Les pantalles nadalenques ens han deixat com a regal dues cintes que retraten el món de l’espionatge des de punts de vista diametralment diferents: Misión Imposible: Protocolo Fantasma i El Topo. Un programa doble que es complementa perfectament per oferir una panoràmica de com ha evolucionat aquesta activitat, el cinema i la societat en general, els darrers 40 anys. Dues propostes de luxe, cadascuna amb el seu estil, el seu ritme,les seves virtuts, però que acaben tenint més punts en comú del que aparenten les seves imatges.
Després del pas per la direcció de J.J. Abrams, ara, aquest (que continua en tasques de producció) i Tom Cruise (autèntica ànima de la franquícia), han decidit donar nous aires a aquest quart lliurament amb el fitxatge de Brad Bird, després del seu èxit en un altre film d’acció com Els Increïbles. I la veritat és que la seva mà es nota sobretot en el ritme, que no para del primer al darrer fotograma, com ja passava en l’esmentada cinta d’animació, així com en la fotografia nítida i colorista d’alguns passatges com el de l’hotel de Dubai, o la festa de Bombai. Però malgrat tot, el director té la virtut de no abusar de les escenes d’acció, limitant-se pràcticament a la persecució final, la de Dubai enmig de la tempesta de sorra i la fugida de la presó. Per contra, recorre sovint al suspens amb encert, amb escenes tan remarcables com la falsa pantalla del Kremlin, les dues entrevistes simultànies a l’hotel, o la seducció del magnat indi.
Tom Cruise continua essent el centre de tota la trama, i 15 anys després de la primera cinta, manté immutable el seu carisma, el seu nervi, i una envejable forma física, com si no hagués passat el temps. Tanmateix, com ja havia fet anteriorment, té la virtut de rodejar-se d’excel·lents secundaris, en aquest cas el competent Jeremy Renner, la imponent Paula Patton i el cada cop més polifacètic Simon Pegg, un dels actors de l’any amb la magnífica Paul, i la seva aparició a Tintín. Llàstima del desaprofitament de Michael Nyqvist (el Mikael Blomkvist de la versió sueca de Millenium), un dels dolents més mal construïts i esporàdic dels darrers anys. Segurament aquestes quatre Missions Impossibles estan una o dues passes per darrera de la supèrbia trilogia de Bourne, autèntica renovadora dels films d’acció i espies, amb un substrat dramàtic consistent, però poden mirar perfectament de tu a tu, els darrers James Bond. I en qualsevol cas, ningú podrà negar l’excel·lent factura com a producte d’entreteniment, amb el plus d’arribar a un amplíssim ventall d’espectadors. I és que amb un pòquer de mestres com De Palma, Woo, Abrams i Bird darrera la càmera, tens tots els trumfos a la mà per guanyar la partida.
Pel que fa a El Topo, adaptació de l’obra de John le Carré, que ja havia passat per la petita pantalla en format sèrie de la mà de la BBC fa 30 anys, també ha tingut com un dels elements bàsics la tria del director. En concret, el suec Tomas Alfredson, que havia enlluernat el món del cinema fa un parell d’anys amb la inquietant, original, contundent i hipnòtica: Déjame entrar, exploració de l’univers vampíric en un ambient infantil, en el gèlid hivern nòrdic. Els protagonistes, dos nens solitaris rodejats d’un entorn més aviat sòrdid i trist, no es troben tan allunyats del grup d’agents de l’MI6 britànic, que deambulen com fantasmes del passat, per un món en permanent evolució.
Superat un inici un tant confús, on tarda en plantejar-se amb claredat la trama, la cinta ens va endinsant en la partida d’escacs que juguen aquests espies per descobrir el talp que ha aconseguit infiltrar la intel·ligència soviètica. I amb la distància que donen els anys i l’acabament de la Guerra Freda, la pel·lícula no té cap mirament en desmitificar el paper d’aquests salvadors de la pàtria i de l’Occident capitalista, retratant un dia a dia molt allunyat de l’imaginari col·lectiu creat per Sir Ian Fleming. El que allí eren viatges, aventures, dry martinis i dones, aquí és burocràcia, despatxos, traïcions, i tot en un ambient extremadament gris i mancat de glamour. I és que el director suec excel·leix en el retrat d’aquests éssers decadents, de vides buides i desgraciades, que intenten compensar infructuosament amb una feina cada cop més mancada de sentit, que es retroalimenta gràcies a les seves nèmesis de l’altre costat del taló d’acer. Vaja, que si no fos per les vides que es perden, fins i tot podrien semblar nens jugant a ser herois, contra altres nens. També cal destacar de manera especial la mitja hora final, on es precipiten els esdeveniments i es van lligant tots els caps, de manera implacable, gairebé simfònica, recordant una mica (salvant totes distàncies i sense ànim de blasfemar), els desenllaços dels Padrins de Coppola. Una lliçó de muntatge i ritme, que hauria de fer callar tots aquells que han titllat el film de lent.
Per aconseguir aquests resultats Alfredson recorre a un increïble grup d’actors, del primer al darrer, que en un exercici de contenció interpretativa i sense estridències, aconsegueixen transmetre a l’espectador els matisos més íntims dels seus personatges. El seu caminar encorbat, les seves mirades perdudes, la melangia dels seus rostres, deixen al descobert l’enorme solitud del seu món, i els molts sacrificis personals que acaba comportant-los aquesta vida, com la renúncia del personatge de Benedict Cumberbatch a la seva parella, que tindria el seu equivalent en la darrera escena de Missión Imposible, quan tots integrants del grup es van aixecant un per un per perdre’s entre la multitud i tornar a ser un número més, sense ningú que els estigui esperant a casa. I especialment amb en Tom Cruise veient des la distància la seva dona, a qui també ha hagut de renunciar per amor, per no posar-la en perill.
