ARRUGUES, EL LLARGMETRATGE D'ANIMACIÓ ENFOCAT A LA TERCERA EDAT MÉS ADULT I MADUR DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA ESTATAL
Arrugues és una pel·lícula d’animació adulta en 2D, que s’afegeix a altres precises visions de ficció sobre els trastorns neurodegeneratius i la funció de la gent gran en una societat consumista i injusta. Ho fa adaptant la novel·la gràfica homònima de Paco Roca, una obra que va rebre el Premi Nacional de Còmic el 2008. La preseleccionada als premis Oscar, es converteix en una fita de l’animació catalana i espanyola, convertint-se així en un dels pocs llargmetratges d’animació adulta i reflexiva que existeixen a la història del nostre cinema.
El film nominat als premis Goya per millor animació i guió adaptat, és un film certament inusual: Primer, perquè igual que De profundis (Miguelanxo Prado, 2007) i la recent i nominada a la 84ª edició dels premis Oscar, Chico & Rita (Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando, 2010), és una de les poques cintes espanyoles d'animació en dues dimensions destinada al públic adult. Segon, perquè és l'adaptació de l’inèdit còmic de Paco Roca. I, tercer, perquè en ella els "superherois" són un grup d’entranyables ancians que viuen en un geriàtric.
El cinema, mirall del nostre món, ha començat a mostrar el seu interès per l’Alzheimer en una sèrie de films de divers calat. Entre els més valents i emocionants, destaquen l'oriental Shi, una meravellosa cinta de Lee Chang-dong, la fantàstica i multi reconeguda El hijo de la novia de Juan José Campanella o la catalana Bicicleta, cullera, poma, un documental que pren com a punt de partida la valenta manera d’enfrontar l'Alzheimer a través del polític Pasqual Maragall, per endinsar-nos en el tractament i els avenços per combatre aquesta terrible malaltia.
La cinta, estrenada al Festival de Sant Sebastià, tracta sobre dos passatgers que, bé per voluntat pròpia o per voluntat dels seus familiars, coincideixen en el vagó (residència, asil, centre de dia) que els condueix fins al seu destí. Ells són Emilio i Miguel, un és nouvingut i l’altre un gat vell, pel que exerceix de guia i relacions públiques del vagó. Entre ells naixerà un viu sentiment d’amistat i dependència. Variats són els personatges que es troben allà, cadascun amb els seus simpàtics desvaris, fins i tot ens podem trobar amb una història d'amor, d'amor veritable i etern.
Emilio, ex-director d'una petita sucursal bancària de barri, aconseguirà que la seva estada sigui menys copiosa gràcies al seu company d'habitació Miguel (aquí, a diferència del còmic, amb accent argentí), un vell murri que es pren la vellesa amb sentit de l'humor. Al costat d'ells, un elenc de personatges entranyables que va des d'un locutor de ràdio que repeteix fins a la sacietat el que els altres diuen, fins a una anciana que tem ser abduïda pels extraterrestres, passant per una dona gran que creu viatjar en l'Orient Express. Tots ells conviuen a la residència sota l'atenta mirada del personal mèdic i el temor de ser traslladat a la "planta dels desnonats".
El director Ignacio Ferreras ha adaptat el material de Roca amb gran lleialtat i respectant l’esperit de l’obra de l’il·lustrador valencià. Tan la novel·la gràfica com el còmic demostren el dicteri sobre una societat que aparca als més grans com si fossin productes que han deixat de ser útils. El director argentí-madrileny segueix de manera més o menys fidel gran part de la trama del còmic, tot i que la dulcifiqui en alguns aspectes. Pels qui hagin llegit el còmic, fidedigne en la majoria d’aspectes, els dibuixos resulten una mica més amables i menys cínics que l'original.
El mateix passa amb el personatge de Miguel, aquest murri ancià que no dubta a estafar als altres residents del centre d’avis. Els guionistes han suavitzat algunes accions del personatge per aconseguir més adhesió de l’espectador cap a ell i que aquest no sembli un malfactor despietat. Tanmateix, malgrat aquests petits peròs, Arrugues és una magnífica pel·lícula d'animació adulta que utilitza elements estrictament cinematogràfics per provocar emoció i traslladar un sentiment de melangia dòcil a l’espectador.
Resulta summament encertat aquest ritme pausat que Ferreras imprimeix a tota la història. Aquesta lenta i bella cadència que s'adapta a l'ambient d'un lloc insípid on mai passa res. El director de How to Cope with Death (2002), curt premiat en nombrosos festivals internacionals, entre ells Annecy, Melbourne i Ottawa, encerta també al visualitzar tots aquells moments on es recreen records i fantasies dels avis que viuen a la residència. Les evocacions de la joventut dels ancians, plenes de vitalitat i alegria, contrasten amb la frugalitat del centre on es veuen condemnats a viure.
Mereix tot un apartat la sòlida carrera d’Ignacio Ferreras en el camp del cinema d'animació ja que va treballar al departament artístic de la sèrie Rugrats i el film Astérix et les vikings (Astèrix i els víkings, 2006), així com en l'animació de la producció de Dreamworks titulada Joseph: King of Dreams (2000). Per últim, tot i la decepció de que Arrugues no estigui a la cursa final pels Oscar, gaudeix d’haver treballat en la sí nominada a l'Oscar, L’Illusionniste (Sylvain Chomet, 2010), treballant en el guió il·lustrat i en l’animació.
Per la seva banda, la música mereix un altre punt i a part i és que Nani García, compositor corunyès de sèries infantils i música jazz, aporta un adequat halo melancòlic a les peripècies dels dos entranyables personatges principals. De tonalitats gaèliques, la banda sonora aporta tintura nostàlgica i bella aflicció. No passaran desapercebuts els tangos i boleros argentins que suposaran el contrapunt a tot allò que esdevé dissortat. És una part important del film ja que a l’animació li cal material de suport per acompanyar la màgia que desprèn així com per emparar la seva fragilitat.
Igualment, però no menys important, els guionistes aconsegueixen que els dos personatges protagonistes i els nombrosos rols secundaris es guanyin l'afecte i la comprensió d'un espectador que presencia emocionat cada moviment dels personatges. El resultat és obra d’Ángel de la Cruz, Paco Roca, Ignacio Ferreras i Rosanna Cecchini, que la converteixen en una cinta bella i trista que provoca la reflexió sense acudir als sermons o als cops baixos melodramàtics. Prova d’això és que el guió que ha sigut nominat als Goya com a millor guió adaptat.
En l'aspecte visual, destaca el fil conductor i senzill dels dibuixos, característic de l'animació tradicional en què predominen els traços nets i el color sense estridències, que serveix de marc per a una història plena de cruesa i emotivitat sobre la solitud, l’aïllament, l'amistat, la dignitat, la vellesa, el tedi vital i la demència senil. El dibuix, és doncs, una part extraordinària de la pel·lícula, allunyant-se de l'exageració i l’extravagància dels personatges i convertint-los en uns protagonistes tant humanitzats que en alguns moments l’espectador s’oblidarà de que està veient una animació.
Cum laude pel català Baltasar Pedrosa, cap d’animació d’Arrugues que ha dirigit films de referència europea com Gisaku (el primer llargmetratge d’estil anime integrament fet a Europa) o conegudes sèries de la televisió estatals com D'Artacan y los tres mosqueperros. Tot i tractar-se d’una animació minimalista, demostra lírica a la gran pantalla il·lustrant un món harmònic on el dibuix més acrílic i tradicional, de la vella escola, ens recorda que l’animació bidimensional també existeix, permetent a l’espectador degustar cada pigment com si d’un fresc en moviment es tractés.
"El llarg adéu", apel·latiu amb el qual un dels personatges es refereix a la malaltia durant el metratge, ens mostra el vulnerables que són els pacients que la pateixen i el vincle de dependència que es crea amb els seus parents. El tacte amb el qual es tracta el dia a dia de la malaltia i la senzillesa amb la qual se'ns mostra la dedicació dels familiars envers els pacients, fan d’Arrugues un relat per a gent que ha caigut en una espiral de decaïment o per persones desvalgudes que només necessiten algú prou fort per tornar a la realitat, tornar a viure, tornar a sentir, tornar a estimar.
El retrat d'aquest purgatori terrenal (quotidià) és cru, però tremendament real. La també nominada als premis Annie de Los Angeles, es converteix en una obra anacrònica i universal. Ho fa esdevenint una història dura però realista, plena de tendresa sense caure en sentimentalismes. Un relat respectuós, madur i sincer que, la catalana Cromosoma (coneguda per produir Les Tres Bessones) i la gallega El perro verde films, han traslladat a la gran pantalla, gairebé vinyeta a vinyeta. Una pel·lícula a la qual no li cal enlluernar en l’aspecte visual per transmetre el seu missatge, quedar gravada en la nostra ment i fer-nos reflexionar amenament.
Hàbils acròbates, Ignacio Ferreras i el seu equip, sense renunciar a les emocions més terrenals s’atreveixen a parlar de temes fràgils, aportant una tonalitat d’intriga i misteri per al gaudi de l’espectador i sense convertir-se en un producte merament lacrimogen. Aquesta és una de les animacions que arriben al més interior de cadascú, realitzant un exercici d'autoavaluació i reafirmació de la pròpia identitat, on no volem arribar-hi per carns pròpies, sinó des d’una perspectiva neutral. Per això i per més, aquesta obra podrà ser vilment incompresa com també adorada per la seva essència vital.
lectures: 1129
Una crítica d’Èric Antonell
7 de febrer de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
una pelicula molt maca
maria
07-02-2012
la fan en català, a on? no ho he sabut trobar
marc
07-02-2012
Cinemes Girona (Barcelona)
Cinema Truffaut (Girona)
Espai Funatic (Lleida)
CineBaix (Sant Feliu de Llobregat)
Cinema Catalunya (Terrassa)
èric
08-02-2012
molt millor que CHICO Y RITA!!!
Neus
08-02-2012
gracies per la llista de cines
marc
09-02-2012
a mi em va agradar molt chico i rita pero arrugas no esta gens malament
