LA INVENCIÓN DE LA MODERNIDAD. O CÓMO ACABAR DE UNA VEZ POR TODAS CON LA HISTORIA DE CINE. AUTOR; CARLOS LOSILLA. EDITORIAL: CÁTEDRA. COL·LECCIÓ: SIGNO E IMAGEN
Tal com manifesta l’autor, el llibre té una constitució
fragmentària ja que és fruit d’un treball d’investigació iniciat des de fa uns deu anys i que
ha pres cos en diferents textos teòrics dispersos dedicats a qüestions relatives a la
modernitat cinematogràfica. Treballs previs publicats sobre les filiacions existents entre la
Nouvelle Vague i el cinema nord-americà, estudis concrets de films d’Alain Resnais o Vincente
Minnelli, aproximacions a cineastes com Richard Brooks, Leo McCarey o l’anàlisi del modern
cinema francès hereu de la modernitat cinematogràfica encarnada per la Nouvelle Vague, han
conformat un relat personal qüestionador d’una determinada concepció de la història del cinema
explicada de forma lineal i cronològica i superar així la rigidesa de les perioditzacions
tancades.
Aquest conjunt de publicacions diverses revela una profunda coherència i rigor
en la reescriptura d’una radiografia del cinema modern feta de connexions, transvasaments i
contaminacions mútues entre milers d’imatges cinematogràfiques que acaba donant ple sentit i
forma al present volum. Un volum que, d’altra banda, apareix com a compendi gràfic i ampliació
dels plantejaments desenvolupats en volums precedents del mateix autor com Flujos de melancolía
i La invención de Hollywood en què es matisen termes i concepcions tancades com els mites del
cinema clàssic i el de les ruptures de la modernitat en favor de nous paradigmes com les
transicions, les substitucions o la promiscuitat entre cineastes diversos.
Carlos
Losilla parla de convivència de “clàssics” i “moderns” per torçar aquestes etiquetes amb
fortuna en una reelaboració del relat de la història del cinema en què privilegia la dècada
dels cinquanta com a porta per on es creuaven cinema americà i cinema europeu. D’aquesta manera
es fan interactuar films distants o oposats d’una anomenada premodernitat europea i del
classicisme americà. L’autor enllaça el mateix any 1955 La palabra del danès Dreyer amb
Melodías de Broadway de Minnelli, o Un condenado a muerte se ha escapado (1956)
del francès Robert Bresson amb Tu y yo (1957) del nord-americà Leo McCarey.
Les
transicions es succeeixen i s’imbriquen els nous cinemes amb les runes del classicisme en un
any com el 1960 en què l’autor fa conviure diferents films Como en un espejo del suec
Ingmar Bergman, Página en blanco del nord-americà Stanley Donen, El año pasado en
Marienbad del francès Resnais, Sábado noche, domingo mañana del britànic Karel Reisz
i el cinema del italià Luchino Visconti d’aquests anys amb figures que s’acaben esvaint en la
foscor com a El gatopardo.
Losilla també analitzarà el cinema nord-americà dels
anys 60 i 70 a remolc de la Nouvelle Vague per constatar la seva renovació i futures
transgressions, després que directors del cinema nord-americà de mitjans dels anys 50 com Elia
Kazan, Robert Aldrich o Samuel Fuller mostressin fractures en el model clàssic i alimentessin
alhora l’embranzida del cinema europeu. La modernitat s’instal·la en el cinema nord-americà amb
títols com Los profesionales (1966) de Richard Brooks mentre el flux d’influències i
transferències condueix a l’anomenat Nou Hollywood amb films plens de turbulències com La
conversación (1973) de Francis Ford Coppola, que recull l’herència del cinema negre clàssic
i alhora s’hi afegeix una nova pulsió per transcendir normes, codis i gèneres que donen peu
als esquius thrillers dels setanta.
Els anys 80 i 90 són els anys de la fugida, del
desconcert, el caos o la buidor. Hi ha cineastes que intenten resistir, models que
desapareixen, o altres que agonitzen en l’anomenat tardomodernisme mentre la nostàlgia
s’instal·la també en els clàssics convertits en manieristes. Anys de postmodernitat i eclosió
dels no llocs amb geografies despersonalitzades i figures que deambulen sense sentit. Una nova
situació que a França tindrà el revulsiu d’uns cineastes com Bruno Dumont, Claire Denis o
Philippe Grandrieux que torpedinaran l’herència paterna, la filiació de la Nouvelle Vague, amb
nous rebrecs per burlar el seu origen.
Un llibre representatiu d’una nova manera de
reescriure el relat de la història del cinema que defuig els llocs comuns, que qüestiona,
indaga i explora en imatges que van i venen, que es separen i es retroben. No cal dir que la
seva lectura és apassionant i regala una experiència plaent i estimulant.
