EL PODER A L'OMBRA. LES OMBRES DEL PODER: J.EDGAR, DE CLINT EASTWOOD
Clint Eastwood s’apropa a la controvertida i opaca figura fundadora del centre d’investigació FBI, J. Edgar Hoover, qui va estar al capdavant de la institució des del 1924 fins a la seva mort l’any 1972 en temps del president Nixon. Un personatge històric de rellevància crucial que va viure a l’ombra del poder però remenant informació confidencial de tothom i sobrevisquent a diferents governs. Un personatge temut i poderós convertit en un autèntic contrapoder per la seva facilitat per controlar informació privilegiada així com secrets inconfessables de presidents i persones importants en correspondència amb la dimensió llegendària del personatge i el seu arxiu personal mai trobat. Un personatge intocable, enquistat en el seu càrrec durant decennis, pervisquent en el temps mentre veia passar un president rere l’altra i que Eastwood reflecteix magistralment com un ritual en la successió d’entrevistes en el despatx del nous presidents, sempre invisibles i fora de camp; uns encontres que tenen lloc sempre sota la mirada del quadre d’un fundador de la pàtria i repetint mateix pla.
Es tracta d’una pel·lícula agosarada en el sentit de que és un film polític i històric i Eastwood defuig la inscripció de notes i textos explicatius al respecte i manté també la manca de referències temporals com dates i dades mentre les fa aparèixer en línies de diàleg o dins de l’acció. El resultat és un film claustrofòbic i tenebrós en sintonia amb la dimensió del personatge de J. Edgar que és mostrat sempre com un personatge ambiciós, excèntric i totalitari en un ambient perpetu de bunquerització. Un home que viu a la feina, reclòs en el seu despatx, en una geografia immutable, sempre en penombra. Tot això està descrit amb una fotografia enfosquida, de tonalitats monocromàtiques grises i negres moltes vegades; un enfocament que veu directament del cinema negre més expressionista privilegiant els clarobscurs i les zones d’ombres per encomanar una sensació de misteri i inquietud que banya al personatge en aquesta dinàmica de proporcionar una mica de llum sobre un personatge de vida privada inconeguda.
L’hermetisme que envoltava el personatge es mostra gràficament en la preeminència dels escenaris que reprodueixen els interiors on treballen J. Edgar i els seus col·laboradors. Personatges intemporals en espais closos, aïllats de l’exterior, convertits amb el pas del temps en mòmies o fòssils, indiferents al pas del temps, que segueixen movent els fils en la rereguarda del poder, mentre desfilant els nous presidents a baix el carrer. Una situació anàloga a la que viu J. Edgar amb la seva mare i descrita per Eastwood com una relació malaltissa, de submissió, en un espai governat per l’asfíxia, per una mare possessiva i castradora fins als contorns del terror, amb un desenvolupament d’una personalitat psicopàtica per part de J. Edgar que el mena fins al transvestisme i l’homosexualitat reprimida, reproduint, en part, l’atmosfera podrida de Psicosis de Hitchcock.
Eastwood s’acosta a la figura de J. Egar a través del recurs de la redacció de les seves pròpies memòries que transcriu a diferents secretaris. Això permet al director reconstruir els episodis fonamentals de la història del personatge com la seva participació directe en la desmembració dels escamots terroristes comunistes amb la deportació dels seus líders l’any 1919 torçant i forçant la legalitat en benefici propi. Després vindrà la fundació de la mateixa FBI i la lluita contra el gangsterisme els anys de la depressió vulnerant la llei i alhora aconseguint la modificació de la legislació per afavorir els mètodes de l’organització. Especial atenció mereix l’episodi del segrest i posterior mort del nen d’un heroi nacional com el pilot Lindberg com a moment d’inflexió que afavoreix la professionalització de la recerca de pistes fins a la detenció del sospitós.
Aquesta recreació històrica està explicada a través dels constants viatges en el temps, amb anades i vingudes del passat al present i viceversa, fins a esbossar-ne una il·lustrativa evolució. I les memòries que transcriu J. Edgar és un classe de narració de caràcter hagiogràfic, construïdes a la mida del mateix personatge, faltant a la veritat i tirant de veta de les mentides i la tergiversació dels fets per bastir una biografia gloriosa i èpica. Això desemboca en la pel·lícula en una col·lisió entre la veritat històrica i la seva recreació, entre l’objectivitat i el subjectivisme o la mala intenció del narrador, aspecte aquest desemmascarat en darrer terme pel seu més estret col·laborador.
La intenció esclaridora d’Eastwood al mig d’aquest regne de les ombres, comandat per un virrei rodejat d’una cort de col·laboradors insubstituïbles, que es mouen entre la fidelitat, l’admiració i l’entrega amorosa, navega en l’ambigüitat al freqüentar un territori intransitat per la mateixa manca de referents vitals i privats del personatge, mostrant el seu costat més fosc però alhora transmetent una visió respectuosa i, fins i tot, justificativa i de tribut, que s’aproparia als trets més positius dels clàssics biopics que dibuixen herois sacrificats i abnegats en la seva total entrega a la causa patriòtica de la defensa del país.
En aquesta gran pel·lícula de Clint Eastwood, esdevingut cronista extraoficial de les dinàmiques del poder i de la política del seu propi país, desentona la relació professional, personal i sentimental entre J. Edgar i el seu eficient col·laborador, Clyde Tolson, que es mou entre l’atracció i la ràbia dels amants no declarats en un principi, fins que es trasllada a la relació de parella no oficial en la vellesa. En aquest moment s’incideix massa en l’aspecte més melodramàtic i romàntic de la relació, a la manera de Brokeback mountain, per entendre’ns, fins a caure en el ridícul, per culpa del maquillatge recarregat que els transforma involuntàriament en pures màscares, ninots animats amb sopars en taules d’enamorats.
Malgrat aquest matís, ens trobem davant d’una gran pel·lícula de Clint Eastwood que esdevé cronista extraoficial amb aquesta radiografia sobre les dinàmiques obscures del poder i de la política del seu propi país, un film que podria formar part d’un programa doble o complementari de l’anterior Banderas de nuestros padres. Pel que sembla no ha tingut gaire sort en les nominacions als Globus d’Or i tampoc en les dels Oscar, però la magistral interpretació de Leonardo DiCaprio en la pell de J. Edgar Hoover hauria de ser de premi.
Leonardo Di Caprio, com a J. Edgar Hoover
lectures: 1326
Una crítica de Joan Millaret Valls
26 de gener de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
doncs llegint aquest text dóna moltes ganes d'anar a veure-la!
M.P. de sourcix
27-01-2012
doncs a mi em sembla que on aquest director (recordem de 81 anys) s'en surt millor i explota la seva bona mà és en les escenes personals amb Tolson, la mare i la secretària. La resta és més funcional i en alguns punts de narració precipitada i superficia
Atticus F.
01-02-2012
A més, no sé si serà pel seu republicanisme confés, hi ha un apropament massa benèvol amb un personatge tan fosc. I la tria dels aspectes retratats podria ser més interessant. Malgrat tot una cinta molt recomanable.
Atticus F.
01-02-2012
Per cert, en aquest sentit em va semblar més interessant, incisiva i rodona: El buen pastor, cinta amb molts punts en comú. O fins i tot El aviador, pel que fa a retrat biogràfic protagonitzat per un certament remarcable Di Caprio
