L’any 2004, Zombies Party va irrompre en el panorama cinematogràfic com una agradable sorpresa per molta gent, per convertir-se en una petita pel·lícula de culte. Aquesta comèdia típicament brittish posava al dia i a la vegada homenatjava el cinema de zombies, especialment el del mestre Romero ja des del títol original Shaun of the dead. Els responsables màxims del projecte, eren tres amics provinents del món de la TV: Edgar Wright a la direcció i el duet Simon Pegg i Nick Frost com a protagonistes. L’èxit del film va fer que repetissin la fórmula a Arma Fatal, divertidíssima paròdia en aquest cas de les buddy movies de policies. I fa pocs mesos, el duet Pegg i Frost va escriure i protagonitzar Paul, magnífica comèdia de ciència ficció amb dos nerds anglesos de visita als seus idolatrats santuaris de joventut, com ara l’Ària 51 o el Comic-Con de San Diego, i que evidencia la seva passió per la sci-fi dels 80 en general, i les obres d’Steven Spielberg en particular, amb el qual han pogut col·laborar finalment fent de Dupont i Dupont en aquesta joia del cinema d’aventures que és Tintin i el secret de l’Unicorn.
De tota aquesta moguda prové també Joe Cornish, actor a Zombies Party i Arma Fatal, i coguionista d’aquest Tintin d’Spielberg i Peter Jackson, juntament amb Edgar Wright i Steven Moffat (guionista entre d’altres a les sèries del Doctor Who i la molt reivindicable Sherlock, on per acabar de tancar el cercle, hi apareix com a Watson, Martin Freeman, el futur Bilbo d’El Hobbit de Jackson i actor també a les mencionades Zombies Party i Arma Fatal). Ara, aquest guionista i actor s’estrena com a director a la gran pantalla amb Attack the Block, film que va arrasar en el passat Festival de Sitges aconseguint la quasi unanimitat entre públic, crítica i jurat, i en el qual hi té un paper secundari Nick Frost. El seu argument base és l’atac d’una sèrie d’éssers alienígenes a una zona suburbial del Londres actual, que es veu repel·lit per una banda juvenil de petits delinqüents en potència. Tenint en compte els antecedents esmentats, pot donar la impressió a primera vista que ens trobem davant un nou homenatge/subversió de la sci-fi dels 80, amb la barreja de nens, extraterrestres, aventures, tocs d’humor ..., però un cop dins la pel·lícula, t’adones de seguit que si bé en alguns moments es fa ús de trets recurrents d’aquell tipus de cinema, en realitat aquí estem davant d’una creació força diferent.
I és que Attack the Block no és en absolut una cinta amable, ni destinada a un públic excessivament infantil. No és el típic producte per anar a veure tota la família amb els nens alguna tarda de Nadal, com si que ho eren per exemple E.T., Gremlins, Els Goonies... Al contrari, hi ha morts d’adolescents, atracaments amb navalla, traficants de droga, i un rerefons social molt allunyat d’aquelles idíl·liques ciutats americanes retratades durant l’època daurada d’aquest cinema. Aquí ens trobem en un barri molt pobre, ple de famílies desestructurades i amb un horitzó molt limitat per qualsevol noi que vulgui buscar una vida millor. Si bé cal admetre que, encertadament, el director no posa un èmfasi excessiu en aquests aspectes, i ho deixa caure de mica en mica al llarg del metratge. De fet, al haver-se estrenat el film el passat mes de maig a Anglaterra, quan van produir-se els disturbis a l’agost, alguna part de la premsa va apuntar aquesta cinta com una de les instigadores, atesa l’aparent coincidència sociològica i de comportament dels protagonistes amb els participants en les revoltes. Una opinió lamentable i oportunista, ja que si la gent seguís mimèticament el que veu a la pantalla, faria anys que la raça humana hauria deixat d’existir.
Deixant de banda aquests aspectes, Attack the Block respira frescor pels quatre costats, en part gràcies als actors no professionals que en la seva majoria la protagonitzen, quasi interpretant-se a si mateix; però també per la novetat de l’enfocament d’un atac alienígena, centrat en aquest suburbi marginal londinenc, que curiosament es troba molt a la vora de on H.G. Wells situa l’arribada dels marcians al Londres de La Guerra dels Mons. Del que no hi ha dubte, és que aquest film de Joe Cornish aprofita totes les possibilitats que li dóna el seu esquelet argumental i les evidents limitacions de mitjans, per confeccionar una producció amb totes les virtuts de la sèrie B de ciència ficció. Tan sols cal veure el disseny dels monstres que únicament juga amb la fosforescència dels ulls i la boca en un cos arrodonit, negre i pelut, o com treu profit de la inexperiència enfront la càmera d’aquest grup de nois que protagonitzen la cinta, per donar aquesta espurna especial que té tot el metratge. Ara sembla que Cornish i Wright estan preparant el guió de l’adaptació del còmic d’Ant Man per la Marvel. Segur que el cinema de super-herois de gran pressupost es beneficiarà de la creativitat i enfocament d’aquest parell de cinèfils britànics, que tot sigui dit de passada, bona falta li fa darrerament.
