UN MÉTODO PELIGROSO ENFRONTA PERILLOSAMENT JUNG CONTRA FREUD I ENS EXEMPLIFICA UN MÈTODE EFECTIU
Crear una pel·lícula sobre Freud i els primers psicoanalistes és perillós, sigui quin sigui el mètode utilitzat. Es podria caure fàcilment en la caricaturització del personatge o en un dels molts altres biopics somnolents i poc atractius pel públic. Afortunadament, estem parlant d'un film dirigit per David Cronenberg i ell és perfectament capaç de donar-li, a la història, l'enfocament necessari sense caure en convencionalismes, arguments eixelebrats o drames lleugers.
Un método peligroso té l’avantatge de disposar d’una gran tríada de protagonistes que ens regala interpretacions tan excepcionals com la de Keira Knightley, que està especialment aclaparadora en el seu paper. L'actriu és capaç de mostrar l'evolució psicològica d'una dona, Sabrina Spielrein, a través d’un progressiu canvi perceptible tan en la seva postura corporal, com en la mirada i expressió facial. Viggo Mortensen i Michael Fassbender broden els seus papers. El primer repeteix sota la direcció de Cronenberg i ens encisa amb un Freud ferm, despietat i dogmàtic. Fassbender, per la seva banda, es consolida com un dels valors en alça del cinema actual i és un convincent, apassionat i alhora temorós, Carl Jung.
El film està fonamentat en els diàlegs però no per això resulta lent o ensopit. Les enginyoses, fluides i apassionants xerrades entre els personatges, són les que marquen el ritme. Els diàlegs són els què generen torbació però alhora resulten apassionants. Així mateix, els moments de tensió són escassos i més aviat letàrgics, sense cap explosió del conflicte en el transcurs del metratge. Aquest punt produeix una sensació de gran intensitat en l’eclosió inicial però d’exigua excitació final.
A A Dangerous Method es parla sobretot de sexe, i no sense motiu, ja que aquest era un tema central en els estudis de Freud. Ara bé, el film es converteix, flegmàticament, en un maremàgnum d’emocions que també ens parla d'ambició, ignorància, traïció i erudició. També aborda temes que segueixen sent tabú avui en dia: el maltractament infantil i el masoquisme es posa sobre la taula i els psicoanalistes mostren les seves cartes sobre això. L’espectador agraeix que no hi hagi espai per escenes cruentes i explícites.
El film ens mostra com les nostres creences, ideologies o preferències no tenen cap valor per si mateixos. Són expressions condicionades pels signes circumstancials i la conjuntura cultural viscuda, en la nostra naturalesa més animal. Si aquestes expressions s'adapten amb èxit pel col·lectiu, ens sentirem satisfets i se'ns qualificarà de ciutadans constructius. Sinó, ens considerarem inadaptats i la mirada imperant farà de nosaltres uns monstres.
Essent la morbidesa mental -i física- el substrat central del gruix de l'obra cronenbergiana, la realització d'una pel•lícula sobre els pares de la psicoanàlisi sembla fruit d'una evolució lògica de la trajectòria del cineasta canadenc. Ara, això sí, passem de la modificació de la carn a la modificació del comportament. Després de Promesas del este, Una historia de violencia i Spider, on ens endinsava en la psicològica més truculenta de cada personatge, ara l’exposa i l’analitza a través d’una de les branques de la ciència.
Cum laude per la banda sonora on no cal ni presentar el seu compositor, Howard Shore. Aquí no deslliga una banda sonora altisonant com la d’El senyor dels anells, El aviador o Gangs of New York, però es redimeix al paper i ens musica un ritme resolut, de notes frugals, que ens faran enganxar l’orella al transductor durant tota la cinta. Pels amants d’aquest compositor canadenc, podreu escoltar-lo aviat en tota la seva magnificència a Hobbit, de Peter Jackson.
La pel·lícula sembla força perpendicular si la referim a Cronenberg però no tant quan mencionem al guionista, Christopher Hampton. Al cap i a la fi, a Las amistades peligrosas (1988), Carrington (1995) o Expiación(2007), Hampton ja va tractar els temes de la coerció social, la repressió d'allò més autèntic de nosaltres mateixos i la seva possible transsubstanciació mitjançant l'exercici de la creació, si més no epistolar. Aquesta força centripeta es nota dins del film pel que no pot desmereixer també a l’artífex principal de l’obra.
Tot i tractar-se d'un guió aliè – adaptat per Hampton sobre la seva pròpia obra teatral-, Un método peligroso reté moltes de les claus del cinema de Cronenberg. Sobretot en referència al tèrbol triangle exposat. L'exploració de les complexes i dinàmiques relacions entre Carl Jung, el seu mentor Sigmund Freud i la pacient Sabina Spielrein, es presten a un estudi intel·lectual sobre les pulsions humanes, que no obstant això, el director no dissecciona amb la precisió esperada.
Peter Suschitzky resol una fotografia funcional però no convencional. El col·laborador habitual de Cronenberg i conegut pels seus treballs a Star Wars Episode V: The Empire Strikes Back, Mars Attacks o El hombre con la máscara de hierro, ens exposa una fotografia amb llenguatge pròpi. El to grisós en moments d’histèria contrasta amb la calidesa en els moments de jovialitat entre els amants. No és dels millors treballs de Suschitzky però aprova amb bona nota i no decau en la tonalitat de l’epicisme o la contingència històrica.
El film, nominat als globus d’or (millor actor secundari per Viggo Mortensen), es constitueix com un bon drama d'època, que dinamita l'estètica del teatre filmat per oferir un delicat viatge al fons dels orígens de la passió. Sacsejant qualsevol romanent polsegós de les obres d’època, la pel·lícula aborda espinosos assumptes psico-sexuals i problemes d'ètica professional amb una franquesa que resulta completament contemporània i aquest últim punt, pot semblar tan antagònic com innovador.
La perfecció formal i clàssica, assolida per Cronenberg des de fa ja cert temps i l'excel·lent disseny de producció, no pot amagar notòries mancances en la història, narrada pel cineasta canadenc amb la seva habitual sobrietat i coherència, però també de forma una mica superficial i diàfana (tan sols en les escenes sadomasoquistes surt el Cronenberg més pertorbador), i és que a l'autor d’incontestables clàssics com La Mosca o Crash, potser li escau molt millor la foscúria i el tractament instigador de la violència.
Keira Knightley i Michael Fassbender a Un método peligroso
lectures: 857
Una crítica d'Èric Antonell
27 de desembre de 2011
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
m'ha deixat bastant freda... esperava més de Cronenberg
Olga
27-12-2011
doncs si olga, una mica freuda... :-)
joan oliver
28-12-2011
jo no estic d'acord, és un film arriscat que el mestre canadenc porta al seu terreny d'investigació elaborant un excel·lent document analític del comportament humà
Roc
28-12-2011
si Roc, xo per mi un bon doc analitic es Match point sense ser tan freda i haver de presentar un trio de psicoanalistes
