THE ARTIST REIVINDICA EL CINEMA D'ORIGEN MUT, DEIXANT-SE ESCOLTAR AMB DELIT I CONVERTINT A HAZANAVICIUS EN UN NOUVEL ARTISTE
S’ha estrenat The Artist, com si d’un obsequi nadalenc es tractés, amb un èxit moderat de cartellera però envoltat d’una percepció mediàtica prominent. El film és silenciós però la resposta no ho ha estat. Si vostè viu en el mateix món que la resta i li interessa el cinema, a hores d'ara ja deu conèixer el fenomen The artist: un film mut en blanc i negre amb la sorpresa de que això no ha suposat cap obstacle perquè connecti amb l’espectador contemporani i, curiosament i paral·lelament, hagi arrasat en una dotzena de festivals i altres mostres de cinema.
Michel Hazanavicius, director i guionista francès de cognom ex soviètic, ens regala un film-homenatge al cinema, dedicat al Hollywood dels anys 20, dècada d'or del cinema mut nord-americà. Estem davant d'una aposta arriscada en temps de megapostproduccions ampul·loses. No obstant això, el proverbi popular ens recorda que qui no arrisca no pisca i aquesta pel·lícula ja disposa d’una flagrant col·lecció d’estatuetes composada, entre altres, per un trofeu de millor actor al Festival de Cannes, un premi de la crítica de Wahington al millor film i un guardó del públic del festival de San Sebastià. Sense tenir el veredicte final de les seves sis nominacions als Globus d’Or.
L’argument d’aquest silent film ens relata el decliu d’un ídol del cinema mut que veu arruïnada la seva carrera a l'arribada del cinema sonor. Un argument que no ens és nou (Cantant sota la pluja). Tampoc ho és l’ascens fulgurant i posterior caiguda d'una estrella desplaçada per un nou talent en el competitiu Hollywood clàssic (Eva, Ha nascut una estrella, El crepuscle dels déus). The Artist no ha aparegut per capgirar les estructures narratives d'aquests drames als que fa l'ullet sinó més bé a admirar-los a través d'un guió eminentment solemne i una mise-en-scène candorosa però honesta.
Els actors - en blanc i negre – esdevenen, a través de la seva interpretació, uns protagonistes carregats de coloració i brillantor. Jean Dujardin i Bérénice Bejo (muller del director a la vida real) són els encarregats de convèncer a l’espectador amb gesticulacions dignes de Harold Lloyd i Agnes Ayres. La comunicació visual esdevé el plat fort, on cada gest és una exquisida composició de creativitat expressiva. Ell enlluerna amb el seu somriure gràcil i simpàtic, al mateix temps que mostra la seva elegància i un bigoti escrupolosament perfilat. Ella enamora per la seva oratjosa aura i es mostra radiant, intuïtiva, sòlida en la seva aparent lleugeresa.
La imatge es converteix en el pal del paller gràcies a Guillaume Schiffman, que no defrauda amb una fotografia estilitzada i àgil, on el blanc i negre ens semblarà una efígie vintage. Schiffman, utilitza una aguda emulsió que s’ajusta tan en la mobilitat de la càmera dins dels llargs plans seqüència com en la placidesa de la càmera en els plans més zenitals. Tal com va fer a Un coeur simple, Gainsbourg o L'avocat, Schiffman sabia que la fotografia havia d’agafar les regnes del joc, liderant la composició visual i donant-li airositat a cada successió de pla.
La música és l’altra alma mater del film. Ludovic Bource, que ha col·laborat a films com Rio ne répond plus, Le Caire nid d'espions o Mes amis, ha composat una autoritària banda sonora amb ressons de Bernard Herrmann i polèmics fragments de films com Vertigo. En aquest sentit, ja són alguns o algunes com l’actriu de la cinta de Hitchcock, Kim Novak, que han denunciat el fet. No obstant, la banda sonora està degudament sincronitzada i s’encarrega d’una tasca intricada, la de mantenir l’espectador atent, relaxat o mitigat segons les imatges, amb una precisió mil·limètrica.
Hazanavicius no descuida tècnicament la cinta i recorre amb freqüència a un tipus de pla-mirall que aporta més màgia al metratge de la que ja té. Els plans de detall combinen a la perfecció amb els primers plans i en aquests temps en què el cinema com a realitat física està morint i el sintètic s'està apoderant de la pantalla fílmica, el pastitx que proposa Hazanavicius troba el seu sentit. És, en el fons, una postal d'amor a les glòries del cinema mut, un triomf de la teleportació artística a través d’una acurada narració visual.
És una obvietat, però, destacar que aquest film del semi desconegut Michel Hazanvicius té més mèrit per la seva arriscada i personal experimentació (per la seva revisió amb envejable frescor i contemporaneïtat dels prehistòrics cànons del cinema mut) que pel que explica a través de la pantalla, però aquest no és només un prodigiós objecte de culte dedicat a la veneració de cinèfils nostàlgics, The Artist passa també per ser l'experiència cinematogràfica de la temporada, una d'aquelles puntuals pel·lícules plenes de gràcia en què sembla no existir la dissidència a l'hora de qualificar-les.
El director gal ha consolidat un entretingut artefacte que l'últim que pretén és incomodar, presidit per una contundent història d'amor i centrat en l'època en què els actors van començar a pronunciar diàlegs en el nou cinema sonor. En el propi relat està, per tant, el que justifica l'haver utilitzat un llenguatge pretèrit, no exempt de trucs creats amb posterioritat als anys en què transcorre el film, i en el qual la desbordant gesticulació dels actors i els vells intertítols es posen al servei de la satisfacció de l'espectador de la segona dècada del segle XXI.
lectures: 979
Una crítica d'Èric Antonell
11 de gener de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
que macu el cinema blanc i negre i que ben escenificada the artist
joan gonzález
13-01-2012
k maco el trailer, crec que lanire a veure aquest finde
Marta Ramisa
13-01-2012
vaig a veurela aquest diumenge, ja comentaré a veure que tal!
Àlex Colmena
13-01-2012
k maca la crítica, com la pelicula
elena
13-01-2012
wenu jo vaig veure la peli ahir i tampoc n'hi ha per tant, l'únic merit es que es una peli rodada a l'any 2011 però en blanc i negre i muda. no té mes
martí
14-01-2012
pues a mi em va agrada, ja m'agradaria veure films amb so i color que
maria carme
15-01-2012
que fosin tant interesants i entretinguesin. A l'enviar mha retallat el miss, estrany
maria carme
15-01-2012
doncs mira, els fets parlen, The Artist s'ha emportat el globus d'or a millor film
