THE DESCENDANTS ABORDA LA FRAGILITAT DE LA CONDICIÓ HUMANA AMB UNA EMINENT DECÈNCIA I LA CONVERTEIX EN UNA DE LES FAVORITES PELS OSCAR
Després de set anys sense realitzar un llargmetratge, Alexander Payne torna a la direcció i ho fa, en aquesta ocasió, comptant amb un grup d’actors en estat de gràcia, que interpreten uns personatges els quals viuen en un Hawaii diferent del de la postal turística. El film aborda alguns dels assumptes més espinosos que pot enfrontar a una família contemporània, amb tanta sensibilitat que l’espectador gairebé no notarà que l'estan il·lustrant al mateix temps que entretenint.
Lluny de conformar-se com un melodrama familiar o un mer manual d'autoajuda personal. Sense perdre la seva aparent senzillesa, el director d’Entre Copas, A propósito de Schmidt o Election, sap narrar l’odissea d’un heroi tragicòmic amb enorme comprensió i realisme, desplaçant-se d’un pol a un altre de l’argument amb la mateixa gentilesa i decisió que ho fa de la comèdia al drama. En altres paraules: tot i l’aparent bon rotllo de la mirada de Payne, el nord-americà no evita plantar cara a les facetes més incòmodes de la història.
Les seves principals armes són, entre altres aspectes, les esplèndides interpretacions: George Clooney, que avant la lettre s’emportarà una estatueta al millor actor protagonista als Oscar (ja la té de millor secundari, per Syriana), broda un paper carregant amb la major part interpretativa del film, al mateix temps que el descobriment a la gran pantalla de la televisiva vintanyera Shailene Woodley facilita un plàcid contrapunt a Clooney, assumint el protagonisme femení amb bona nota mentre el seu personatge va madurant sota el sol tropical.
La fotografia, a càrrec de Phedon Papamichael, és pura artilleria visual que ja va funcionar a films com En busca de la felicidad, El hombre del tiempo o la oscaritzada En la cuerda floja. Papamichael aconsegueix crear llum d’on no n’hi ha (i és que el cel està sempre teixit d’una teranyina de nuvolositats) on aquesta llangueix entre els seus impressionants paisatges illencs i els rostres variants dels seus personatges. La calidesa dels tons quan Matt passa el seu temps amb les seves filles, unida a la fredor de quan el protagonista està sol, aconsegueix aportar al conjunt de l'obra l'espurna que requereix.
La millor pel·lícula dramàtica dels Globus d’or és, sense dubte, un tragicomèdia amb tants elements de tragèdia com de comèdia. Payne no alterna somriures i llàgrimes, sinó que tenyeix totes les situacions d'un gran pòsit de malenconia, pena i humor que sorprèn, commou i delecta l'espectador al llarg de tot el metratge. Ho fa demostrant un enorme domini a l'hora de modular humor i drama, al mateix temps que diposita atenció al detall humà a través d’uns enginyosos diàlegs i unes acurades interpretacions.
La història no deixa de ser convencional, però cal tenir en compte que davant del projecte tenim un director que s’enorgulleix de parlar de personatges reals amb problemes que l'espectador és capaç d'identificar i, al seu torn, els inunda de sentiments tan universals com la culpa, el perdó, la ira, l'esperança o el penediment. La parella (un altre tema recurrent en el cinema de Payne) i les relacions paternes, són tractades amb bastant naturalitat, sense afegir més dramatisme del necessari sinó més aviat incloent tocs d'humor que aconsegueixen rebaixar el to tràgic del conjunt, solució que no el converteix en un relat lacrimogen prêt-à-porter.
Es podria considerar, el cineasta Alexander Payne, com un dels autors aïllats dins de la indústria evasiva de Hollywood, un estrany i difícil cas de classificar. El seu no és un cinema independent ni estrictament comercial: es tracta d’un cel·luloide íntim amb un segell molt personal que en la seva tasca com a coguionista es veu encara més reflectit damunt els protagonistes que dibuixa. Matthew Broderick a Election, Jack Nicholson a A propósito de Schmidt, Paul Giamatti a Entre copas i George Clooney en aquesta tenen característiques en comú: frustració, derrotisme i perplexitat.
La pel·lícula guardonada per l’Associació de Crítics de Los Angeles és un drama intel·ligent i sensible, tan punyent com carregat d'esperances - encara que no hi hagi un sol gir fàcil, amable o feliç en el transcurs de la pel·lícula - és una història personal i aïlladament localitzada precisament en un arxipèlag que queda retratat turísticament, com passava a Entre copas amb les vinyes californianes, però en la seva hipòtesi és, al mateix temps, universal. I val la pena, malgrat un metratge dilatat en excés, degustar-lo com un bon Mai-Tai hawaià.
El film no és especialment existencialista, ni vol assolir per la via psicotròpica una nova autoconsciència, tampoc vol projectar cap estat meta-conscient forà. Essent més indie o menys, més cool o menys trendy, la cinta construeix una personalitat autoral basada en la interiorització de les seves formes que, sovint, ofereix excel·lents mostres d'oxigenació en el relat: el moment catàrtic del busseig a la piscina o la seqüència clau, quan el personatge de Clooney pren consciència de la seva pròpia existència: sota l'atenta mirada dels seus avantpassats es veu com un descendent més sense cap mèrit a destacar.
Més a prop queden qüestions no per íntimes menys transcendentalistes. El paradís no és tal com ens l’imaginem i és que a Hawaii també hi existeixen l'estrès del segle XXI, la recessió i els embussos. I també les crisis de mitjana edat que es resolen amb divorcis inesperats fusionats amb la incomunicació cap a la prole adolescent. La pel·lícula neix des d'un hipotètic punt anatòmic intermedi on es creuen totes les funcions vitals, sensorials i racionals. De manera que va pel seu propi peu amb total autonomia i, malgrat el que pugui semblar des de l'exterior, no es casa amb ningú ni amb res.
Definitivament, Los Descendientes és capaç d’entretenir-nos genuïnament, amb armes senzilles i recursos merament clàssics. És un exercici de cavil·lació plaïble amb un domini matronímic absolut del fet còmic i del gir dramàtic. De ritme pausat i escenari malenconiós, observa i retrata amb humanitat als seus complexos personatges, els quals, mostren emocions lògiques i coherents davant l'esdevenir de la vida. Al final, com si d’un sauròpsid del tròpic es tractés, serpenteja a través de la nostra vulnerable existència per mostrar-nos la llum que ens ajudarà a seguir caminant.
Una escena de Los descendientes
lectures: 941
Una crítica d'Èric Antonell
24 de gener de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
jo crec que guanyarà millor actor als oscar
ferran gonzález
24-01-2012
a mi em va encantar i crec que s'emportarà l'estatueta a millor pelicula!
Ana Safont
24-01-2012
Clooney Oscar segur...
Ramis
25-01-2012
millor peli midnight in paris! The Descendants actor i ja està, tot i que és molt bona
Julia
25-01-2012
Increible que no hagin nominat a l'actriu que fa de filla gran del Clooney, està sensacional! bona peli, però esperava més, és inferior a Entre Copas
Ferran H.
26-01-2012
si, es inferior a Entre copas, estic d'acord amb ferran.
bona crítica
