Les pantalles nadalenques ens han deixat com a regal dues
cintes que retraten el món de l’espionatge des de punts de vista diametralment diferents:
Misión Imposible: Protocolo Fantasma i El Topo. Un programa doble que es
complementa perfectament per oferir una panoràmica de com ha evolucionat aquesta activitat, el
cinema i la societat en general, els darrers 40 anys. Dues propostes de luxe, cadascuna amb el
seu estil, el seu ritme,les seves virtuts, però que acaben tenint més punts en comú del que
aparenten les seves imatges.
Després del pas per la direcció de J.J. Abrams, ara, aquest
(que continua en tasques de producció) i Tom Cruise (autèntica ànima de la franquícia), han
decidit donar nous aires a aquest quart lliurament amb el fitxatge de Brad Bird, després del
seu èxit en un altre film d’acció com Els Increïbles. I la veritat és que la seva mà es
nota sobretot en el ritme, que no para del primer al darrer fotograma, com ja passava en
l’esmentada cinta d’animació, així com en la fotografia nítida i colorista d’alguns passatges
com el de l’hotel de Dubai, o la festa de Bombai. Però malgrat tot, el director té la virtut de
no abusar de les escenes d’acció, limitant-se pràcticament a la persecució final, la de Dubai
enmig de la tempesta de sorra i la fugida de la presó. Per contra, recorre sovint al suspens
amb encert, amb escenes tan remarcables com la falsa pantalla del Kremlin, les dues entrevistes
simultànies a l’hotel, o la seducció del magnat indi.
Tom Cruise continua essent el
centre de tota la trama, i 15 anys després de la primera cinta, manté immutable el seu carisma,
el seu nervi, i una envejable forma física, com si no hagués passat el temps. Tanmateix, com
ja havia fet anteriorment, té la virtut de rodejar-se d’excel·lents secundaris, en aquest cas
el competent Jeremy Renner, la imponent Paula Patton i el cada cop més polifacètic Simon Pegg,
un dels actors de l’any amb la magnífica Paul, i la seva aparició a Tintín. Llàstima del
desaprofitament de Michael Nyqvist (el Mikael Blomkvist de la versió sueca de
Millenium), un dels dolents més mal construïts i esporàdic dels darrers anys. Segurament
aquestes quatre Missions Impossibles estan una o dues passes per darrera de la supèrbia
trilogia de Bourne, autèntica renovadora dels films d’acció i espies, amb un substrat dramàtic
consistent, però poden mirar perfectament de tu a tu, els darrers James Bond. I en qualsevol
cas, ningú podrà negar l’excel·lent factura com a producte d’entreteniment, amb el plus
d’arribar a un amplíssim ventall d’espectadors. I és que amb un pòquer de mestres com De
Palma, Woo, Abrams i Bird darrera la càmera, tens tots els trumfos a la mà per guanyar la
partida.
Pel que fa a El Topo, adaptació de l’obra de John le Carré, que ja havia
passat per la petita pantalla en format sèrie de la mà de la BBC fa 30 anys, també ha tingut
com un dels elements bàsics la tria del director. En concret, el suec Tomas Alfredson, que
havia enlluernat el món del cinema fa un parell d’anys amb la inquietant, original, contundent
i hipnòtica: Déjame entrar, exploració de l’univers vampíric en un ambient infantil, en
el gèlid hivern nòrdic. Els protagonistes, dos nens solitaris rodejats d’un entorn més aviat
sòrdid i trist, no es troben tan allunyats del grup d’agents de l’MI6 britànic, que deambulen
com fantasmes del passat, per un món en permanent evolució.
Superat un inici un tant
confús, on tarda en plantejar-se amb claredat la trama, la cinta ens va endinsant en la partida
d’escacs que juguen aquests espies per descobrir el talp que ha aconseguit infiltrar la
intel·ligència soviètica. I amb la distància que donen els anys i l’acabament de la Guerra
Freda, la pel·lícula no té cap mirament en desmitificar el paper d’aquests salvadors de la
pàtria i de l’Occident capitalista, retratant un dia a dia molt allunyat de l’imaginari
col·lectiu creat per Sir Ian Fleming. El que allí eren viatges, aventures, dry martinis i
dones, aquí és burocràcia, despatxos, traïcions, i tot en un ambient extremadament gris i
mancat de glamour. I és que el director suec excel·leix en el retrat d’aquests éssers
decadents, de vides buides i desgraciades, que intenten compensar infructuosament amb una feina
cada cop més mancada de sentit, que es retroalimenta gràcies a les seves nèmesis de l’altre
costat del taló d’acer. Vaja, que si no fos per les vides que es perden, fins i tot podrien
semblar nens jugant a ser herois, contra altres nens. També cal destacar de manera especial la
mitja hora final, on es precipiten els esdeveniments i es van lligant tots els caps, de manera
implacable, gairebé simfònica, recordant una mica (salvant totes distàncies i sense ànim de
blasfemar), els desenllaços dels Padrins de Coppola. Una lliçó de muntatge i ritme, que hauria
de fer callar tots aquells que han titllat el film de lent.
Per aconseguir aquests
resultats Alfredson recorre a un increïble grup d’actors, del primer al darrer, que en un
exercici de contenció interpretativa i sense estridències, aconsegueixen transmetre a
l’espectador els matisos més íntims dels seus personatges. El seu caminar encorbat, les seves
mirades perdudes, la melangia dels seus rostres, deixen al descobert l’enorme solitud del seu
món, i els molts sacrificis personals que acaba comportant-los aquesta vida, com la renúncia
del personatge de Benedict Cumberbatch a la seva parella, que tindria el seu equivalent en la
darrera escena de Missión Imposible, quan tots integrants del grup es van aixecant un
per un per perdre’s entre la multitud i tornar a ser un número més, sense ningú que els estigui
esperant a casa. I especialment amb en Tom Cruise veient des la distància la seva dona, a qui
també ha hagut de renunciar per amor, per no posar-la en perill.
