·lícula és sensacional des del primer pla general fins a l’últim. Aquesta vegada no hi ha rastre dels famosos plans en primera persona, segell personal del director. Però sobretot és dins de l’escenari on l’ús de miralls dona un excel·lent profunditat en un espai tan clausurat i limitat així com plans de detall oportuns que ens ajuden a endinsar-nos a la personalitat més introvertida i mesquina de cada personatge.
Pawel Edelman, conegut pels seus treballs a Ray, El pianista o La vida ante sus ojos, fidel col·laborador de Polanski, no defrauda gens amb una fotografia rutilant que crea llum d’on no n’hi ha. Ajudat pels espills, la textura daura l’aire limitat que abasta la càmera des dels quatre vèrtexs de l’habitació, deixant una textura de concepte vast i lluminós que conjuga a la perfecció amb la tònica de la història. Tant en el teatre com en el cinema, la il·luminació juga un paper important dins d’un interior lil·liputenc i això li dona un grau addicional al film.
El més important d’una comèdia, el ritme, també és un dels plats forts d’Un Dios Salvaje i és que una precisió mil·limètrica i un timing endimoniat aconsegueixen mantenir l’espectador assegut a la butaca, sense l’ús de cap pausa segant. El film, que va ser present a la secció oficial del Festival de Venècia d’enguany, obeeix a la prosòdia del text original i assoleix el divertimento desitjat en una cinta que es transforma progressivament en un circ de safareig filmat.
Carnage (títol original del film), que és una comèdia entretinguda durant els vuitanta minuts, no sempre llueix reeixidament la seva millor cara degut a que la tensió continguda durant tot el metratge no acaba d’esclatar en cap moment. Aquesta sensació ens acompanyarà a tot el film, un llarg de vocació naturalista i amb ecos de L'àngel exterminador de Buñuel, que gaudeix d’agilitat i ritme absorbent però que peca de continència en la conflagració final del conflicte.
De desenllaç abrupte i d’una resolució que no adopta a la lògica, ens semblarà com si el teló caigués inesperadament en acabar l’últim acte. Mentre els tramoistes recullen l’attrezzo i els actors desfilen cap als vestidors, el públic no se sent especialment defraudat ja que Un Dios Salvaje compleix en la seva funció (entreté dignament) però no es lliura mai d'una sensació d’amanerament i hermetisme que probablement ha traït al Polanski d’orígens teatrals.
lectures: 802
Èric Antonell
9 de desembre de 2011
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
sí, semblava teatre filmat, no és de les millors de polanski ni molt menys
mònica sala
09-12-2011
el escritor molt bona però aquesta m'ha defraudatt
